L’alçament del postflamenc

Després de les gita­ne­ries simfòniques, del fla­menc fusió i fins i tot de les vari­ants més indie dels últims anys, només ens fal­tava assis­tir al part del veri­ta­ble fla­menc post­mo­dern. Així va néixer Mellizo doble, aquest dis­sabte 27 de novem­bre, al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, dins del fes­ti­val Tem­po­rada Alta. L’indret era ideal, ja que els (ara) clàssics, com Valle-Inclán, Lorca o Buñuel, segu­ra­ment l’apro­va­rien: perquè ells també van ser, amb consciència i en el seu moment, bas­tards visi­o­na­ris i trans­gres­sors.

La comesa va ser comesa per dos grans des­cons­truc­ti­vis­tes, el bai­laor sevillà Israel Galván i el can­taor El Niño de Elche, ara sia­me­sos indis­so­ci­a­bles. Tots dos són conei­xe­dors inters­ti­ci­als de l’art fla­menc i, per això mateix, saben que la tra­dició no és estàtica, sinó que és en rea­li­tat un procés, i que no està immune (tot el con­trari) al ban­do­le­risme i a la con­tra­facció, a l’expe­ri­men­tació i a la paròdia. Així ho van demos­trar aquests dos gegants, amb esta­tura axiològica i la puresa de la seva radi­ca­li­tat estètica, de qui des­tru­eix per cons­truir de nou, obrint altres mira­des, ter­ri­to­ris i mane­res de fer.

Tot i que no eren con­trin­cants, sinó que es coad­ju­va­ven, Israel i El Niño van repar­tir com boxe­ja­dors l’espec­ta­cle en dos assalts: la llum i la fos­cor. En el pri­mer, van roman­dre ence­sos fins i tot els fanals de la pla­tea, que així no es podia ama­gar de la des­fi­lada peri­patètica, òbvi­a­ment core­o­gra­fi­ada, amb per­cus­si­ons cor­po­rals, caixó i batecs sobre les fus­tes de l’esce­nari mini­ma­lista. El ballarí osten­tava un davan­tal ver­mell remi­nis­cent de tore­ros i sevi­lla­nes, men­tre el can­tant ento­nava pre­gons i reci­ta­tius d’ins­pi­ració cos­tu­mista, esmen­tant referències fona­men­tals als Far­ru­cos, Rafael Alberti, María de la O i fins tot Pas­tora, la ger­mana d’Israel.

En les antípodes, el segon round de l’espec­ta­cle va ser un retorn a l’inici del temps, a una obs­cu­ri­tat cos­mogònica i agònica, ja que a esto­nes l’únic visi­ble era el cap d’El Niño, exha­lant com un gui­llo­ti­nat un cante jondo ceri­moniós i lúgubre, quasi gre­gorià, men­tre la silu­eta d’Israel Galván ballava sobre una pols que eme­tia, a més del soroll recal­ci­trant, una olor de sucre cara­mel·lit­zat. Van aca­bar, per des­comp­tat, davant del Gran Silenci, bus­cant la vida intel·ligent de l’audiència con­fusa però delec­tada que dub­tava si aplau­dir o no.

Va haver-hi també un epíleg, amb l’elxà ras­cant acords sen­zills a la gui­tarra i ento­nant les èglo­gues Sevi­lla­nas de Fede­rico García Lorca men­tre les llums dibui­xa­ven sobre fums el miratge de la ban­dera espa­nyola. I final­ment, un dimi­nut bis d’uns breus segons, amb els Melli­zos tocant fusta mecànica­ment, com en un exor­cisme goyesc que va tenir el seu efecte de catarsi sobre la pla­tea: dem­peus, l’ovació dels espec­ta­dors va ser ingent, situ­ant-se així a l’alçada de l’alçament.