Cultura

Neus Ballús

Directora de cinema

“Un cinema diferent és possible”

Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) torna als territoris fronterers entre documental i ficció que ja va explorar a La plaga amb Sis dies corrents , que s’estrena avui. Tres lampistes treballen junts en sis cases durant una setmana en aquesta comèdia guardonada a Locarno (premi als tres protagonistes, lampistes de debò, i dos guardons més) i Valladolid (Espiga de Plata i premi del públic), i nominada a altres guardons.

Fa cinc anys ja vam publicar una entrevista en aquest diari de la pel·lícula. Ha estat un projecte de cocció lenta?
Sí, primer, perquè fer una tria de protagonistes que siguin interessants, amb qui puguis treballar i que tinguessin ganes de mostrar-se i explorar coses noves no és tan fàcil. Vaig arribar a un acord amb l’escola d’instal·ladors del gremi, assistia a classes, els buscava i allà hi vaig passar mesos. Un cop els vam tenir, ens vam passar dos anys preparant-los. És un tipus de projecte amb una metodologia que perquè surti bé requereix temps i, en el fons, una certa dilatació també, que la gent tingui temps de pair que està participant en una pel·lícula i vagi agafant seguretat. És necessari treballar amb temps llargs.
Neus Ballús és una mica aquests tres personatges, el Moha, el Valero i el Pep?
Sí, em sento representada en diverses coses de tots tres. Amb el Moha, que sentim en la veu en off, coincidim amb aquesta visió més distanciada de la realitat. És qui analitza la societat com si no fos necessàriament la seva, el que els antropòlegs que fan treball de camp en diuen un observador participant. Aquestes cases on entren em fan pensar en els cineastes, que entrem i sortim d’universos i també podem ser observadors privilegiats, com ells. El Valero és un personatge que vam seleccionar i el vaig dibuixar així perquè m’inquieta sentir que ric de comentaris que poden ser masclistes, racistes... Em posa davant el mirall i em fa qüestionar quins prejudicis tinc jo. I amb el Pep, em sento identificada amb aquest gust per fer les coses bé, una mica a l’antiga. Amb dedicar el temps i l’atenció que cal a les coses en una indústria molt ràpida, en què s’ha de produir a molta velocitat. Em sento obsoleta, de la vella escola.
La tria dels personatges és més de mitja pel·lícula?
És molt important, perquè existeixen abans que el guió, fins i tot abans de la sinopsi o de la idea de quin és el viatge que volem fer amb l’espectador. Aquesta pel·lícula no existiria ni tendria cap sentit sense el Valero, el Moha i el Pep, seria una altra pel·lícula.
El seu pare era lampista. L’interès pel tema ve d’aquí?
El vincle familiar amb el tema és l’espurna, però el que m’interessa més és com irrompen en l’espai domèstic i es desdibuixa la línia que separa el que és íntim del que és col·lectiu, el que és públic i el que és privat. És una pel·lícula que parla també de les coses col·lectives, de si ens entenem o no, i acaba parlant d’un tema que repeteixo fins a l’infinit a les meves pel·lícules, que és com ens vinculem, ens comuniquem i ens relacionem amb qui és diferent de nosaltres.
Hi ha molt sentit de l’humor. És un reflex d’aquest món o té a veure amb la seva mirada?
Hi ha quelcom en la situació quan provoques un xoc entre dos universos diferents, que pot ser un client i un lampista o dos lampistes, que dona lloc a la comèdia. Té molt a veure amb el surrealisme quotidià amb què ens trobem en el dia a dia. Són situacions que ja són potencialment còmiques. La comèdia des de l’aparició del sonor es basa molt en l’enginy dels diàlegs i la precisió dels intèrprets, però aquí no podia comptar tant amb això com amb l’espontaneïtat. També volíem recuperar l’humor visual de les comèdies del cinema mut. L’aparença d’ells tres junts, només de veure’ls, ja em suggeria això. Hi ha el potencial en el tema i l’entorn de fer comèdia i la clara voluntat d’aprofitar-la el màxim possible.
Comparteix la reflexió del Mohamed en la veu en ‘off’ que estem tots connectats, però alhora estem molt sols?
Són reflexions que hem anat dibuixant, comentant i escrivint junts entre el Moha i jo, tots dos la podríem signar. Va ser el fruit d’una conversa molt llarga i al final del muntatge vam trobar les paraules que hi volíem posar. Potser és una reflexió que cobra més sentit arran del que hem viscut en confinament, amb aquesta idea de distanciament social, on allò col·lectiu i social sembla que ha perdut força. És una cosa que hem intentat recuperar, i quan anem a les sales i sentim la gent esclafir de riure, a Locarno i a Valladolid, i rebre els premis del públic, ens ha fet pensar que partim d’una soledat i hi ha la necessitat ara mateix de riure col·lectivament.
I és un humor que ha creuat fronteres...
Sí, ens ho deia la directora Deepa Mehta, la presidenta del jurat de la Seminci de Valladolid, que és una pel·lícula de la qual no entén el llenguatge, però no importa perquè és universal. Em va agradar que algú de L’Índia instal·lada a Nord-Amèrica hagi entès el problema essencial que tenen els protagonistes.
La pel·lícula parla dels prejudicis i de com es fan miques quan observem de prop amb una mirada oberta?
Sí, la categorització, posar tothom en capses amb un nom, ens fa oblidar que tothom és diferent, singular, únic. No hi ha dues persones iguals en el món. La pel·lícula apel·la que això és justament la nostra riquesa. Es tracta de no tenir prejudicis, aprofitar la riquesa de punts de vista i que cadascú aporti qui és.
Reivindica aquesta diversitat i deixar de banda els prejudicis en el cinema que fa, també?
Absolutament. I trobo que ens expressa amb més originalitat. Tots els continguts són molt semblants, uniformes, amb la idea que han de viatjar molt bé per tot arreu, però acaben sent blancs, no estan arrelats enlloc, no descriuen res. Les coses arrelades són les que acaben parlant de tothom. Aquesta és la meva manera de fer cinema, trobar la singularitat del que veig al meu voltant. És poc freqüent a la indústria trobar comèdies trilingües amb personatges reals que connectin amb el públic, però la seva sola existència ja demostra un petit èxit. Almenys per mi.
S’esperava el premi del públic de Valladolid?
M’ha sorprès molt, he de dir, perquè és una pel·lícula feta d’una forma molt poc clàssica, respecte a la indústria. I el fet que no sigui un, sinó diversos premis del públic, i que estigui connectant amb la gent, em fa creure realment que un cinema diferent és possible. El públic és intel·ligent i té ganes de ser sorprès, de trobar connexions amb els personatges insospitades i sentir-los a prop... O almenys això crec que s’ha valorat en aquesta pel·lícula, la gent s’ha sentit més a prop del que normalment està al cinema.
El premi a Locarno va ser per als actors, la va sorprendre?
Sí, em sembla molt significatiu, perquè justament és una pel·lícula en què hem posat tots els esforços aquí. La fotografia, el so, tot està configurat per facilitar-los la feina i aconseguir unes interpretacions el més singulars i brillants possibles. Que se’ls reconegués allà va ser un èxit realment del projecte, a banda que es premiés aquesta valentia i coratge d’entrar en un procés tan allunyat de la seva vida, que és reparar avaries i fer instal·lacions.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els impulsors de l’Hermitage a Barcelona abandonen el projecte i concentren els esforços en la via judicial

Barcelona

Investiguen una comunitat i l’arquitecte responsable de les obres que van malmetre un mural de Guinovart

barcelona
Crònica

Bofill, projecte endavant

S. Just Desvern

El ‘Belfast’ de Branagh

barcelona

Malson Atmosfèric inicia nova etapa amb ‘La ciutat’

girona
Paco Plaza
Director de cinema

“La por ens identifica com a éssers vius”

Barcelona

Els premis Enderrock, el 3 de març a Girona

girona

Elvis Mallorquí transita pels camins històrics

TOSSA DE MAR

Els premis Edebé fan unes apostes valentes

Barcelona