Cultura

Mirador

IMMA MERINO

Una bufetada al gran cinema

La bufetada literal de Will Smith a Chris Rock, destinada a convertir-se en el fet més comentat de la 94 edició dels Oscar, tapa aquella de simbòlica que els membres de l’Acadèmia de Hollywood han clavat a films que encarnen el gran cinema. Semblava difícil que Drive my car pogués repetir l’èxit de Paràsits: la immensa obra del japonès Ryusuke Hamaguchi, inspirada en un conte de Murakami i en l’humanisme imperible de Thèkhov, no està concebuda amb l’habilitat truculenta amb què el coreà Bong Joon-ho va fer mossegar l’ham, de manera que se suposava que s’hauria de conformar amb l’Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa. Entre les nominades, però, hi havia tres propostes queen certa manera assumeixen el millor llegat del mateix cinema de Hollywood, però capgirant-lo des d’una concepció i una sensibilitat moral modernes: West Side story, Licorice Pizza i El poder del perro, que, de manera respectiva, revisen la tradició del musical, la comèdia romàntica i el western.

Deixarem de banda Licorice Pizza, una encantadora pel·lícula de Paul Thomas Anderson que ja semblava descartada, per centrar-nos en el rebuig de les altres dues. Pel que fa a la de Spielberg, un fracàs a taquilla, va ser rebuda des de la seva mateixa gestació amb el prejudici que aportaria un remake innecessari d’una pel·lícula mítica. Ni tan sols un remake, sinó una nova versió del musical teatral estrenat a Broadway el 1957. Amb la intervenció fonamental del dramaturg Tony Kushner, la nova versió cinematogràfica aporta una revisió de l’obra original amb una mirada feminista (fins i tot queer) mentre incideix en la gentrificació que du a expulsar de l’Upper West Side de Nova York comunitats que es barallen inútilment pel territori. Però, a més, Spielberg desplega una esplendor cinematogràfica amb una gran energia, a la setantena, i la saviesa acumulada com a director. No ha importat. Aquest West Side story, tan injustament bescantat, només s’ha endut l’Oscar a la millor actriu de repartiment concedit a Ariana DeBose, certament espectacular fent d’Anita, el personatge amb el qual, per cert, Rita Moreno va guanyar el mateix premi interpretant-lo en la primera adaptació cinematogràfica dirigida l’any 1961 per Wise i Robbins.

Encara és més escandalós el menyspreu a El poder del perro, pel·lícula que, en anunciar-se les nominacions, partia com a favorita en aspirar a dotze estatuetes, a més d’haver triomfat als Globus d’Or i els Bafta. Aquest menyspreu sembla emmascarar-se amb l’Oscar a la millor direcció lliurat a Jane Campion, nominada fa 30 anys per El piano i que, com es vol destacar, és la tercera dona a guanyar tal premi, després de Katryn Bigellow (2010) i Chloé Zhao, la triomfadora de l’any passat amb Nomadland. L’acció d’El poder del perro, basada en la novel·la de Thomas Savage, se situa l’any 1925, de manera que és un post western ambientat dècades després de l’època en què transcorre bona part del gènere. El seu escenari principal és un ranxo de Montana, propietat de dos germans antagònics: Phil (imponent i sorprenent Benedict Cumberbatch) és tan elegant i culte com brutal, i George, que, assumit per l’esplèndid Jesse Plemons, és tranquil i discret. Aquest ranxo és un món d’homes esquinçat quan George es casa amb una vídua (Kirsten Dunst). Amb ella, arriba al ranxo el seu fill, un noi aparentment fràgil i efeminat, encarnat per un inquietant Kodi Smith-McPhee, que és objecte de burla. Phil no suporta la presència d’una dona al ranxo i, en principi, tampoc la del noi, però aquest li desperta una pulsió homosexual amagada amb la seva homofòbia. És així que Campion es lliura amb convicció (i la seva grandesa com a cineasta) a la destrucció d’un ordre patriarcal.

Hi ha alguna cosa transgressora i pertorbadora en El poder del perro que potser ha dut a rebutjar-la. Pot semblar una anècdota, però és comenta que unes declaracions de l’actor Sam Elliott (dient que Campion no sap res del western i que és indignant tanta al·lusió a l’homosexualitat) van obrir la caixa dels trons homòfobs en contra d’El poder del perro. Potser és massa simple, aquesta explicació, però el cas és que, en els darrers dies, ja es perfilava que CODA podia donar la sorpresa. Emparada per Sundance, CODA (Los sonidos del silencio) és, al capdavall, una pel·lícula benintencionada que ho posa tot per agradar. Remake de la francesa La família Bélier (Eric Lartigau, 2014), explica la història d’una jove que no només és l’única amb oïda en una família de sords, sinó que canta meravellosament. La directora Sian Heder (amb el premi al millor guió adaptat, ratifica el reconeixement a les dones cineastes) ho ambienta en un lloc de la costa de Massachusetts, on la família regeix un negoci de pesca. Són els EUA sense protecció social, on les famílies humils viuen desemparades, però, a mesura del film, una jove abnegada va imposant, amb esforç, el seu talent. És així que, jugant a la complaença, CODA ha acabat triomfant (guanyant tres premis, inclòs el gros) mentre que tots els premis tècnics han recaigut en la grandiloqüència i l’artificiositat de Dune, amb la qual Denis Villeneuve ha volgut esmenar la plana a l’adaptació que, l’any 1984, el gran David Lynch va fer de la novel·la de Frank Herbert. D’altra banda, després de la bufetada, Will Smith va plorar en rebre un discutible premi al millor actor (en lloc de fer-ho Cumberbatch) i l’excel·lent Jessica Chastain va ser reconeguda, finalment, per una actuació que deu molt al maquillatge i la perruqueria.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els Amics de les Arts, al Concert de Sant Esteve

BARCELONA
cultura

L’exposició del P. Ubach a Montserrat, fins el dia de Sant Esteve

Montserrat
premis de l’acadèmia del cinema espanyol

‘Alcarràs’ aconsegueix onze nominacions als Goya

Barcelona

El galerista més viu

barcelona

La Pegatina, La Principal de la Bisbal, Andrea Motis i Reggae per Xics reben premis ARC

lleida
JAUME PALAU
ESCRIPTOR I COMISSARI D’EXPOSICIONS

“Un Bond? Pierce Brosnan, pel seu glamur i carisma”

GIRONA
Crítica
música

Els plaers de Melody

Tete i deu mans

BARCELONA
opinió

La quadratura del cercle kennedyà