Mor Josep Niebla

Feia temps que l’Alzheimer l’havia anat retirant de la vida pública, però el 2017 encara ens va fer un regal inesperat, aquella acurada antològica que li va dedicar el Museu de Montserrat, que s’obria amb una citació seva que avui commou més que mai: “La meva pintura serà testimoni de la meva apreciació de la realitat, reflex de la meva vida, oberta a aspectes ètics, socials, a estats anímics... una lluita contra la mort.” Josep Álvarez Niebla, aquell artista vingut de Tetuan a principis dels seixanta, va morir ahir a Girona, als 75 anys, havent deixat en efecte una obra ingent que, més enllà de l’associació predominant amb el mar –i poques vegades un estereotip ha engendrat imatges de tanta potència–, ha contribuït a diluir com cap altre la frontera, sovint tan artificiosa, entre figuració i abstracció. A Niebla, el cordial Niebla que et parlava de la pintura com si descrivís una commoció, l’art d’aquest país li deu unes quantes coses, més enllà del gran mural dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 o el que presideix l’entrada a Platja d’Aro. La primera és haver fet de la poètica, en aquelles dècades ominoses en què gairebé era prescriptiu estar enrabiat amb el món, una forma de compromís. És difícil oblidar el gran quadre de la pastera a la deriva, enmig d’un mar procel·lós, d’una bellesa terrible, com només ho pot ser de fet la bellesa de debò.

Daniel Giralt-Miracle, que va comissariar l’antològica de Montserrat, deia que a mitjan anys seixanta, quan aquí tothom es rendia al pop art o l’informalisme, Niebla va seguir pintant com si estigués sol, i una mica, ben mirat, ho estava, encara que no es pot passar per alt que en certa manera és la nostra baula entre Tàpies i Guinovart, entre Foix i Brossa. “La seva era una pintura de meditació”, apuntava Giralt-Miracle. Potser sí, però el pensament en tot cas era anterior a l’acte de pintar. Amb el pinzell a la mà (més aviat una brotxa, amb el gest enèrgic amb què s’empunyaria una brotxa), es tornava fogós, impulsiu, pura incandescència en un debat cos a cos amb la pintura, amb la seva resistència, la seva sensualitat. Els grans murals pels quals segurament el recordarem més i en els quals alguns hi han vist una certa banalització commemorativa, la repetició d’una fórmula d’èxit, són, al contrari, unes troballes fenomenals. Com a gran enamorat del paisatge, davant el qual feia esforços per reprimir una emoció gairebé infantil, sabia perfectament, com Valéry, que la mar sempre recomença, que aquesta aigua que veus aquí ja ha anat corrent avall, que és irreproduïble en el quadre del costat, on escumeja diferent, on el blau és més brillant, més vidriós, on el vent desfà les crestes en unes partícules volàtils que en el mar d’abans, més dens, eren una bromera bombollejant, com d’escòria de plom. Profundament heraclitià, va pintar tants de mars perquè cada un s’inflava amb la seva pròpia llei: a vegades eren esperançadors, d’altres eren tràgics, la majoria eren tan misteriosos com un quadre religiós o un autoretrat amb els cabells esborrifats.

Nascut a Tetuan l’any 1945, havia de ser més sensible que cap altre a l’ambivalència d’aquest Mediterrani mitificat pel turisme. Però sabia expressar-ho sense resultar mai amarg, que potser és la manera més punyent de denúncia. Establert a Girona des del 1962, va estar tan integrat a la vida cultural del país, que costava recordar que era un home híbrid, una mica d’aquí, una mica d’allà, dos mons units per l’ànsia voraç de pintar. El 2014, quan la Fundació Valvi de Girona li va dedicar l’exposició De la tempesta a la calma, el seu germà, el galerista Antonio Niebla, que va morir el juny de l’any passat, va explicar que l’havia vist dibuixar des que en tenia memòria amb el mateix esperit que Chillida, entenent cada traç com “una línia que separa el món i alhora l’uneix”, i Josep Niebla es va tornar petit, només li va faltar posar-se a saltar i picar de mans, quan va contestar: “Sí, jo volia ser pintor de manera exageradament entusiasta i forta.”