El mètode Tosquelles

Colgat de llibres i de papers, amb dos cigarrets a la mà i en un francès amb accent catalaníssim, el psiquiatre Francesc Tosquelles rememorava a finals dels anys vuitanta en una entrevista que li van fer al despatx de la seva casa de Granges d’Òlt (a tocar de Tolosa de Llenguadoc) el moment que se li va encendre la llumeta del món que aspirava a canviar. Només tenia set anys i va ser en un partit de futbol que jugaven els malalts i els cuidadors de l’institut Pere Mata de Reus. L’àrbitre, que era el fill del director d’aquest manicomi privat de l’alta burgesia, xiulava faltes “inexistents” cada vegada que els pacients s’acostaven. “Els bojos no aconsegueixen controlar la seva agressivitat”, li va etzibar el col·legiat quan ell li va preguntar per què ho feia.

Tosquelles (Reus, 1912 - Granges d’Òlt, 1994) va dedicar la seva vida a trencar els murs, físics, psicològics i emocionals, que separaven les persones amb problemes mentals de la resta de la societat. Però el seu llegat és un punt cec del retrovisor de la història que tot just els darrers anys s’ha començat a fer visible, i ara d’una manera extensa i intensa en l’exposició Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat (fins al 28 d’agost) al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que ha liderat el projecte amb bons còmplices: els museus Reina Sofía de Madrid (que allotjarà la mostra a la tardor), Les Abattoirs de Tolosa (on ja s’ha vist fins fa pocs dies) i l’American Folk Art de Nova York (que la presentarà el 2023).

Què hi fa, un psiquiatre, en un museu? Quan surtin de l’exposició tindran la resposta i el que es preguntaran és com pot ser que no hi hagués entrat abans. No hi vagin amb presses. S’hi han reunit més de 600 materials de naturaleses diverses que tracen un periple que comença (anècdota del partit de futbol a part) el 1931, amb la proclamació de la Segona República. Un Tosquelles de 19 anys es troba en el moment i el lloc perfectes per formar-se: la Barcelona que s’erigirà en la petita Viena, refugi de psicoanalistes alemanys, txecs i hongaresos dels cercles de Freud que volen esquivar l’antisemitisme desbocat.

Militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), que el 1935 es va fusionar amb el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), Tosquelles quedarà amarat per sempre més de l’esperit de l’època de la seva joventut. “Si jo no hagués tingut una base de cultura cooperativa, cooperativista, socialista, digueu-li com vulgueu –i, és clar, allà on hi ha els obrers, la cultura popular–, no hauria pogut seguir el camí que vaig emprendre”, dirà.

Un camí heroic, costerut i empedrat, per transformar les institucions psiquiàtriques i neutralitzar-ne els procediments violents basats en l’aïllament i la immobilització dels pacients. “Tosquelles parteix d’una idea principal: que els hospitals sencers eren cossos malalts. Formarà els formadors i incorporarà en els equips gent no professional de la societat civil que no patia aquesta fòbia per la bogeria: pagesos, pintors, músics, escriptors, atletes...”, remarca Joana Masó, cocomissària de l’exposició, junt amb Carles Guerra, i autora del llibre Tosquelles. Curar les institucions, premi Ciutat de Barcelona i premi ACCA.

Sota l’empar de les modernes polítiques públiques del govern republicà, comença a aplicar el seu mètode justament a l’Institut Pere Mata, fins que esclata la guerra, que estronca moltes coses però no la seva obsessió per humanitzar la vida dels alienats. Va exercir, amb la responsabilitat de cap de psiquiatria de l’exèrcit, al front d’Aragó i a Extremadura, on per alleugerir el trauma dels soldats que emmudien va reclutar prostitutes. No perquè fessin cap servei sexual, sinó perquè els ajudessin a desbloquejar-se parlant sense la incomoditat de cap bata blanca autoritària davant.

Tampoc l’exili el frenarà. Travessarà el Pirineu a peu. Ell i tota la seva experiència experimental prèvia tindran una primera destinació, el camp de concentració de Sètfons, on s’estarà tres mesos, i una segona destinació, l’hospital de Saint-Alban, on treballarà 22 anys. Aquí, en aquest centre situat a la França despoblada i empobrida, durà els seus coneixements a cotes inaudites en la psiquiatria ortodoxa. Només arribar es troba els nens autistes tancats en un corral de vaques.

Són temps duríssims en els manicomis de tot el país veí, ocupat per l’Alemanya nazi, per la qual els dements no tenien dret a viure. Les xifres esfereïxen: entre 45.000 i 75.000 persones van morir de gana i de fred als hospitals. A Saint-Alban, però, el sistema de treball de Tosquelles va ser miraculós. “Va tirar a terra les parets i va obrir els ingressats a la vida real. Els va donar eines perquè s’autogestionessin econòmicament, perquè tinguessin autonomia i perquè decidissin quines activitats volien fer”, subratlla Carles Guerra. El teatre, el cinema, l’escriptura i l’art es van convertir en estratègies d’empoderament en el que Guerra diu que va ser “la Bauhaus del sud”.

La cultura d’avantguarda es va hibridar amb la psiquiatria d’avantguarda, el somni humit d’un Tosquelles que de sempre havia sentit fascinació pel surrealisme (“El geni català és surrealista genèticament”: tros de citació seva). A Saint-Alban, Paul Éluard i Tristan Tzara, que també hi van residir, van engendrar-hi dos dels seus llibres més bells. Tzara, Parler seul, amb il·lustracions de Joan Miró.

Als interns amb nervi artístic els va acabar visitant Jean Dubuffet, l’inventor de l’art brut, que es va emportar les obres per a la seva col·lecció personal, després museïtzada. A Tosquelles li relliscaven les intencions de Dubuffet. No el va voler ni rebre. “Per ell el sentit de les obres dels malalts era que en poguessin aconseguir uns diners per comprar-se un paquet de tabac”, diu Guerra. Dins del fons Dubuffet, per cert, hi van anar a parar creacions d’exiliats catalans i espanyols estigmatitzats com a marginals, com Joan Vicens Gironella o Miguel Hernández.

Tosquelles també va crear algunes pintures i es va comprar una càmera súper-8 per filmar els interns fent teràpies, reunions o divertint-se en festes. La pel·lícula es va projectar el 1958 en el IV Congrés Internacional de Psicoteràpia celebrat a Barcelona, davant la plana major mundial de la psiquiatria. Tosquelles tornava a trepitjar territori català. I ho tornaria a fer la dècada següent allà on va començar tot, a l’institut Pere Mata. La mostra del CCCB exhibeix els 600 cassets que a mode de diàleg van mantenir els professionals del centre reusenc amb Tosquelles. Són secrets clínics i només se’n desvela un fragment, en què ell els adverteix que, ben cuidats i amb empatia, els pacients faran tots els possibles per no sortir mai de l’hospital.

No serà que la bogeria està disseminada a fora? “Què volia dir ser un home normal a l’Europa en guerra?”, llança la directora del CCCB, Judit Carrera, per fer-nos entendre el missatge de Tosquelles, tan terriblement vigent en el nostre món contemporani amenaçat de nou per les urpes de l’extrema dreta i les carnisseries imperialistes. “El que Tosquelles tracta és la bogeria de la normalitat”, hi afegeix Joana Masó. Som aquí.

Vagin amb temps a veure l’exposició. I amb ulls nets. S’hi explica –remarca Masó– “una altra República, una altra Guerra Civil, un altre exili i fins i tot una altra Transició democràtica”, quan Tosquelles va assessorar, el 1975, l’Ajuntament de Barcelona en les seves noves polítiques de desconfinament dels nens autistes per portar-los a pisos tutelats.

Tot un segle XX explicat diferent amb les vivències de Tosquelles. Genèticament surrealista quan fabula amb una carta que hauria enviat a Stalin per recriminar-li el seu modus operandi per instaurar el comunisme al planeta. A Catalunya, només es podia fer “en català i amb les penyes”, li etzibava en la missiva mai trobada. L’artista Mireia Sallarès ha concebut una pel·lícula que estira el fil d’aquest deliri tosquellià. No és l’única creadora contemporània que s’ha acoblat a gust en el seu univers. També ho ha fet Perejaume amb una gran estora de suro que els visitants de Com una màquina de cosir en un camp de blat (una frase surreal del propi psiquiatre) poden recórrer descalços. “Per Tosquelles els peus són els grans lectors del món, un òrgan pensant”, anota Guerra.

“Quan passegem, el que compta no és el cap sinó saber on trepitgem.” Ell, l’exili el va fer a peu.