Llibres
SALVADOR MACIP
Metge i escriptor
“Divulgar és una de les obligacions que tenim els científics”
“Per a la ciència no és una bona idea, perquè la col·laboració amb Europa és bona per a tothom”
“Les vacunes han canviat el panorama radicalment; però hem d’evitar triomfalismes”
“En general, el vot des de l’estranger està molt mal organitzat”
Vaig ser una de les primeres persones a votar l’1-O perquè els catalans de la diàspora ho fèiem per correu i jo em vaig descarregar i imprimir les paperetes tan bon punt van estar disponibles
Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge investigador i ja fa gairebé 25 anys que viu fora de Catalunya, treballant en laboratoris i impartint classes. Com a divulgador i escriptor –amb més de 50 títols escrits en solitari, amb d’altres o participant en antologies–, acumula una desena de premis. Viu a Leicester amb la seva esposa, Yolanda, i el seu fill, Pol, de catorze anys.
Parlar com a català que viu a l’estranger no és nou per a vostè. Miquel Calçada ja el va entrevistar fa anys per a ‘Afers exteriors’, oi?
I fins i tot abans: em vaig estrenar al Dutifrí del Xavier Sardà, quan encara era a Nova York. Va acabar tocant el saxo amb el meu grup en un club underground... Uns anys després, quan ja vivia a Anglaterra, vaig passejar pels prats plens d’ovelles amb el Miquel Calçada. Tot un canvi.
Suposo que ve a Catalunya sovint...
Miro d’anar-hi sempre que puc, sobretot a l’estiu, que és quan trobo a faltar més el bon temps. Ara que estic treballant també a la UOC i he obert un segon laboratori a Barcelona, tinc una bona excusa per passar sovint a veure la família i els amics. Al cap i a la fi, només és a dues hores de vol, i, a més, no les perdo, perquè als aeroports i als avions treballo molt bé. Era molt més complicat quan vivia als Estats Units.
Com a professional, s’ha fet un fart de connectar amb tota mena de mitjans per parlar de la pandèmia.
La pandèmia ens ha obert les portes al teletreball, fins i tot als que fem divulgació, i això ha estat molt positiu. Abans era impensable sortir en un programa en prime time des del menjador de casa, i ara ho faig gairebé cada setmana. És un gran avantatge, sobretot per als que vivim fora, perquè et permet arribar a un públic que si no et quedaria fora de l’abast. Divulgar vol dir precisament fer servir els teus coneixements especialitzats per explicar coses complexes de la manera més fàcil possible a tanta gent com puguis, i això requereix temps i esforç. Però crec que és una de les obligacions que tenim els científics. I com que durant la pandèmia hi ha hagut molta demanda de veus que aclarissin la confusió que hi havia en alguns moments, he intentat ajudar tant com he pogut. Com que tenia dotze anys d’experiència en el tema, m’ha resultat relativament fàcil.
Com la portem, la pandèmia?
A Catalunya, cada cop millor, clarament. Les vacunes han canviat el panorama radicalment. Però hem d’evitar triomfalismes. La pandèmia s’acabarà quan toqui, no quan a nosaltres ens vingui bé. I ara tot són presses per tornar a la normalitat quan, epidemiològicament parlant, la realitat no és aquesta. Hem de tenir paciència, encara.
I al Regne Unit?
Pitjor, perquè des de l’estiu passat ha optat per pràcticament ignorar el virus, i això ens ha donat xifres rècord de mortalitat durant mesos. Ara és un dels pioners a fer veure que no hi ha pandèmia, i el que fa por és que la resta d’Europa sembla que tingui ganes d’anar-li al darrere. No és el moment, encara.
I al món, ja posats a valorar?
Hi ha molts llocs on els nivells de vacunació són molt baixos, és un problema per a tots. Si el virus circula tant, és més possible que muti i apareguin noves variants. No podrem dir que s’ha acabat la pandèmia fins que la majoria de països hagin controlat el nombre de casos.
No es cansa de parlar-ne? Perquè també manté una ‘consulta’ oficiosa via Twitter...
És part d’això que deia d’intentar ajudar per totes les vies possibles. Soc metge però no veig pacients; per tant, he de trobar altres maneres de sentir-me útil en una crisi com aquesta. Però sí, soc el primer que té ganes que s’acabi tot això. Han estat un parell d’anys molt intensos, d’estar tot el dia parlant-ne.
Vostè fa catorze anys que viu a Anglaterra, a Leicester, però ja venia de viure nou anys a Nova York. Expliqui breument com van anar, aquests moviments d’escacs.
A Nova York, hi vaig anar en acabar el doctorat per treballar en un dels laboratoris capdavanters en el tema que m’interessava, el càncer. La idea inicial era estar-hi un parell d’anys per aprendre tant com pogués, però em va costar marxar. Més per la ciència que per la ciutat, però vaig tenir molta sort, perquè és un lloc espectacular per viure-hi un temps. El salt a Anglaterra va ser també motivat per la ciència, perquè, quan buscava un lloc on establir el meu laboratori independent, em van fer diverses ofertes, però la que em va interessar més va ser la de Leicester. La veritat és que no sabia res d’aquesta ciutat, a part que hi treballaven un parell de científics molt coneguts en el meu camp. L’equip de futbol encara no havia guanyat la lliga ni s’havien trobat els ossos de Ricard III enterrats en un pàrquing, que són les dues coses que l’han posat en el mapa darrerament. Va ser tot un canvi.
Tant a Nova York com a Leicester fa l’efecte que deu tenir més contacte amb altres estrangers que amb autòctons. Ha coincidit amb catalans?
Sí, t’acabes trobant amb els teus, és inevitable, i vas als casals catalans i als actes que organitzen. Però sempre m’ha interessat més conèixer gent de tot arreu. Viure a l’estranger i relacionar-te només amb la mateixa gent que a casa em sembla que és desaprofitar l’experiència de conèixer altres cultures. En el món de la ciència et trobes molts emigrants com tu, i gràcies a això he fet bons amics de tot el món.
La bogeria agradable de Nova York contrasta amb la calma de Leicester... Com porta la jardineria?
Malament. Soc al·lèrgic a un munt de plantes i la jardineria no em relaxa com diuen molts. Però aquí totes les cases tenen un jardí, per petit que sigui; no te’n pots escapar. Si pogués, arrencaria la gespa i hi posaria rajoles! Soc més de mar que de camp, jo. La calma no està del tot malament, sobretot després de viure en una ciutat tan sorollosa com Nova York. Però em sento més còmode en entorns urbans que rurals.
I la gastronomia britànica?
Diguem que no és el seu fort. A Londres hi ha més opcions, però Leicester és una ciutat més limitada pel que fa als restaurants, i sempre acabes al típic menjar de pub. Ara, tenen el millor menjar indi del país, això sí, perquè hi ha una gran comunitat d’emigrants d’aquella zona. Per sort la meva dona és una gran cuinera i intentem mantenir una dieta més o menys mediterrània, amb tocs d’altres països.
I el clima? Poc sol, oi...?
Sens dubte, el pitjor d’Anglaterra. És tan dolent com diuen els tòpics. No és tant la plugeta gairebé constant com el fet de no veure el sol durant dies, especialment a l’hivern, que es fa molt llarg. Els que venim del sud acabem tots amb dèficit de vitamina D, i no és una exageració.
Nova York segur que va ser una estada intensa, entre feina, concerts, museus..., i ser pare!
Hi havia moltes coses a fer... i les volíem fer totes. A Nova York es treballa a un ritme molt intens, però també es gaudeix molt la ciutat. És un ritme difícil de mantenir, i no tothom l’aguanta. Però mentre ets jove i sense obligacions, és un lloc inigualable. Quan tens fills, canvia bastant, no és una ciutat pensada per als pares, i a més tot és massa car. Vam marxar-ne poc després que naixés el nostre fill, i va ser una bona decisió.
A més, anys després, li va dedicar una novel·la, ‘Els finals no arriben mai de sobte’.
Ja hi havia situat altres novel·les, com El rei del món i El joc de Déu, perquè és un entorn molt literari. Però Els finals... és el meu homenatge a Manhattan, amb el teló de fons de l’atemptat de les Torres Bessones, tot i que el tema principal és la crisi dels trenta. Va ser la traca final: em sembla que és un escenari que ja no tornaré a fer servir més.
Té atacs de nostàlgia?
En tinc, com tots els emigrants. Veig TV3, estic subscrit a diaris catalans, llegeixo llibres en català... i amb les xarxes socials ara és fàcil seguir de prop tot el que passa a la teva terra. Com si fos allà.
A Catalunya, els darrers anys han estat convulsos, políticament. Com els ha viscut?
Amb molta frustració, perquè haver de seguir uns moments tan importants de la història del teu país des de la distància et fa sentir impotent. M’hauria agradat ser-hi, participar i ajudar d’alguna manera, també en les grans manifestacions.
Per votar des de l’estranger no ho posen gens fàcil, oi?
Vaig ser una de les primeres persones a votar l’1-O, de fet, perquè els catalans de la diàspora ho fèiem per correu, i jo em vaig descarregar i imprimir les paperetes tan bon punt van estar disponibles. Em vaig fer una foto dipositant-la en una bústia i la vaig penjar a les xarxes per animar els qui eren a Catalunya, que en aquells moments no sabien ni si tindrien paperetes i urnes. El que no em podia imaginar és el drama que es va viure... En general, el vot des de l’estranger està molt mal organitzat, i més d’una vegada no ens han arribat els documents a temps. Una vegada només ens van arribar paperetes del PP i de Ciutadans...
El ‘Brexit’ l’ha afectat gaire?
No gaire, perquè feia prou temps que era al país per demanar la residència i, després, la nacionalitat britànica. Això t’evita els problemes legals. Sí que hi ha hagut alguns moments de tensió, quan el populisme atiava els sentiments antiimmigrants, però en l’entorn universitari això no es notava gaire. Després hem tingut problemes d’abastiment i de productes que s’encareixen, això sí. A la feina hi ha reactius per a la recerca que costen més, i tenim dificultats per accedir a fons europeus. Per a la ciència no és una bona idea, perquè la col·laboració amb Europa és bona per a les dues parts. A la llarga, el Regne Unit es recuperarà, perquè és una economia forta, però de moment tot són inconvenients.
Com a escriptor és força prolífic, amb títols per a tota mena de franges d’edat i en molts casos a quatre mans amb altres autors.
És una manera de no estancar-te i provar coses noves. Escric el que m’agrada quan m’agrada, sense cap pla. No em preocupa gaire si publico o venc molt o poc. Això m’ha permès ser molt obert i col·laborar amb autors fantàstics, dels quals he après un munt. M’ho passo bé escrivint sol, però de tant en tant m’agrada sortir a veure món. Trobo que això em fa créixer com a autor, a part que és molt divertit.
Vostè i la seva família tenen la intenció de tornar a Catalunya?
Segur que sí, algun dia. De moment gaudim al màxim del que ens ofereix Anglaterra, i aprofitem tenir un peu a cada banda, encara que a vegades sigui difícil. Però acabarem tornant, perquè les arrels ens criden.
Músic autodidacte
Salvador Macip és metge investigador, activitat que combina amb dues passions més, la literatura i la música. Per saber què ha escrit, n’hi ha prou a donar un cop d’ull a la seva entrada a la Viquipèdia. L’apartat musical és més íntim.
A la casa unifamiliar on viu, a Leicester, té actualment deu guitarres, cinc baixos, cinc teclats i una bateria. De guitarres, “la Gretsch Black Falcon és la joia de la col·lecció”, comenta abraçat a l’instrument, com es veu a la foto. “Toco molts instruments, encara que cap del tot bé. Soc autodidacte, vaig començar en la música tard, passats els 18, i ni tan sols sé llegir solfeig. Ho faig tot per intuïció. Gairebé sempre he estat en un grup, m’agrada la sensació de ser dalt de l’escenari. A Nova York fèiem concerts gairebé cada setmana. M’interessen tots els instruments. Em defenso amb la bateria, el baix, els teclats..., però l’instrument amb què em sento més còmode és la guitarra”.
Per posar un altre exemple conegut i potser sorprenent, l’advocat Andreu van den Eynde toca el baix en una banda de rock dur. Els gustos de Macip també van en aquesta línia. “Tinc preferència pel rock clàssic, sobretot dels setanta, però soc molt eclèctic, m’agraden molts gèneres. He arribat a tocar en grups de rock dur, de punk i fins i tot de trip-hop!” Li demanem una dotzena de discos imprescindibles. “Va a èpoques, però ara serien: Wish you were here (Pink Floyd), Crises (Mike Oldfield), Islands (King Crimson), Hotel California (Eagles), IV (Led Zeppelin), Machine Head (Deep Purple), Abraxas (Santana), Heavy Horses (Jethro Tull), Man Machine (Kraftwerk), Selling England by the pound (Genesis), Remain in light (Talking Heads) i Abbey Road (The Beatles).”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
