Cultura

Tura Soler

Periodista i autora del llibre 'El pantà maleït'

“A Susqueda mai no hi he anat sola”

Ha estat sortir a quatre episodis de ‘Crims’ i que em reconeguin caçant bolets
El que faig al llibre és novel·lar la realitat a partir de fets reals que sé i he contrastat

L’assassinat l’agost del 2017 d’una parella de joves al pantà de Susqueda continua sense resoldre’s i acumulant massa interrogants. Un doble crim que continua sent un misteri i que la periodista de successos i investigació d’El Punt Avui Tura Soler, que l’ha relatat a les planes d’aquest diari, ara n’ha escrit una novel·la, tan rigorosa a l’hora d’esplaiar-se detallant cada fet i prova, com literàriament addictiva. El pantà maleït (publicat a La Campana i en castellà, A orillas del pantano, a Península) es presentarà a Barcelona el 16 de novembre i a Girona el 22. La seva il·lusió és que el seu estigui al costat del nou llibre de l’estimat Andrea Camilleri.

A què es deu l’èxit i repercussió que té la novel·la?
Crec que en bona part és per la volada i projecció que últimament estan tenint els temes de successos, a partir de l’emissió de Crims a casa nostra. Bé, l’èxit d’aquest tipus de notícies hi era, però abans hi havia com una mena de recança a reconèixer que els llegies o t’agradaven. El periodisme de successos sempre ha tingut molts lectors, però no se’ns valorava. Sempre hem estat el germà petit. Ara en canvi se’ns valora.
Abans de tractar el crim, fa un preludi amb altres casos que han passat a Susqueda. És, com titula, un lloc “maleït”?
A veure, és un lloc on hi conflueixen molts successos. Per culpa de la meva veterania, mentre investigava el cas anava rememorant-ne d’altres que m’havia trobat aquí. I al llibre intento fer un recorregut d’aquests a l’escenari on es perden la Paula i en Marc. Arreu, les zones amb estanys i embassaments són tradicionalment llocs amb enigmes, misteris i fets amagats. És extrapolable a qualsevol altre racó del món.
A ‘Estampes del segrest d’Olot’ (1995) ja va novel·lar el cas de la farmacèutica. Per què aquest format novament?
Suposo perquè m’és més atractiu, quan has passat tant temps escrivint els fets reals periodísticament, tot i que m’és extremadament difícil fer ficció. El que faig és novel·lar la realitat a partir de fets reals.
Quants cops ha visitat Susqueda des del crim?
Moltíssimes vegades! I sí que és veritat que no hi vaig mai sola. Vulguis o no tens un cert temor a anar a aquell espai. Està justificat i mira que el lloc és meravellós. Susqueda és un paradís terrenal, a nivell paisatgístic i natural. Però és clar, penses, si dues persones joves i innocents han anat allà i els han tirotejat. Allà hi anava a buscar testimonis, com Bartomeu Soler, amb qui acabo establint un feeling però mai t’acabes de refiar. Pensa que quan em parlaven d’ell era aquell home estrany que viu emboscat allà i que posa trampes perquè ningú no s’acosti a la seva barraca... Per això sempre anava acompanyada de dos homes fantàstics, tots dos policies, que també tenien la inquietud per saber més i em protegien.
Ha tingut més ajudants: “l’amic invisible”, a qui dedica el llibre.
Sí, el confident secret, l’informador anònim. Jo no sé qui és. És una persona que ha contactat amb mi diverses vegades, m’ha donat pistes i paràmetres per seguir, dades de personatges, de llocs i històries. No és una figura literària, és real. És la primera vegada que contacta amb mi. El seu perfil a les xarxes socials és enigmàtic: “Trobarem la veritat i no tan sols ens recordarem de les dificultats que ens han posat els nostres enemics sinó també de la falta d’ajuda dels amics.”
I qui no li assegura que potser és un ‘enemic’?
Sí, ja em vaig plantejar si és d’aquells que et volen despistar. Però la realitat és que si aconseguia estirar algun dels seus fils realment donava els resultats que em deia. M’ha ajudat molt!
Encara hi ha massa interrogants en el cas. El mateix sospitós oficial.
A Jordi Magentí el que li pesa molt és el seu passat. Va matar la seva dona el 1997. I l’acusació sobre ell es basa en el seu propi perfil, una persona impulsiva, capaç de matar; i ningú ho pot negar. Però aleshores els interrogants surten i no hi ha respostes, ni per al més important: per què maten en Marc i la Paula, quin és el mòbil de l’assassinat? L’altre dubte és on es va produir el crim. Sí que hi ha proves que es veu el seu cotxe, però no que fossin ells que el condueixin. Fins que no apareixen 32 dies després, l’última imatge d’ells era la del matí del 24 d’agost quan entren a l’oficina de La Caixa de la Cellera. El senyal dels seus mòbils es perd a la zona del pantà. La Rierica s’estableix com a possible escenari del crim, on Magentí solia anar a pescar, però no hi ha proves materials a nivell judicial de la coincidència espai-temps entre ell i els joves, ni cap vinculació de les 157 proves realitzades del seu ADN amb les víctimes.
Així com t’ho has fet per narrar el relat?
Faig tota una trama a partir d’episodis que han passat de veritat. El que jo no puc demostrar, no en faig cap teoria. Faig una successió de fets a través de personatges diferents. Hi ha molts buits és clar. Quan em diuen què passarà amb la sentència si contradiu el que expliques, els dic que no, perquè el que jo explico és el que sé que ha passat i ho tinc contrastat o ho han viscut algun dels personatges. El que el pantà amaga no ho sé. Hi ha aquella famosa frase que diu: la realitat judicial i la veritat real són dues, a vegades coincideixen però a vegades no.
El relat està farcit de personatges secundaris. Un que mereixeria un llibre a part, és Bartomeu Soler.
En la mesura que jo entenc que és un personatge clau, perquè viu al punt més proper del lloc on es van trobar els cadàvers, on desapareix el cotxe, trobar-lo era bàsic. El personatge va prenent importància, a més de ser peculiar. La seva cabana, ja de per si és extraordinària: situada en un lloc estratègic i de difícil accés, ho pot veure tot i ell passar desapercebut. Bartomeu sabia moltes coses de les persones que freqüentaven la zona, però en canvi no aportava res dels dies clau en què va succeir el doble crim... Bé, deia que no havia vist res.
Creu que se sabrà mai què va passar?
Jo només puc explicar i creure el que he vist i tinc contrastat. Llavors, si se sabrà mai, espero que sí. Confio que algun dia es pugui resoldre l’interrogant de per què van matar en Marc i la Paula, perquè és una necessitat per a la societat i, sobretot, pera a les seves famílies. És una gran injustícia que no ho puguin saber.
Dona per a un ‘Crims’?
Hauria de respondre en Carles Porta. Però sí! Ja m’han estat gravant.
‘Crims’ l’ha fet mediàtica, després de trenta anys de bagatge professional. És d’agrair o injust?
M’he passat la vida picant pedra, fent periodisme de proximitat. M’han premiat amb el Carles Rahola [un per Susqueda i l’altre per l’entrevista a l’assassí en sèrie de la Caritat], però ha estat sortir a quatre episodis de Crims i que em reconeguin al bosc caçant bolets. “Mira, és la reportera de Crims!”. Deu ser això la màgia de la tele. El que més m’agrada és que ha revaloritzat la nostra tasca periodística.
Com és que és un referent a la professió?
Treball de formigueta. A diferència d’altres especialitats del periodisme, a successos els protagonistes no tenen interès a sortir i en fugen. Aconseguir dades i fonts és molt més complex. Per això quan n’aconseguim, interessa tant a tothom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.