“El mal és el motor que mou qualsevol ficció”

Vaig començar a estudiar música als sis anys. A casa teníem un piano vertical que el meu pare tocava de tant en tant, sobretot música de pel·lícules com El Padrino, Love Story, Doctor Jivago..., ho tocava tot sempre en la mateixa tonalitat, do menor. Jo també em vaig aficionar al piano i sembla que hi tenia certa facilitat. Em van apuntar al conservatori de Granollers i més tard a Barcelona. Durant dos anys vaig intentar compaginar els estudis musicals amb la carrera de filologia, però no me’n vaig sortir. Llavors vaig anar a estudiar piano a Londres.

Per imposició he fet poques coses a la vida, les imprescindibles. Tocar el piano sempre ha estat un plaer, tant quan era petit com ara. Hi ha una frase brillant de l’escriptor extremeny Gonzalo Hidalgo Bayal que cito en el llibre: “La felicitat consisteix a fer rutina de les passions.” Jo tinc unes aficions molt concretes –llegir, escriure, escoltar i fer música, veure pel·lícules, seguir els partits del Barça, la cuina índia...– i crec que soc molt afortunat de poder viure de fer rutina d’alguna d’aquestes aficions.

Em vaig aficionar al menjar indi a Londres, però, en tornar a Barcelona, a mitjans anys noranta, pràcticament no hi havia restaurants indis. Ara ha canviat molt la situació, per sort! Per això vaig començar a comprar llibres de cuina índia i a cuinar-me jo mateix els curris. En soc bastant expert. Ho diré sense cap modèstia: faig uns curris de restaurant.

Els pianistes tenim la sort de disposar d’un repertori extensíssim, i el segle XIX va ser una època gloriosa per al nostre instrument: Chopin, Schubert, Schumann i Brahms són compositors extraordinaris que admiro. Durant molts anys vaig dedicar-me també a la música del segle XX i, a més, tocava i enregistrava molt el repertori d’autors d’aquí com Mompou, Montsalvatge, Gerhard, Turina... Les preferències musicals canvien amb el temps. Un compositor que m’ha fascinat últimament i que treballo i toco sempre que puc és Claude Debussy.

Hi ha melòmans refistolats com hi ha carnissers, perruquers o advocats refistolats. El món de la música anomenada “clàssica” és cada dia més inclusiu i transversal. Pel meu gust, a vegades massa.

Vaig començar a escriure de petit, devia tenir nou o deu anys. Els contes més vells que conservo són de quan en tenia catorze. Abans d’això, tot el que acabava ho estripava. De petit ja era molt autocrític. Vaig continuar escrivint fins que als 24 o 25 anys vaig considerar que no tenia res a explicar i que era millor deixar-ho. Quan vaig complir-ne 40 se’m va desvetllar de nou la vena creativa. De llegir no he parat de fer-ho mai, acostumo a llegir quatre o cinc llibres alhora, sobretot novel·les i contes; de tant en tant algun assaig sobre música o literatura.

Crec que l’escriptor només ha d’aspirar a complaure’s a si mateix. La meva prioritat sempre és escriure allò que m’agrada a mi, no penso en el lector. I si hi afegim que soc pèssim promocionant-me, és molt clar que la fama no m’arribarà mai.

M’agraden molt els reptes, sí, però no crec que un gènere literari sigui més difícil que un altre. L’única diferència entre un conte i una novel·la és que aquesta acostuma a ser més llarga i, per tant, exigeix més temps. No és més difícil.

Sí, escric molt a poc a poc, frase per frase, paraula per paraula. Sempre dic que escric revisant. I quan acabo continuo revisant fins que es publica el text, i llavors sí que ja me’n puc desentendre. Com em passa sempre, jo no tenia la intenció de fer un recull amb cap temàtica concreta. Per mi un conte sempre serà una entitat independent i el seu valor o interès no ha de dependre del llibre del qual acaba formant part. Però en aquest cas, quan vaig tenir escrits tres o quatre contes, em vaig adonar que el tema del mal hi era molt present. No és estrany, perquè el mal és el motor que mou qualsevol ficció. I va ser en aquell moment que vaig pensar fer un recull sobre el mal i titular-lo Les males herbes, un títol que, de passada, és un homenatge a l’editorial i als meus editors, per la confiança que han dipositat en els meus llibres des de Polpa, l’any 2016.

La meva intenció no era tant caricaturitzar un divo de l’òpera, sinó riure’m d’una mena de persona que em repel·leix, orgullosa d’ella mateixa, aquells que creuen que el món gira al seu voltant, egòlatres sense remei. N’he conegut molts, i no només músics. El repte d’aquesta història va ser presentar-la com si es tractés d’un reportatge periodístic i narrar-la amb aquell temps verbal –la primera persona del plural– que a vegades fan servir els periodistes quan visiten la casa d’alguna celebritat per entrevistar-la.

M’agraden els reptes, com ja he dit. A vegades és el que em motiva a escriure: autoimposar-me un repte. L’argument de la història no sempre és el més important. En aquest cas el repte tècnic era descriure una escena –l’execució a la cadira elèctrica d’un criminal a Texas– i fer que d’aquesta llavor en brotessin diferents desenvolupaments, un experiment que ja vaig provar en un conte del llibre La biblioteca fantasma titulat La veu. Un experiment que m’atrau tant que porto un any escrivint una novel·la delirant que segueix aquest procediment.

Crec que no descobreixo res si dic que pocs escriptors saben plegar quan ja han dit tot el que havien de dir. Monzó és un cas exemplar, modèlic, infreqüent. I en música tenim el compositor Jean Sibelius, que no va escriure pràcticament res en els seus últims trenta anys. Però la majoria d’escriptors continuen escrivint fins a l’últim alè. Per sort, els lectors tenim el dret a deixar-los de llegir quan veiem que es repeteixen, que no ens sorprenen i ja en tenim prou.

És una història de ciència-ficció clàssica. Podria ser un capítol de Twilight Zone. És un argument que feia anys que tenia guardat: en el futur, gràcies al progrés científic, el mateix dia que naixem podem saber la data exacta de la nostra mort. Això condiciona molt la vida de les persones, és clar. I el conte comença amb una festa que s’ha instituït, una reunió familiar que es fa el dia abans d’una defunció per celebrar la vida del mort i acomiadar-lo –amb el difunt encara viu, és clar–, una mena de funeral en vida. Macabre però molt divertit d’escriure.

No, la professora és un producte de la meva imaginació. Els meus professors de piano van ser bones persones, amables i pacients. I, com a professor de piano que soc, convé que digui –i molt emfàticament!– que no és un conte autobiogràfic. No comparteixo els mètodes pedagògics ni les dèries de la professora protagonista. En aquesta història em vaig imposar un nou repte: la descripció minuciosa, estricta, de vint classes de piano. En cada classe seguim l’evolució de l’alumne i paral·lelament coneixem la biografia de la professora i l’evolució lenta de la seva relació amb el pobre estudiant.

No! També en això discrepo amb la professora del meu conte. Amb dolor físic no es pot tocar –als meus estudiants els ho prohibeixo– i amb dolor espiritual no és agradable. S’ha de tocar sempre des del benestar i amb alegria.

És un descens a l’infern, com en diuen, a partir de la mort accidental d’un fill petit, que potser és la pitjor de les desgràcies que li poden passar a un pare. En aquesta història em vaig divertir acumulant desgràcies sobre el pobre protagonista, però, una vegada més, és un repte tècnic el que em va portar a escriure: la identitat del narrador de la història, el punt de vista, que es revela a mig conte, i que no desvelaré. És un dels narradors més malparits que he creat mai, encara que és un conte essencialment humorístic, d’un humor negríssim, això sí. L’humor és molt important en tot allò que escric. Gràcies al filtre de l’humor poden explicar-se històries espantoses.

Per mi, la ficció sempre és més atractiva que la realitat. Desconfio de les pel·lícules i novel·les amb el reclam de ser “basades en fets reals”. M’agrada que les històries hagin sortit de la imaginació d’un creador. Si han passat de veritat perdo l’interès. És una mania que tinc. Aquest conte planteja la típica història d’un escriptor amb un bloqueig que no li permet escriure. També planteja la típica història de l’escriptor a qui li diuen que es presenti a un concurs, que el guanyarà.

És curiós que en un llibre on tenim pederastes, assassins en sèrie i diversos psicòpates, el conte que sembla que més afecta la sensibilitat del lector sigui aquest protagonitzat per un home que s’aficiona a matar gats. No ho entenc. Si els fanàtics dels gats fessin una pira amb els meus llibres, això seria una propaganda impagable. Ja se sap que l’escàndol sempre afavoreix les vendes; mira la Lolita de Nabókov, que sempre ha estat el meu escriptor preferit, per cert. I, amb sort, em faria ric i podria anar-me’n a viure a un hotel a Suïssa com ell... Bromes a banda, l’estructura d’aquest conte alterna les descripcions dels homicidis felins amb la narració del lent esfondrament de la vida familiar del protagonista.

L’autoficció és un gènere de moda que a mi m’avorreix molt, però en tots els llibres que publico acabo apareixent com a personatge. En aquest cas és cert que em van demanar un conte sobre la meva ciutat, Granollers. Em van posar en un compromís perquè no m’agrada inspirar-me en la realitat. Me’n vaig sortir gràcies a una troballa i a posar-hi una mica d’imaginació. Però sobre aquesta qüestió he de ser molt discret...