Sylvia, Kurt i cia

Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) ha treballat 25 anys de redactora publicitària, parla cinc idiomes i escriu literatura des dels 18 anys. Té cinc novel·les al calaix que no va tenir ganes de moure pel circuit d’editorials fins que L’instant abans de l’impacte (Periscopi; en castellà a Lumen) li va fer sentir l’impuls que valia la pena. I tenia raó. “Vaig veure que tenia una veu potent i la meva germana, que és dramaturga i la meva consellera literària, em va dir que l’havia de publicar o si no ella faria un text teatral, cosa que va començar a fer.”

L’obra la va iniciar a Madrid i en castellà (quan fa uns cinc anys, ja vivint a Mallorca, va decidir treballar-la, el primer va ser traduir-la al català) i parteix d’una situació personal ingrata. Treballava per a una agència que feia la publicitat d’una gran empresa de telefonia francesa (al text mai es diu quina, però és taronja, en francès) quan es va quedar embarassada i, en no poder-la acomiadar legalment, van intentar que marxés farta de no tenir feina. Què va fer? Dedicar la jornada a escriure aquesta novel·la peculiar i fragmentada en entrades diàries. “Però després hi ha moltes reescriptures, moltíssimes hores de feina, perquè va arribar a les 600 pàgines i la vaig tallar molt... I no tenia trama ni personatges, era jo parlant de la meva frustració”, confessa l’autora.

“Està inspirada en fets reals, però els personatges i la trama estan ficcionats. Però també hi ha coses certes, tinc dos fills, el meu marit és argentí i, quan el vaig conèixer, s’assemblava al Kurt Cobain”, explica De Castro.

Ella va optar per atrinxerar-se i no marxar sense una indemnització, alhora que va decidir passar un any sense comprar cap producte que no fos imprescindible i tot sumat a la crisi dels 40, de criar dos fills i de veure com el marit –de la ficció– decidia deixar la feina i recuperar la banda de tribut a Nirvana de quan era jove, grup que Glòria de Castro admira.

Tot i que a qui realment admira és a la poeta Sylvia Plath. “Per mi hi ha un abans i un després quan als 18 anys vaig llegir La campana de vidre, de Sylvia Plath, i vaig començar a escriure, tot i que aleshores volia ser dibuixant. Els diaris de Plath són una gran lliçó d’escriptura i sempre hi torno, perquè és realitat, i dura, però molt poètica i inspiradora. La meva història una mica està inspirada en ella, que vol ser poeta però es queda a casa cuidant els dos fills i es dedica a fer pastissos, mentre el seu marit triomfa.” Perquè l’obra té molt d’al·legat feminista, sense agressivitat, amb una ironia, frescor, naturalisme, imatges i dinamisme molt ben travats.

Tot i que, infructuosament, ha mirat de guanyar algun premi literari, té una visió diàfana del món editorial. “No crec que un autor hagi de publicar 25 novel·les; si en treus tres o quatre a la vida, ja està prou bé, perquè tot està sobresaturat.” Quanta raó té, altre cop.