Cultura

Pep Cruz

Actor

“Els pagesos són els grans arquitectes del nostre paisatge”

M’agradaria fer més cinema perquè no és tan cansat, és un esforç puntual. El teatre és molt dur!

Pep Cruz (Girona, 1948) interpreta el Joan, un rude pagès a Tros , llargmetratge de debut de Pau Calpe Rufat estrenat ahir, que està nominat als propers Gaudí al millor film en català. Un incident en una ronda de sometent contra uns lladres acaba malament i el Joan inicia una fugida amb el seu fill (Roger Casamajor). Tros es va rodar a pocs quilòmetres d’Alcarràs i tots dos films porten a la pantalla gran la crisi de la pagesia de la Segarra. Amb una diferència substancial, indica Pep Cruz: la pel·lícula que protagonitza s’ambienta a les terres de secà, escenari més propici als drames rurals. Hem parlat amb Pep Cruz del film, del món rural i de la seva carrera, que vol encaminar més cap al cinema després d’una llarga i brillant trajectòria teatral.

Quina relació té amb la terra?
Jo als estius hi passo un mes i els caps de setmana també vaig a Ivorra [Segarra], a la casa on van néixer els meus sogres. Allà tothom parla lleidatà, el tinc molt sentit. A més, vaig fer dues temporades de la sèrie Gran Nord, en què parlava lo pallarès, que encara és més complicat. Aplicant-me una mica, i amb un corrector que m’anava rectificant, he fet tota la pel·lícula en lleidatà. Un cop acabada la pel·lícula, només vaig haver d’anar a l’estudi de so per rectificar una expressió, que m’havia sortit en gironí: “Fill de puta!” [Ho diu neutralitzant.] Havia de dir “Fill de puta!” [Ho repeteix en lleidatà, sense neutralitzar.]
Amb el drama rural, hi ha tingut molta relació, com a actor i com a lector?
En llegir aquesta novel·la rural de Rafael Vallbona, vaig pensar que posaria la mà al foc que havia llegit els contes negres de Víctor Català, uns contes rurals tremends. De teatre rural, a part d’un sainet mallorquí del segle XVIII, no havia fet res. Soc un gran fan de Víctor Català, que tracta molt el món rural. Els contes negres són brutals, molt durs, i a Tros estem tractant la Lleida de secà, no la Lleida dels préssecs: la de l’oliva, l’olivó... I allà la terra és molt més dura i desagraïda. La terra de secà dona una tercera part del que dona la de regadiu. La vida és molt més dura.
Alcarràs, el poble que dona títol al film guanyador de l’Os d’Or de la Berlinale, és també a la Segarra, a prop d’on vau rodar. El que diu de les terres de secà i de regadiu marca la diferència també entre ‘Alcarràs’ i ‘Tros’?
Molt! En pla de broma et diré que aquestes pel·lícules són una mica la cara i la creu de les dues Lleides, pel que he sentit d’Alcarràs. Per començar ja amb el pressupost: ells varen tenir 3 milions d’euros i nosaltres no vam arribar al milió. Ells són d’una terra més rica, i aquí som d’una terra més pobra. Pel que sembla, és una pel·lícula més de dia, de llum, i nosaltres hem fet una pel·lícula més de nit, es va rodar gairebé tota de nit, en escenes d’exterior, amb boira... Rodàvem fins a les quatre del matí, a dos graus i una humitat del 90%. Va ser un rodatge molt dur. Tros és una tragèdia. Però, en canvi, les dues tenen en comú que parlen de la dificultat de viure a pagès, de l’abandó d’aquests pobles, en què la gent no es guanya la vida i els joves marxen, i els conflictes familiars.
Per què el Joan és un personatge tan rude i fins i tot violent?
Perquè és un home que té una obsessió, que és el tros, la terra. El seu fill passa absolutament de la terra, no li interessa, precisament per la duresa que té, pel rendiment que dona. I això li amarga la vida, a en Joan, que, a més, acaba de perdre fa poc la dona, fa un any o dos, i era una mica el seu fre. Està sol en el poble. L’altra cosa que Tros té en comú amb Alcarràs és que hi ha actors que no són professionals. Crec que fins i tot algun de Tros va sortir a Alcarràs, que es va rodar més tard. El personatge de la Cinta i la majoria de caçadors, que són del sometent, no són professionals, són pagesos d’allà. Només són actors els personatges principals.
Els feia una mica de mestre?
No! [Riu.] Jo no he vingut al món a practicar la pedagogia.
El Joan té aquest caràcter esquerp perquè no estima ningú o no estima ningú perquè té aquest caràcter?
Això fa de molt mal dir, fas una pregunta que valdria per a la humanitat sencera. Què va ser primer, l’ou o la gallina? Segurament és una persona que té moltes frustracions i que, a més a més, amaga un secret del seu passat que l’amarga. Té uns problemes que emboiren més la situació. Com si no hi hagués prou boira, el cervell en porta més. També és un reflex de la soledat de la gent del camp i el personatge es va deteriorant. És una pel·lícula que té un tempo lent, més de pagès. Una mica com Dersu Uzala, salvant les distàncies.
La tensió entre els pagesos i els mossos pels sometents que patrullen és real, no?
La novel·la de Rafael Vallbona parteix d’un fet real. Hi ha dues grans línies a la història, el conflicte del pare amb el fill, que no vol viure a pagès, i el problema que hi ha en aquests llocs, que a les nits anaven a robar al que a la Catalunya oriental en diuen els masos, les petites construccions on guarden les eines, el gasoil… Hi ha els sometents, que fan la vigilància nocturna dels trossos, en contra de l’opinió dels mossos, que intenten impedir que facin la vigilància pel seu compte. Hi va haver un cas en què hi va haver un mort i tot. Aquest és l’altre punt de partida de la novel·la, el conflicte amb la immigració, relacionat amb tot això.
Parleu d’un món de la pagesia en crisi...
Fem la descripció d’un món que s’acaba. És evident que, si no es canvia el tracte, el camp és un món condemnat a desaparèixer. No pot ser que paguin 1 cèntim per un tomàquet al pagès i que quan arribi al mercat valgui 1 euro. Això val amb la llet, també ha passat amb la carn de porc… No pot ser, perquè aquesta gent ens conserva el paisatge. Els pagesos són els que han fet l’orografia del nostre país, són els grans arquitectes del nostre paisatge. Això ja ho deia en Pla. I, tan bon punt vagi desapareixent aquesta gent, es convertirà tot en quatre mates d’espines, en esbarzers i camins impracticables. I no el cuidem. El paisatge ens agrada, com a bons pixapins, per anar a buscar bolets, però no ens en preocupem. La cultura ve de cultivar. Cultura és tot el que no és naturalesa, per mi aquesta és la seva millor definició. Quan trobes un camp culturat és que hi ha passat la mà de l’home. Si no, és una selva.
És sobretot un home de teatre. Què li aporten aquestes incursions que fa des de sempre al cinema i la televisió?
Ara potser m’agradaria més anar-hi dedicant més atenció, sobretot al cinema. Degut al teatre, he pogut fer molt poques pel·lícules, perquè sempre que m’han trucat m’han trobat treballant. Una obra de teatre no la pots deixar per una pel·lícula, és un compromís amb molta gent. Hi ha qui ho fa, però jo no. Ara voldria fer més cinema, ja he fet alguns papers petits, a Las leyes de la frontera, Tot esperant Dalí… A Tros he fet un protagonista i dubto molt que en pugui fer cap altre, perquè no hi ha personatges de la meva edat. Estic mirant si em surten més cosetes d’aquest tipus, estic en mans d’uns bons agents de Madrid.
Què li aporta en aquest punt de la carrera el cinema?
M’agradaria fer més cinema perquè no és tan cansat, bàsicament, perquè és un esforç puntual. Aquesta pel·lícula la vam rodar en condicions duríssimes, a la nit, però van ser 18 dies i ja està. En una obra de teatre hi pots estar treballant dos anys. La gent no ho té gaire en compte, el teatre és molt dur! M’ha tocat fer moltes obres llargues: amb Concha Velasco, Dagoll Dagom, Flotats... L’altre dia ho calculàvem, amb sis o set obres m’hi he passat 14 anys. Pecuniàriament va molt bé, perquè vol dir que tens feina durant molt de temps, cosa que en teatre no és gaire normal, però per altra banda és molt dur, cada dia has d’estar al 100%. Ara mateix vaig a Madrid a fer 23-F, la vam fer a Figueres, Girona i Vilanova fa poc, van ser tres bolos, i estarem un mes al teatre de La Abadía, picant pedra cada dia de dimarts a diumenge.
Com ha canviat el cinema en els anys que han passat des que hi va debutar, a finals dels vuitanta?
Ha canviat molt. Abans Barcelona era un lloc de producció molt important, i ara la producció que hi ha a Catalunya no és significativa. Per sort aquest any han sortit pel·lícules valentes, però molt poques. Això ve del dúmping comercial que ens han organitzat a Madrid en tots els ordres de la vida, de la indústria: facilitats, impostos més baixos... Les empreses de publicitat, de doblatge... s’han anat traslladant a Madrid perquè Esperanza Aguirre va fer tota una política de crear polígons industrials i atraure empreses que no pagaven impostos durant cinc anys. I el Ministeri d’Indústria afavoria totes les empreses que anaven a Madrid. Ara els mateixos castellans se n’adonen i els del voltant de Madrid són els que més protesten, d’aquí ve el que està passant a Sòria, Lleó, Terol... S’adonen que Madrid és un forat negre, que les polítiques generals que han aplicat els governs espanyols són errònies i estan creant un monstre a 600 metres d’altura. Les mercaderies han de pujar allà dalt i han de baixar... És un desgast ecològic brutal. I no pot ser que concentris tota la indústria d’un país al voltant de la capital.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.