Tres senyores veus al Grec

Entre els concerts programats amb més intenció de la Mercè d’enguany hi ha, sens dubte, els de l’escenari del Teatre Grec, que, divendres, amb tots els seients ocupats (fet, desgraciadament, no del tot habitual aquesta Mercè regida, coses de la Covid, per un sistema especial de reserva d’entrades), hi va veure desfilar tres veus femenines d’inapel·lable frondositat.

La primera va ser la de la sahrauí, però establerta a Barcelona, Aziza Brahim, una artista amb força ressò en els circuits europeus de la world music que, a Catalunya, amb menys tradició per a les músiques d’ascendència africana, tanmateix, té encara camí per córrer. Amb un encès Aleix Tobias, ideòleg del grup de percussions ibèriques Coetus, a la bateria, Guillem Aguilar al baix i Ignasi Cussó a la guitarra, Brahim va recordar amb cançons sobre l’exili del seu poble que, mentre perdurin el racisme i la pobresa, serà impossible aconseguir un món millor. Tot un reconeixement per a ella gaudir de la seva mescla de blues del desert i música tradicional hauli en un escenari, el del Grec, que ja havia trepitjat a començaments d’estiu com a convidada del Trio da Kali.

Mariola Membrives, com Brahim, va aconseguir que el públic es posés dempeus amb una visió avantguardista del flamenc que, fa uns anys, va seduir tot un Marc Ribot, un dels guitarristes més lliures de les últimes dècades, i que, ara, transita per nous camins amb temes d’un nou disc, presumiblement força trencador, que s’anomenarà Babilonia, de què Membrives, cantaora cordovesa establerta a Barcelona, va presentar un tast amb l’únic acompanyament de quatre vocalistes i un guitarrista. Entre els pics d’intensitat, sens dubte, la interpretació de Boca seca, poema de Narcís Comadira ja adaptat per Miguel Poveda a Desglaç.

L’andalusa Carmen Linares, finalment, veterana del cante jondo, es va mostrar agraïda en tot moment de poder celebrar en el marc de la Mercè els seus 40 anys de flamenc. Versos de Miguel Hernández, Lorca i Juan Ramón Jiménez, banda de vuit músics amb molt ofici a les espatlles i una bailaora, i una emocionada col·laboració amb Sílvia Pérez Cruz, que va pujar a l’escenari tot confessant que l’oportunitat de col·laborar amb Linares li havia fet saltar les llàgrimes i que va coronar el concert amb el Gracias a la vida de Violeta Parra que va popularitzar Mercedes Sosa.