“Es lluita contra l’oblit”

La con­cepció de l’expo­sició és el resul­tat d’una llarga amis­tat i de coin­cidència amb l’Imma; des que ens vam conèixer a la pre­sen­tació de Calle Santa Fe, va venir a París i vam for­jar una amis­tat. La nos­tra va ser una con­nexió artística, intel·lec­tual i afec­tiva molt forta. Jo mai havia tin­gut relació amb Cata­lu­nya i Espa­nya i ella va ser la que em va obrir les por­tes a aques­tes ter­res. I els seus tre­balls i les seves anàlisis m’han aju­dat a con­ti­nuar fent altres obres. Amb Jordi Font, l’antic direc­tor del Mume, vam pen­sar fer aquesta expo­sició, que és una obra con­cep­tual de l’Imma i la Roser Bover a par­tir dels meus tre­balls i que té una visió molt clara de com fer un recor­re­gut per l’exili que he vis­cut. Un recor­re­gut que par­teix del sub­jec­tiu, íntim i uni­ver­sal que té com a objec­tiu que pugui atra­par l’emoció del que supo­sen altres exi­lis.

Per a mi no hi ha un exili, hi ha tants exi­lis com exi­li­ats. I a l’exili de cadascú n’hi ha diver­sos. Així que no es pot par­lar d’una manera con­cep­tual. L’exili és com un dilema, no un pro­blema, és quel­com que por­tem tota la vida aquells que hem estat expul­sats i als quals ens estava pro­hi­bit tor­nar al país d’ori­gen. Jo he estat apàtrida, refu­gi­ada i vaig seguir un llarg camí fa molt temps. A l’expo­sició es pot apre­ciar a través de les esta­ci­ons. Par­tim d’un inici, en què l’aper­tura és l’ale­gria, el gaudi d’un país cons­truint-se en un somni des­pert que era Allende, per després ja pas­sar al cop d’estat i que res­soni el poema de César Vallejo: “Hay gol­pes en la vida, tan fuer­tes... ¡Yo no sé!” Aquest poema m’ha acom­pa­nyat tota la vida. A través del recor­re­gut hi ha extrac­tes dels meus tre­balls escrits i fil­mats, així com dels meus com­panys en el meu exili, com per exem­ple imat­ges d’arxiu i de fil­ma­ci­ons fetes pels mili­tants del MIR, que reco­llia a Calle Santa Fe i a La emba­jada, o La flaca Ale­jan­dra, sobre una exmi­li­tant del MIR que sota tor­tura ens va dela­tar. Un film que no pretén con­dem­nar ni jus­ti­fi­car, amb el qual busco reflec­tir com fun­ci­o­nava la màquina de matar de la dic­ta­dura.

Una memòria far­cida de morts i des­a­pa­re­guts, en què cadascú té la seva història i no només par­len de l’exili sinó de l’experiència de l’exili.

Busco llui­tar con­tra l’oblit. Un crea en con­tra de l’amnèsia, de l’oblit. La memòria és quel­com que es cons­tru­eix, can­via, mai és immòbil ni con­clou. Com més passa el temps, més em reqüesti­ono la meva pròpia. Perquè jo també he estat en la des­memòria. No es pot posar la memòria en un museu i ja està, s’acaba el pro­blema. No! La memòria es mou amb un mateix, si el record no enve­lleix mai, sor­geix en qual­se­vol moment, el pre­sent el crida. Rere la memòria hi ha un ins­tru­ment polític. I segons l’actu­a­li­tat i la neces­si­tat del pre­sent, la lluita de clas­ses o la lluita en con­tra de l’oblit, de la memòria dels ven­ce­dors, és quan ha d’inter­ve­nir. Poden entrar en con­tra­dicció també, és clar. Pot­ser en una part de la meva vida la lluita va ser per a mi el sos­te­ni­ment de l’existència. Va cal­dre tra­ves­sar períodes ben ombrívols de l’exili per tor­nar a aga­far l’ener­gia per con­ti­nuar.

Ens tro­bem amb un país en rebel·lió, on la memòria dels ven­ce­dors sor­geix, com diu Wal­ter Ben­ja­min. Ales­ho­res tens a Xile un dels pocs llocs del món on el “ja n’hi ha prou” –ja n’hi ha prou d’humi­li­ació, indig­nació, abús– es con­juga a la poètica dels car­rers i de la lluita actual amb la memòria... I res­sor­geix la figura d’Allende i la de Miguel Enríquez, i les pre­gun­tes a la meva gene­ració. Una memòria abraçada per aquesta joven­tut sense por, i en què dia­lo­guem entre gene­ra­ci­ons. És un moment molt espe­cial, molt bell en aquest sen­tit. Amb qual­se­vol cosa que passi, ja tenim diver­ses victòries. Com que Cons­ti­tuyente la pre­si­deix Elisa Loncón, una dona indígena, maputxe. No sabem què pas­sarà, però la dreta s’orga­nitza i enves­teix.

És molt igual el que passa! Jo a França ja ho dic, que posem els ulls aquí perquè pen­seu que el que suc­ce­eix allà, a Cata­lu­nya, ens pot aju­dar a pen­sar i ima­gi­nar les acci­ons. És espe­rançador.

El mateix. S’ha de saber que la tran­sició xilena va ser asses­so­rada des de Madrid. Compte, però, aquí encara es tro­ben fos­ses que han pas­sat més temps enter­ra­des, fins a vui­tanta anys! Men­tre això es per­petuï hi ha per­so­nes que es man­te­nen des­con­nec­ta­des de la seva història. Això va pas­sar a Xile, es va girar full i mai s’ha expli­cat res. Tot era “la feli­ci­tat que venia” i men­tres­tant es cons­truïa una soci­e­tat neo­li­be­ral per­fecta. Però mira, allà, en aque­lla soci­e­tat per­fecta, ara hi ha hagut un esclat social, mas­siu!

Tracto d’expli­car que a pesar dels dolors, la mort i el sofri­ment, val la pena llui­tar. Llui­tar sig­ni­fica viure ins­tants de feli­ci­tat. Què és la feli­ci­tat, en defi­ni­tiva: quan ser i arri­bar a ser es con­ju­guen en un ins­tant, aquest és el gaudi de fer quel­com col·lec­ti­va­ment amb una mirada a l’horitzó. En canvi, la pas­si­vi­tat, la impotència, el fata­lisme que ens volen ficar al cap és d’una tris­tesa abso­luta. Wal­ter Ben­ja­min va dir: “La pro­mesa incom­plerta dels ante­ri­ors, quan entra al pre­sent, és una font d’ener­gia.” I així és.

Car­tas sobre el exi­lio, de María Zam­brano, em va mar­car pro­fun­da­ment amb allò de: “Amo mi exi­lio, es por­que no lo busqué, por­que no fui a per­se­guirlo.” Encara que sem­bli una con­tra­dicció, allò vis­cut és sacre, és la meva vida. I això és el que em va aju­dar molt, perquè efec­ti­va­ment aquell país, al qual mai no renun­ciaré per l’amnèsia, per l’arrogància dels ven­ce­dors, per l’hor­ror d’aque­lla soci­e­tat de mer­cat, és el meu país, on tinc els meus com­panys, la meva família, on vaig fer-me cine­asta, una llen­gua, tro­ba­des deci­si­ves..., i quasi 50 anys d’exili que els estimo. Amb això camino. L’exili no s’acaba quan s’aixeca la pro­hi­bició del retorn, perquè “un és exi­liat per sem­pre”, com diu el cine­asta cam­bodjà Rithy Panh.