Cinema

Noces d’or d’‘El padrí’

La celebració del 50è aniversari de la seva estrena es fa als cinemes projectant una còpia meticulosament restaurada pel seu autor, Francis Ford Coppola

El film, que va canviar una manera de fer, va salvar Hollywood

Paramount Pictures vol celebrar com es mereix el 50è aniversari d’El padrí (The godfather), una de les pel·lícules més influents de la història, tornant-la a projectar a la pantalla gran. Estrenada el 24 de març del 1972, la magistral adaptació cinematogràfica realitzada per Francis Ford Coppola de la novel·la de Mario Puzo es podrà tornar a veure als cinemes –a partir del divendres 25 de febrer–, després que la major i l’empresa de producció del director, American Zoetrope, han portat a terme una restauració meticulosa d’aquesta i les dues entregues posteriors amb què es completa una trilogia que va marcar un abans i un després a Hollywood.

Els estudis de cinema nord-americans aleshores no passaven el millor moment. Feia temps que la televisió envestia amb força i atreia un públic que s’allunyava de les sales. A principis dels seixanta, la fàbrica de somnis de Hollywood va arribar a un punt mort. La carrera de directors de renom com Alfred Hitchcock o John Ford declinava, i les estrelles de l’anomenada edat d’or estaven o bé mortes (Humphrey Bogart, Gary Cooper) o bé de tornada (Cary Grant, John Wayne). Per sort, una colla de joves directors talentosos treballaven per modernitzar de manera significativa la producció de pel·lícules, prenent les regnes d’un poder que fins aquell moment era exclusiu dels productors i portant a terme obres amb temes considerats llavors tabú, com la violència o la sexualitat. D’aquell nou Hollywood va sorgir un nom destacat: Francis Ford Coppola, autor de la que molts consideren “la pel·lícula que va salvar Hollywood”.

Sí, parlem de la pel·lícula en qüestió, El padrí, una obra que no només és considerada una de les millors pel·lícules de tots els temps, amb un reconeixement de crítica i públic unànime, sinó tot un èxit de taquilla que la va convertir en aquell moment en la que més recaptació aconseguia.

Però res no va ser fàcil i Coppola va haver de lluitar contra vent i marea per portar a terme la visió que ell tenia per fer un ambiciós fresc del crim organitzat en la societat americana del segle XX. Trencar amb el cinema de gàngsters clàssic només era un primer pas.

L’estudi va confiar la direcció en un realitzador que, si bé tenia acreditats només quatre films, els va saber convèncer que el relat s’havia d’ambientar al 1945 (fet que encaria el pressupost) i apostar fort perquè Al Pacino, però sobretot Marlon Brando (a qui ningú no volia veure ni en pintura), interpretessin els protagonistes principals: Michael i Don Vito Corleone. El fet que volgués retratar de forma –massa– realista la vida quotidiana d’una família de gàngsters va aixecar molts recels, i no només d’homes influents com Frank Sinatra (que es veia reflectit en el personatge de Johnny Falcone, un cantant que triomfa a Hollywood protegit pel capo mafiós). Que no apareguessin mai les paraules màfia o Cosa Nostra i que el mateix director fos italoamericà va calmar les aigües i el rodatge es va poder realitzar –amb menys temps del previst– i envoltat d’un equip artístic i tècnic excels (des de la fotografia de Gordon Willis fins als decorats de Dean Tavoularis, passant per la banda sonora de Nino Rota), que va contribuir a confeccionar un film etern.

Tres Oscar –millor pel·lícula, millor guió adaptat i millor actor per a Marlon Brando– només són algunes de les mencions amb què l’Acadèmia de cinema nord-americà va reconèixer una obra que canviaria la manera de fer i, certament, la forma de veure personatges que se situen a l’altre costat de la llei. També, va contribuir al boom del cine retro, que va florir a començaments dels setanta, amb títols emblemàtics com El cop, Lluna de paper, Chinatown o El gran Gatsby.

“No és res personal. Només són negocis” Michael Corleone a Tom Hagen

Les taronges, auguri de mort

Hi ha un detall recurrent a la saga d’El padrí: l’aparició de taronges com a auguri de la mort. Vito Corleone en fa caure una caixa sencera quan li disparen al carrer; després acaba morint mentre juga amb el seu fill entre tarongers; Michael ordena la mort del seu germà mentre es menja una taronja... “Si la utilitzes diverses vegades s’associa amb la mort, i la taronja esdevé una mena de símbol”, explica Coppola.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda