El diari feminista del càncer d’Audre Lorde
Potser no és tan coneguda com Rosa Parks o Angela Davis, però l’escriptora Audre Lorde (Nova York, 1934-Saint Croix, 1992) ha estat també una icona del moviment feminista afroamericà, al qual va aportar el matís afegit de les desigualtats de classe i l’homosexualitat. Amb Els diaris del càncer, traduïts al català per Caterina Riba per a Cal·lígraf, Lorde va abordar el 1980 un altre tema tabú: la relació amb el cos malalt que, a diferència del que va inspirar a Susan Sontag el seu propi càncer, La malaltia com a metàfora (1977), s’endinsava en el desconcert i el dolor concrets de l’extirpació del pit i del trastorn físic i emocional, tal com ho faria Maria Mercè Marçal a El senyal de la pèrdua. Els diaris del càncer no són de lectura plaent, però hi ha la persistència d’una lluitadora tenaç: “Per escriure he de franquejar una fossa tan plena de mort, que és difícil creure que encara estigui tan viva i que estigui escrivint”, anota el 5 d’octubre de 1978, quan li acaben d’extirpar el tumor, el mateix dia en què constata, agraïda per les atencions dels amics: “Hem d’aprendre a comptar els éssers vius amb la mateixa atenció particular amb què enumerem els morts.” Com en tota la seva obra, als diaris Audre Lorde afronta la malaltia com l’estigma de l’“altre” absolut.
