Llibres

Brau dona nova vida a Carme Montoriol

A ‘Teresa o la vida amorosa d’una dona’, la seva única novel·la, de 1932, l’autora empordanesa esquerda el món harmoniós i confortable que sostenia la moralitat burgesa

Carme Montoriol Puig (1892-1966), nascuda a Barcelona però d’origen empordanès (era neboda de Josep Puig Pujades, estava emparentada de lluny amb Narcís Monturiol i Josep Pous i Pagès era el sogre del seu germà) està recuperant el reconeixement que va perdre amb la derrota republicana i l’exili, després del qual ja no va tornar a publicar més. És una reparació, de tota manera, que només pot oferir un reflex pàl·lid del protagonisme que va arribar a tenir als anys trenta com la primera traductora dels Sonets de Shakespeare, com l’activista compromesa amb els drets de les dones i, sobretot, com la dramaturga que va renovar, a penes amb tres obres estrenades entre el 1930 i el 1936, el panorama teatral català des de dins mateix dels estereotips del drama de saló.

L’abisme, L’huracà i Avarícia, recuperats recentment en una edició del seu Teatre complet pel TNC, representaven una esquerda en el món harmoniós i confortable que sostenia la moralitat burgesa de l’època abordant temes tabús (“anormals”, en deien aleshores), com ara l’amor edípic d’un fill per la mare o la gelosia entre una mare i una filla pels favors del mateix home. A Teresa o la vida amorosa d’una dona, la seva única novel·la, publicada el 1932 a la Llibreria Catalònia i finalista al premi Crexells, va plantejar els diferents estadis de la vida sentimental de la protagonista, des de l’abnegació primera, consentint la relació del marit amb una “mulata”, fins al despertar de la passió amb un amant propi i la renúncia a aquesta nova servitud per fer-se càrrec dels fills de l’home adúlter un cop mort. L’elecció de la maternitat, però, no és per Montoriol una claudicació davant aquella vella sentència de Nietzsche segons la qual “la dona és un enigma i la seva solució es diu maternitat”, sinó el vel de fascinació rere el qual es posa al descobert tant l’afany de perpetuació de la masculinitat que encarna el marit, buscant en una altra dona els fills que no li ha donat la legítima, i la covardia de l’amant d’ella que, afrontat a una progènie inesperada, veu com declina el seu desig per la dona que un minut abans encara estimava. Seria un excés considerar aquesta novel·la que Brau acaba de reeditar com un al·legat feminista; més aviat eixampla el ventall d’opcions que tenien les dones, a les quals ofereix l’alternativa de l’emancipació i el domini del seu propi cos.

Domènec Guansé, com recorda Anna Maria Velaz al pròleg d’aquesta nova edició, assegurava que Teresa podia “arrenglerar-se amb orgull entre les millors figures femenines” de la literatura catalana de ficció, i Anna Murià, companya de Montoriol al Lyceum Club, va dir d’ella que era la Víctor Català de la seva generació. La seva irrupció en l’escena cultural va ser realment espectacular. “En el retrat de Carme Montoriol Puig no hi ha marc, l’hi poseu vosaltres: un marc apassionat, d’una fusta on no hi entra el corc”, va escriure Ramon Vinyes. Va tenir també els seus detractors, poc receptius a la perspectiva alliberadora que dibuixava davant de situacions jutjades de morboses, però el cas és que fins i tot els que l’enaltien ho feien sovint servint-se d’elogis intolerables, com el redactor de La Humanitat que, arran de l’estrena de L’abisme, va sentenciar que per fi algú havia despertat el teatre català de la seva mediocritat; era una dona, afegia com si es tractés d’un inconvenient, però una dona que escrivia com si no ho fos: tenia sensibilitat, “però també intel·ligència”, i aquest era “el fet diferencial”. Quan Ambrosi Carrion, un dels autors més populars del moment, li va retreure amb condescendència que li faltava experiència per afrontar-se als personatges que retratava, ella mateixa es va defensar replicant que menys experiència tenia ell dels pirates,i no havia estat cap entrebanc per dedicar-los una obra, en referència a La miraculosa.

Com en la seva novel·la, i en els contes que reuniria el 1936 a Diumenge de juliol, el seu èxit es va sustentar en uns diàlegs vius i càlids, allunyats de les declamacions ampul·loses a l’ús, i en “el rebuig de les solucions romàntiques en benefici del realisme i la versemblança”, com apunta Anna M. Velaz. Montoriol va ser una dona del seu temps, com Aurora Bertrana, com M. Teresa Vernet, com Rosa M. Arquimbau o Anna Murià, però potser amb una cultura per damunt de la mitjana que l’havia familiaritzada, no només amb Shakespeare, sinó també amb Henrik Ibsen, Pirandello i Freud, tan present en el seu estudi de la psicologia femenina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda