Llibres
PONÇ PUIGDEVALL
Escriptor i crític literari
“En la literatura tot tendeix cap a l’oblit”
Equivocar-se en els judicis és molt comú en la crítica. Del que es tracta és que com a mínim ho facis amb un cert nivell estilístic
Em costa molt escriure, però a aquestes altures he de ser conseqüent amb el fet d’haver-me equivocat de vocació
Ponç Puigdevall fa balanç a Jardins secrets (La Magrana) de trenta anys de dedicació a la crítica literària a través d’una selecció de 99 novel·les publicades entre el 1991 i el 2021 que considera que mereixen tornar a ser llegides. És una tria amb la qual aspira a donar una nova vida a alguns llibres devorats per la immediatesa, però també, diu, a procurar plaer al lector per la mateixa prosa de la ressenya, que reivindica com a gènere literari.
Afirma que qualsevol crítica és una forma d’autobiografia, almenys de lector.
Per això cito la frase d’Armand Obiols, al final del pròleg: “Llegeixo per crear-me. Sense les meves lectures jo seria un ésser molt distint de jo mateix”. Cosa que, d’altra banda, també diu Proust. És en aquest aspecte que la crítica de llibres és un gènere autobiogràfic, perquè vas dibuixant un possible itinerari del que ets. En tot cas, mai no m’he vist com un crític de llibres, sinó com un escriptor que a vegades escriu relats, a vegades escriu novel·les i a vegades escriu ressenyes.
Aquests jardins responen, doncs, a un gust particular, i no a un afany de definir un model literari?
Era evident que no havia de ser una història de la narrativa de les últimes dècades, perquè supera de lluny les meves capacitats, sinó un llibre amb una voluntat d’estil, que he aplicat des que vaig començar a fer ressenyes als diaris. La ressenya es fa amb paraules, i aquestes paraules han de ser persuasives, no tant perquè el lector cregui o no el teu judici, sinó perquè segueixi el ritme de la prosa i valori la qualitat del text que està llegint sobre el llibre que ha escrit un altre. Al final això és el que més em capfica. Que l’encerti o no l’encerti en les valoracions? Les equivocacions són molt comunes en tota la gent que es dediquen a la crítica. Del que es tracta és que com a mínim ho facis amb un cert nivell estilístic.
Però en una tria també hi intervé el gust.
A mi m’agrada un tipus de literatura, i un altre no m’agrada tant. Com que aquí es tractava de rellegir llibres, no en tornaré a agafar un que no m’hagués interessat, encara que seria un exercici alliçonador, perquè en una segona lectura pots trobar una sèrie d’alegries i satisfaccions que en la primera no havies apreciat. Amb aquests dos punts de partida, l’estil i el gust, organitzo el llibre.
Ha hagut de retocar algun dels articles?
Gairebé totes les ressenyes estan reescrites, i reescriure textos ocasionals de fa quinze anys comporta adonar-te que ni tu ets el mateix ni el llibre tampoc. No tenia clar quins eren els 99 protagonistes dels Jardins secrets, i he hagut de fer una feina primer d’acumulació i després d’anar desbrossant fins a tenir aquesta llista final, amb molts de dubtes. Un cop acabat, vaig veure que un dels últims títols que he llegit hi hauria d’haver sigut, però no hi vaig ser a temps. És La verda és porta, de Joan Todó, que t’aconsello vivament. Hi hauria d’haver sortit sense cap dubte.
És considerat el crític més temut i al mateix temps un dels més llegits...
Hòstia, això potser era abans, ara he perdut molt de contacte... És una exageració de la veu popular.
Alguns autors s’han pres molt malament que els hagi dedicat crítiques negatives.
Home, és clar. A ningú li agrada gens! Escriure un llibre, sigui de la qualitat que sigui, requereix molta feina. S’hi dipositen moltes il·lusions, erròniament, perquè la tendència general és que qualsevol llibre, bo o dolent, vagi tranquil·lament cap a l’oblit. Jo ja ho entenc, però tothom s’ha de fer al càrrec que si et diuen de fer crítica és perquè diguis el que penses que has de dir, no per camuflar res. A vegades la valoració coincideix amb l’expectativa de l’autor, i a vegades no. Qualsevol llibre és el que és, més enllà de la ressenya, del premi important que hagi guanyat o de l’èxit de vendes. El temps sempre posa en ordre aquestes qüestions.
No ha triat cap llibre que no li hagi agradat, tot i que el criteri podria haver estat la satisfacció per la pròpia ressenya, encara que no pel llibre que comenta.
Potser sí que algun no hi ha sortit perquè jo no estava satisfet de la ressenya i he estat incapaç de refer-la. Però no es tractava d’això, sinó de donar un missatge d’optimisme. Me n’he adonat, parlant amb amics meus de més edat, que alguns sostenen la idea que la narrativa catalana no té cap interès, que l’escriptura no està a l’altura, que no hi ha voluntat d’estil, que no transporta cap mena de món particular que t’il·lumini sobre qüestions de tu mateix o de la realitat que t’envolta. Bé, és una manera de demostrar que aquests amics estan equivocats. Estar al dia d’una indústria editorial tan potent i tan activa requereix seleccionar lectures. Si aquest llibre serveix per estalviar feina a la gent, doncs aquí el té.
Per tant, han pesat les dues coses: que valguessin la pena el llibre i la ressenya.
Fixa’t que sovint poso peròs als llibres que comento, i això no significa que em desagradin. D’obres perfectes i immaculades, ben poques n’hi deu haver.
Estaria d’acord que una mala crítica diu més coses sobre la literatura que no pas una de bona?
Desvelar el que és dolent és molt fàcil. Explicar per què un llibre és bo costa més. No et sé dir tampoc per què. Puc argumentar el que a mi m’agrada. D’una banda, els que porten una mena de paradís formal: la bellesa de l’estil, la construcció de la matèria narrativa, la disposició dels capítols, de quina manera es mou tot aquest espectacle de la forma. De l’altra, també m’agraden els que m’il·luminen sobre la realitat o sobre alguna qüestió de mi mateix que desconeixia o que potser sí que intuïa però no sabia dir-la de la manera que m’ho ha dit l’autor. Quan aquestes dues línies coincideixen, és un festival literari. A vegades també pot passar que un llibre determinat s’estimbi de manera notable, però perquè ha buscat una altitud digna d’aplaudiment.
Al llibre recomana la relectura d’algunes primeres novel·les, com la d’Irene Solà, ‘Els dics‘, però no de ‘Canto jo i la muntanya balla’.
És que a mi em va agradar més Els dics. M’és igual que sigui la primera o la tercera. Per exemple, em va agradar molt la que tanca el llibre, Les closques, de Laia Viñas. No em farà res d’aquí a uns anys tornar-hi per veure si l’he encertada o no. D’altra banda, qualsevol lector tindrà els seus propis 99 llibres preferits. La voluntat no era fer cap mena de cànon.
Però en certa manera hi és.
Tothom veu cànons on no n’hi ha, o en volen fer d’allò que no ho és, com ara d’una simple història del gust personal.
No el veu possible, un cànon de la literatura catalana?
No en tinc ni idea. Suposo que sí, no? El que no sé és qui l’ha de fer. Jo segur que no. I també és difícil fer un cànon d’una cosa que està en plena vida. De dècades enrere, potser sí. Dels més actuals, només puc dir que aquests 99 que proposo tenen prou matèria per fer feliç el lector.
En aquest cànon hipotètic no hi hauria la generació dels setanta, que considera que no ha tingut cap influència.
La cosa experimental no m’agrada, m’avorreix. Quin sentit té? L’única cosa respectable és la gramàtica, i no entenc per què se n’ha de prescindir. Sobre les absències clamoroses del llibre no en diré res. No cal fer-los més propaganda.
Per què són secrets, aquests jardins?
Això ve de l’Enric Sòria, que li anava passant fragments del llibre a mesura que el feia i em va comentar que era com si l’informés de jardins secrets. Coincidia també amb la cita d’Exploracions, de Miquel Pairolí, que volia que hi sortís. No havien de ser “30 anys de narrativa catalana”, això no, i si t’hi fixes l’adjectiu català o catalana hi surt ben poc, perquè es tracta de parlar de narrativa. Diferent hauria sigut que hagués escollit 99 llibres per tornar a llegir de la narrativa almogàver. Aleshores s’hauria hagut de precisar, per no confondre el lector.
Ha dit que un dels problemes de la literatura catalana és la seva dependència patriotera, el seu entorn provincià.
Les meves habilitats socials ja les coneixes: són nul·les. No tinc cap capacitat de previsió, faig el que em penso que he de fer. Les hòsties que he rebut pel suport a Ciutadans ni te les explico. Bé, hòsties perfectament suportables. No sé qui era que va dir que jo era un “genocida cultural”. Era un escriptor manifestament independentista que havia publicat una novel·la sobre la qual vaig escriure una ressenya que demostrava, em penso, que no valia res, i aleshores, com que hi havia hagut la fundació de Ciutadans feia poc, em va definir de “genocida cultural” en un article. Tothom que escrigui el que li doni la gana.
S’ha plantejat canviar de llengua?
No, per què? Em costa molt escriure en castellà, de la mateixa manera que em costa escriure en català, cada vegada més. No sento realment passió per escriure, però a aquestes altures he de ser conseqüent amb el fet d’haver-me equivocat de vocació. Llegir, en canvi, sempre està bé. Vull creure que, com que en saps més, el nivell d’exigència cada vegada és més alt. En castellà, de tota manera, em veig absolutament incapaç d’escriure ficció.
Encara escriu a mà?
Sí, gairebé tot. Hi estic més acostumat. No vull caure en coses esotèriques, però si escric alguna cosa que no està bé, la mà m’avisa. Deu ser una relació que s’estableix entre el cap i la mà. A l’ordinador, a part de la meva incompetència notable, no estableixo aquesta connexió.
Creu que aquella aspiració de crear la gran novel·la de Barcelona ara s’ha desplaçat a crear el gran refugi rural?
Hi ha aquesta tendència, sí. El que tampoc he pretès, de tota manera, perquè no m’interessa gens ni mica, és fer sociologia de la literatura. El que m’agrada és mirar com funciona per dins cada llibre en concret com a artefacte literari. Desmuntar-lo. Convertir-me en un rellotger. Desmuntar la màquina i descobrir per què funciona amb aquesta precisió o què hi falta. Què és el que fa que aquesta peça mecànica et commogui o et faci més savi o et consoli o et trasbalsi o t’emprenyi o et faci riure. La feina del lector de fet és aquesta: anar descobrint per què el llibre que té a les mans el trastoca o li provoca alguna mena de sentiment intel·lectual.
Ho troba, això, en el mercat català?
Es publica molt i no tothom llegeix el que s’hauria de llegir. Pasqual Farràs, per exemple, no té el ressò que mereix. Una novel·la com Anna K, de Martí Rosselló, tampoc té la presència que li tocaria. I com aquests casos, n’hi ha molts més. Veurem què passa d’aquí a un temps amb en Jordi Cussà. Són com escriptors amagats, escriptors secrets que no han tingut l’oportunitat, perquè no escriuen als diaris ni surten a la ràdio. Qui se’n recorda ja de Maurici Pla o de Gabriel Galmés? Tot tendeix cap a l’oblit, en la literatura, això és claríssim.
Hi ha llibres que van tenir molt d’èxit en el seu moment, com ‘La passió segons Renée Vivien’, que aquí revalora.
He vist que ha estat reivindicada, no tant com la gran novel·la que és, sinó per la ideologia de gènere. És una llàstima perquè és una novel·la que s’aguanta sense cap afegit. L’he rellegit aquest estiu, després de molt de temps, i està molt i molt bé. Les interpretacions fetes a partir de la ideologia de gènere no m’aporten res. Tant de bo tots els premis els guanyessin dones amb unes novel·les com la de Maria Mercè Marçal. Tant m’és qui escrigui. Al final l’únic que m’importa és que les novel·les em facin feliç. En aquest aspecte, la ideologia mai no ha tingut cap paper en les meves ressenyes.
El crític ensalvatgit
Des de fa més de cinc anys, Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) viu en un poblet d’Astúries, on assegura que s’ha ensalvatgit, retirat del món. No li sap greu, tot i tenir més aviat fama de polemista, perquè sent aprensió, assegura, per la publicitat: “Viure al marge està molt bé. Hi ha hòsties per aparèixer al podi, i la gent no sap que la situació més còmoda és ser el quart, en tot, així no has ni de pujar al calaix i te’n pots anar cap a casa a dedicar-te a les teves coses.” Els seus Jardins secrets són plens de fruits deliciosos, d’apostes vitals i de vells coneguts presentats amb camisa nova, però també d’absències notòries, de les quals prefereix no parlar. Al capdavall, el llibre reflecteix el seu gust particular, encara que sigui “amb mirada guerxa”, que admet que es decanta “pel costat sinistre”, com el que reflecteix la seva narrativa, represa amb energia renovada després d’uns anys que, en el pròleg d’aquest llibre de relectures, defineix de “desgana i saturació”. Continuador en certa manera del seu anterior recull de ressenyes, Els convidats de pedra (Llop Ferotge), on rescatava la tradició oblidada de la literatura catalana, als Jardins secrets ret homenatge a dos crítics irrepetibles, Ramon Esquerra i Armand Obiols, i a l’inclassificable Josep Palàcios, que no dubta a considerar “indiscutiblement el millor de nosaltres”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
