Hivern 2022

Amb únicament dos llargmetratges, Estiu 1993 (2017) i Alcarràs (2021), Carla Simón s’ha convertit ja en un dels noms de més rellevància de la història del cinema català. Nascuda a Barcelona i veïna en els seus primers anys de vida de Badalona, Simón va perdre els seus pares per culpa de la sida quan només tenia 6 anys. Va anar a viure, amb una nova família, a les Planes d’Hostoles (Garrotxa), fet que inspiraria el seu debut com a directora, centrat en com una nena adoptada i els seus nous pares comencen a crear, tot i les dificultats, vincles d’amor per sempre. Amb Bruna Cusí, David Verdaguer i una nena sense cap mena d’experiència cinematogràfica, Laia Artigas, de protagonistes, Estiu 1993 –rodada amb un pressupost que no arribava al milió d’euros– va guanyar el gran premi de la secció Generation Kplus i el de millor òpera prima de la Berlinale, la Bisnaga d’Or del Festival de Màlaga, tres premis Goya i cinc Gaudí, a més de ser escollida –tota una sorpresa, no cal dir-ho, per a una cinta rodada en català– per a la cursa dels Oscars. Quan, en una entrevista a aquest diari, Bernat Salvà li va preguntar per què Estiu 1993 havia connectat tant amb públics tan diferents, Simón va contestar: “És difícil de dir; jo també m’ho plantejo. Crec que les nenes en són les màximes responsables: tenen un magnetisme que fa que la gent s’enganxi a la pantalla. Com a adults, ens agrada mirar nens i veure com fan les coses. Després m’he adonat que la pel·lícula té un impacte emocional molt semblant a tot arreu: som humans i ens emocionen les mateixes coses, i al cinema es poden tractar temes que ens toquen a tots. Tots hem viscut una infància, tots tenim família i tots hem tingut una relació més o menys directa amb la mort. Són temes amb els quals la gent es pot sentir molt relacionada.”

Quan va estrenar-se Estiu 1993, feia vuit anys que Carla Simón s’havia graduat en comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma. Fins aleshores, la seva experiència es reduïa als curtmetratges que havia dirigit després d’haver fet una estada a la Universitat de Califòrnia i una altra, becada per La Caixa, al London Film School, des d’on aconseguiria ja fer circular dos curts, Lipstick i Las pequeñas cosas, en mostres de cinema internacionals.

Simón va ser honorada l’any 2018 amb un premi Ciutat de Barcelona i, dos anys després, amb un Premi Nacional de Catalunya. El jurat considerava que la seva obra havia suposat “un impuls decisiu a la participació i el reconeixement per a tota una generació de directores catalanes per a les quals ha esdevingut inspiració i referent”. Des del juny de l’any passat, també, forma part, amb Sergi Moreno i David Verdaguer, de la junta directiva de l’Acadèmia del Cinema Català, encapçalada per Judith Colell. Ara, Alcarràs, el rodatge de la qual va haver-se d’ajornar un any per la pandèmia, és, sense ni tan sols haver-se estrenat encara a Catalunya, una de les pel·lícules catalanes més importants de tots els temps.