Una ‘(oh!)portunitat’
El Liceu crea ‘(Òh!)pera’ per revitalitzar el gènere i per obrir la porta al món professional a joves compositors, directors, músics, cantants i dissenyadors
Els compositors triats són José Río-Pareja, Núria Giménez-Comas, Marc Migó i Fabià Santcovsky
El Liceu s’obre a la possibilitat que hi hagi segones oportunitats més ambicioses per als autors
(Òh!)pera és una (oh!) portunitat. L’assessor artístic del Liceu, Àlex Ollé, ha impulsat aquest cicle i l’ha definit com la porta d’entrada professional al gènere operístic per a compositors, directors d’escena i músics. També per al món del disseny i, evidentment, per al públic jove. El codirector de La Fura dels Baus reivindica la multidisciplinarietat del gènere i també la transversalitat de l’art, que mira de superar les etiquetes que coarten la llibertat creativa. El cicle inclourà quatre microòperes, d’uns 30 minuts de durada, que es faran durant dos dies (i dues sessions cada cop), en diversos espais del Liceu. Seran el 9 i el 10 de juliol.
Ollé defensa que la primera actuació pilot es faci dins dels murs del Liceu (dos títols es faran al foyer; un altre, al teatrí del Conservatori de Música, i l’últim, a la Sala dels Miralls). Però el projecte es podria ampliar més endavant amb altres còmplices veïns. Perquè la pretensió és que tingui continuïtat i que vagi incorporant aliances. Com ara que (Òh!)pera es pugui vincular amb accions similars de suport a la creació operística contemporània europea, per facilitar un circuit de noves creacions.
La beca de creació sonora de l’ICUB (nascuda fa poques setmanes i que impulsa la carrera de 34 músics perquè estrenin al Liceu, al Palau o a l’Auditori abans del 2023) ha distingit Marc Migó, José Río-Pareja, Núria Giménez-Comas i Fabià Santcovsky per estrenar obra al Liceu el 2022. Ells són els que han compost les microòperes i els que han triat llibretista, lliurement, per a la seva composició. Les úniques condicions que es van imposar van ser que la temàtica respongués a un fet que preocupés avui els joves, principalment, i que podien disposar de sis músics. El Liceu ha assignat els directors d’escena a cada projecte (Nao Albet, Alícia Serrat, Marc Chornet i Sílvia Delagneau) i els centres d’ensenyament (BAU, Elisava, EINA i Escola Massana). LCI, finalment, serà l’encarregada de dissenyar la comunicació digital de tot el cicle. No han transcendit, per ara, les temàtiques concretes ni com seran les posades en escena. La Fundació de Música Ferrer Salat hi aportarà els intèrprets estudiants que facin falta per a cada títol. El projecte ha involucrat el Museu del Disseny Hub, per coordinar l’activitat dins de les escoles de disseny, així com la regidoria de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona (que aporta 130.000 dels 230.000 euros d’aquesta primera edició). Per l’arquitecte Pau de Solà Morales, de l’escola Eina, és imprescindible que els alumnes de disseny (que no només es dediquen al disseny de cartells o d’envasos, advertia) puguin fer projectes que acabin tenint una plasmació real. Mireia Escobar, directora del Hub, relaciona el projecte cultural amb altres iniciatives (vinculades a la moda o als dissenys d’aparadors de la ciutat). I no té por de les equivocacions: “És el millor camí per millorar.” Incorporar les escoles de disseny és un valor afegit.
Pel director general del Liceu, Valentí Oviedo, (Òh!)pera pretén resoldre quatre grans reptes del Teatre del Liceu d’avui: demostrar que l’òpera és un art d’avantguarda i que necessita la mirada del talent del disseny; donar l’oportunitat a nous compositors de posar a prova les seves creacions; facilitar el pas de les direccions escèniques teatrals a les òperes, i, finalment, aconseguir connectar amb el públic jove que no ha connectat amb l’òpera a partir de les propostes de gran format. En tot cas, el preu no es vol que sigui un impediment i per això es fixa a 35 euros l’entrada per a les quatre òperes. El director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, ja aclareix que, darrere de les primeres oportunitats, cal que hi hagi segones ocasions. I, sense voler desvelar dates ni títols, aclareix que noms com ara Joan Magrané i Raquel Garcia Tomás (que ja han debutat al Liceu) tindran continuïtat amb projectes més ambiciosos en les pròximes temporades.
Hereus d’una trajectòria
El cicle (Òh!)pera és el nou projecte que mira d’integrar l’òpera contemporània dins de la programació estable del Liceu. La pugna per aconseguir un equilibri entre els títols del gran repertori i els de nova creació és constant, i s’ha provat amb diferents formats. Valentí Oviedo, director general del Liceu, admetia: “Som hereus del que hem estat.” I, per tant, idees com ara l’Off Liceu i altres iniciatives a l’entorn de l’òpera a Catalunya formen un ecosistema en què es van sumant complicitats per tirar endavant el projecte actual.
Tots els integrants de la taula d’ahir es conjuraven perquè aquesta sigui la primera edició d’un programa que s’ha d’anar estenent i ha de donar primeres oportunitats a altres compositors. També es preveu que es vagin renovant les escoles de disseny que intervinguin en el procés de creació, com ara alumnes de l’àrea d’escenografia i il·luminació de l’Institut del Teatre, a Terrassa. Per Ollé, la participació de l’Institut del Teatre (una entitat centenària que treballa periòdicament amb teatres com el Lliure i el TNC) no s’hi adiu prou, perquè l’òpera busca cantants i no actors.
Des de l’arribada de Valentí Oviedo a la direcció general, s’han desplegat una sèrie de projectes que miren de reforçar vincles amb els espectadors menys habituals. Per exemple, ja estan consolidades les sessions Under 35, que permeten als menors de 35 anys assistir a l’assaig general en qualsevol lloc del teatre per un import de 20 euros i també tenir descomptes importants en les funcions convencionals. L’entrada de Víctor García de Gomar ha subratllat la transversalitat de les disciplines (ha convertit el Liceu en un equipament cultural i de pensament més que únicament una catedral de l’òpera), i amb la pretensió de muntar una òpera comunitària amb les entitats del barri del Raval. Dos sectors que, històricament, i malgrat el veïnatge, sempre han viscut d’esquena l’un de l’altre.
