Cultura

SUSANNA MURIEL ORTIZ

ARXIVERA ESPECIALITZADA EN FONS PERSONALS

“La foto digital no construeix memòria; són estels fugaços”

Hem de ser capaços de traslladar la pràctica professional de l’arxiver a l’esfera domèstica per donar valor a aquests fons
Vivim massa ràpid. I ens hem d’aturar. La fotografia ens ha de donar una lliçó de vida. Què fa la foto? Aturar el temps

Fa just una setmana fèiem aquesta entrevista als Banys Vells de Banyoles. Arxivera especialitzada en fons personals, Susanna Muriel Ortiz aprofitava el pont per treballar en el fons Carles Fontserè que hi ha a l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany.

Què fa amb el fons Carles Fontserè?
Ja fa tres anys que col·laboro amb l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. La finalitat d’aquest fons és difondre’l en els arxius en línia, i fins ara s’ha fet amb la part professional. I amb la Núria Batllem, la directora de l’arxiu, vam comentar que estaria bé trencar aquest costum, la dels fons de fotògrafs professionals de no incloure-hi la part familiar. I en Carles Fontserè es mereixia tenir aquesta part publicada en línia. Per això estem emprenent la reorganització del fons, que està sent un repte. Perquè no és un fons personal habitual. Són fons on la part professional i familiar es fusionen. També es fan viatges d’anada i tornada, dues o tres vegades. En aquest cas, he de seguir el fil de la vida d’en Carles Fontserè. Perquè l’objectiu és el mateix: l’usuari que consulti el fons personal pugui introduir-se en la vida d’aquella persona tal com es va desenvolupar. En el cas dels fotògrafs professionals, aquest punt d’intersecció es produeix molts cops. Ens podem trobar amb una foto familiar que esdevé professional, i al revés.
Passa en d’altres disciplines? Fontserè té una trajectòria transversal. S’ha trobat amb d’altres casos?
Quan em van encarregar fer la guia del fons del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), publicada el 2011, incloïa organitzar més de quatre-centes mil fotografies de més de cent fons personals. I em vaig trobar amb fons de comerciants, de farmacèutics que en el seu àlbum familiar –pensa que tot àlbum és una selecció– no només hi havia fotos de la família, sinó també de la farmàcia, del laboratori, de quan feien les fórmules magistrals. Era bonic perquè veies com la vessant professional l’havia introduïda en la selecció que suposa un àlbum familiar. M’hi has fet pensar perquè es produeix en moltes disciplines i oficis. Habitualment en els arxius, els fons dels fotògrafs professionals els etiquetem segons els encàrrecs, i en el cas de Fontserè estem treballant per poder mostrar el conjunt. Quan analitzo les fotos familiars, arriba un moment que veig per què ha fet aquella foto: volia que em fixés en un cartell, o en la persona que està en aquella cantonada… És un joc d’immersió que faig, ara amb Carles Fontserè.
És habitual dels Encants? Li ho comento perquè a les llibreteries de vell, quan remeno fotos antigues, tinc la sensació que compro els records d’algú altre. Quan organitza fons personals, no té la sensació que està entrant en una vida privada que no va ser pensada per a una mirada externa?
Els mercats de puces i de segona mà m’encanta visitar-los, però no hi compro material. El miro. Una vegada sí que vaig rescatar un petit àlbum que estava sencer. I ho vaig fer per una qüestió de conservació; perquè també em dedico a la conservació preventiva de la fotografia. I aquell àlbum era de Montpeller i estava molt fet malbé; de fet una persona davant meu l’estava mirant i s’estaven disgregant les fotos. És l’únic cop que he comprat empesa per la meva vessant professional, per aquesta mirada conservadora, i el vaig restaurar. També vaig pensar que hi havia una història. Tot àlbum explica una història, com si fos un tebeo. I quan vaig veure que aquelles fotos s’estaven disgregant d’aquell relat em va afectar molt. El guardo com un tresor. També és material que mostro en els tallers que imparteixo.
Són tresors familiars que malvendrem?
Els fons personals normalment estan custodiats pels avis; la generació més antiga de la família. Els nostres avis són els guardians de la memòria. Quan desapareixen, normalment aquests fons es disgreguen perquè els fills amb un bon sentiment agafen les fotos de l’àlbum que fan referència a ells. Es disgrega la història, la memòria. A mi m’han arribat àlbums que són com esquelets… n’han agafat les cames, els braços, el cap, el cor. I et queda l’esquelet; això m’impacta sovint. Per això intento lluitar des de la meva feina per traslladar la pràctica professional de l’arxiver a l’esfera domèstica. Si els professionals arxivers som capaços d’ensenyar com es fa professionalment l’organització i conservació preventiva dels fons, podem fer que aquests fons adquireixin un valor i mai siguin abandonats en un mercat de segona mà. En una assessoria que vaig fer em van ensenyar un àlbum d’una excursió a l’Aneto, i la clienta, a mesura que m’explicava la història, em deia que no tenia valor. I jo pensava justament que el testimoni d’ella amb les fotografies de l’àlbum ho feien excepcional, únic, extraordinari. Per això val la pena que invertim en els fons privats, que no siguin treballats tan sols en els arxius. Perquè molts cops arriben als arxius sense cap generació que pugui ajudar a la seva descripció o tractament. La fotografia sempre té dues cares. No ens hem de quedar amb el contingut iconogràfic. La fotografia és un document, i al darrere de la imatge a vegades hi trobem un any, dates, o un número que és el del rodet. La informació de darrere la foto et pot ajudar a organitzar. En els arxius familiars també hi ha les que denomino fotos fantasma, retrats de persones que no sabem qui són. Ningú de la família sap qui són. En les assessories que faig em diuen que la tregui, però jo els dic que no perquè si és a l’arxiu familiar és perquè hi ha una relació, que no sabem.
Quin valor tenen els fons personals per explicar la història? Fent recerca en arxius he trobat que hi ha molts retrats, però la majoria no sabem de qui són.
Sí, molts arxius institucionals tenen fotografies molt interessants però de gent anònima, desconeguda, sense nom i cognom. Això, que és un fet comú, que l’estem normalitzant, no ho hem de fer. No han d’arribar anònimes. S’ha de treballar des de l’origen, des de les seves famílies. Hem d’aconseguir que totes aquestes fotografies que ens arriben ho facin prèviament treballades; és a dir, descrites. Quan em comenten que totes les fotografies de casaments, batejos, de celebracions familiars són totes iguales, dic que no. No ho són. Perquè cada casament, cada comunió, cada esdeveniment és únic. I qui ho fa únic? El testimoni de les persones. Per exemple, el testimoni de la Roser que et pot explicar que el seu vestit de bateig es va fer amb el vestit de boda de la seva àvia. I quan mires aquella foto, et fixes en el vestit que porta la petitona perquè saps la història d’aquell vestit i com el va fer la seva mare. Per això hem d’invertir aquesta abundància d’anònims en els arxius i posar noms i cognoms. D’aquesta manera es facilita la investigació per a futures recerques que donin veu a aquestes imatges amb noms i cognoms.
Són els invisibles de la història.
Quan diem que hi ha poques dones fotògrafes, no és cert. N’hi ha moltíssimes. Quantes ombres dins les fotografies són de dones? Moltes. Però no té nom ni cognom. O quantes fotos familiars en comptes de fer-les el pare les ha fet la mare, per exemple. Però aquests últims anys s’està començant a fer feina des de molts arxius. La d’estendre el coneixement tècnic a la ciutadania. Si treballem conjuntament es fa feina més efectiva. Fa quinze anys que em dedico a arxius privats i uns deu que imparteixo tallers. Perquè vull que la gent comenci a treballar els seus fons a casa per quan, el dia de demà, arribin als arxius, ho facin descrits. Quan estava treballant en un projecte de descripció de fotografia a l’Arxiu Nacional de Catalunya, tot era retrat d’home, retrat de dona, de nen, de nena… i em dolia perquè no donava cap informació per a una futura investigació. Només estudis d’indumentària, de gestualitat…
Cada vegada més, la intrahistòria té més pes en la historiografia. Explicar la història des d’aquestes altres mirades.
Hi ha molta gent que diu que la fotografia familiar és la fotografia que complementa la història. Per a mi no és complement de res. És història en si. No és una cosa menor. Es tracta de destacar aquests fons familiars, i per això s’ha de treballar des de casa amb les persones que ens poden dir els noms i cognoms i explicar històries. Per això en els tallers i en les assessories privades, em trasllado a les cases. Perquè les fotos no només estan als àlbums sinó penjades a les parets, a la cantonera del mirall, a la tauleta de nit, al moble del menjador. La fotografia familiar està creada per ser usada, a diferència de la foto professional que respon a un encàrrec. Per exemple, quantes fotos són besades, les àvies als seus nets, o quantes fotos les portem a la cartera o enganxades a la nevera, al suro de la cuina. I amb aquests usos, de tan fetes servir, podem veure-les com degradades, però no són degradacions sinó capes de memòries. I el que faig és veure l’ús que han tingut. Tinc el cas d’una foto d’uns besavis que va estar penjada molts anys en un taller, a la porta. Havia tingut molt corrent d’aire, pols, llum i les persones de la foto s’estaven esvaint. Era una foto però molt estimada, i aquella imatge, que ara hem conservat, té una història al darrere. Les fotografies familiars el bo que tenen són aquests usos, i que omplen una casa.
Ara el nostre moble de les fotos és Instagram, les xarxes socials. S’ha banalitzat la fotografia?
La fotografia digital, si no es fa un tractament, està condemnada a l’oblit. Perquè les fotos estan en un mòbil que si el perdem la pena ens dura el temps que tardem a comprar el següent. La tecnologia ha avançat molt i ens ha facilitat tant la captura d’una imatge, que fem massa fotografies. Estem saturats d’imatges. I el problema és que no ens aturem. Tot ha de ser immediat. Fem la foto i la compartim a les xarxes. I no parem. I al no parar, no construïm memòria. Estem construint estels fugaços. Vivim massa ràpid. I la fotografia ens ha de donar una lliçó. Què fa la foto? Aturar el temps.
Deia abans que els avis són els guardians de la memòria. A la casa dels avis hi ha fotos, a les cases dels nets no n’hi ha. Fan més fotos però no els donen el valor que els donaven els seus avis. Com traslladar aquests valors?
Faig tallers amb joves, i en un que vaig fer amb estudiants d’arts visuals a Osca els vaig demanar que portessin fotos familiars. I les van anar a buscar a casa els avis, establint així una relació que fins aleshores no havien tingut. Es tracta d’un treball intergeneracional. Els que no tenien avis van imprimir les fotografies que tenien al mòbil. La foto s’ha de tocar, malgrat que sigui amb guants. Té unes emocions que et transporten. Una imatge en pantalla no pot traslladar-te aquesta emoció. Els que no tenien fotos en paper havien de seleccionar i veure quines imatges eren les que volien mantenir, recordar, dins el mòbil. Van haver de fer una tria com un àlbum. N’hi havia que en tenien 8.000 i els vaig demanar aquesta reflexió: fer menys fotos i més pensades. Perquè si penses la foto, no l’oblidaràs.
Especialitzada en fons personals, familiars, privats, és més fàcil treballar-los, perquè tenen aquesta mirada més local, als arxius municipals i comarcals, i no als arxius d’àmbit nacional?
Sí que és cert que als arxius municipals i als de districte, en el cas de Barcelona, és on arriben més arxius privats. També, en el cas dels arxius de districte de Barcelona, són institucions molt properes a la ciutadania. Hi ha molta tradició de consulta, d’usuaris que hi van a fer estudis de genealogia, i sí que els arxius municipals tenen aquesta proximitat. I molts treballen conjuntament. És el cas de l’arxiu municipal de Lloret de Mar. Treballen amb un grup de voluntaris, veïns del poble, en la descripció d’imatges que tenen en els seus fons. No es tracta de fer una activitat puntual el dia dels arxius. Cal incorporar la ciutadania en el treball d’arxiu, i a Lloret de Mar ho han fet amb continuïtat durant anys.

El farcell de la núvia

“La foto ens diu qui som i d’on venim”, m’explica abans de compartir una història personal. La seva família ve de Sòria i d’Àvila. L’àvia Juliana li havia parlat de la seva foto de casament. No hi havia fotògraf sinó que les feia un fotògraf ambulant que passava pels pobles. El casament s’havia celebrat feia una setmana i l’àvia treballava l’hort quan una veïna la va cridar que el fotògraf estava esperant a la porta de l’església. La Juliana havia guardat el vestit de núvia en un petit farcell. “Va deixar l’hort, va anar a casa pel farcell i es va canviar a la sagristia.” La Susanna sabia la història però no havia vist la foto. Quan l’avi Martín va morir, a la tauleta de nit hi va trobar la cartera amb la foto a l’interior. “La foto de casament del Martín i la Juliana de Sòria, amb el farcell a la porta de l’església, explica que eren jornalers, gent honesta; em diu d’on vinc. És el tresor més gran que tinc.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.