Cultura

Pere Arquillué

Actor

“Ens toca recuperar un teatre directe a l’escena”

Com a actor de tant en tant haig d’entrar al ‘taller mecànic’ de l’Albertí perquè em posi un ‘motor’ nou
‘El cos més bonic...’ potser correspondria a un teatre públic; no l’han volgut

Pere Arquillué és un actor que encadena temporades teatrals. Diu que prova de reduir la presència i admet que se sent privilegiat pel fet de poder dedicar-se des de fa 38 anys al teatre. Advoca per tornar a un teatre orgànic per recuperar l’experiència presencial amb el públic. Dimecres arrenca temporada El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc al Romea, estrenat al desembre al Temporada Alta.

Va estrenar el muntatge al Temporada Alta. Com li ha anat aquest repòs obligat?
El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc planteja un crim a partir, principalment, de cinc veus. Aquest temps de repòs li ha anat molt bé, perquè és un treball d’anar captant perfums, olors. El temps li ha permès agafar densitat. De fet, vam estar assajant durant quatre mesos amb Xavier Albertí. Era com una pluja fina. Josep Maria Miró m’havia enviat el text un any abans i em va trasbalsar molt. Tinc la percepció que és un text amb una alçada important, que marcarà una fita en el teatre català; però això ho determinarà el públic i la crítica, en tot cas.
Com a actor, té un perfil de teatre molt ampli. Tant pot fer una comèdia de Cesc Gay com un text compromès de Sarah Kene o Samuel Beckett. Aquest, s’inscriu millor en el segon grup?
Podem dir que no és una obra de teatre amable. La gent, a vegades, es confon pensant que faré una comèdia i es troba en un registre molt diferent. Ara, les comèdies també tenen la seva complicació. Jo tinc la sort de poder variar a partir de les propostes que m’ofereixen. I, a mi, m’agrada variar. Aquesta obliga el públic a treballar i percebre quin és el personatge que parla perquè no es recolza en res més que en l’actor. Això ho fa molt interessant. És un treball molt radical.
Manté to de ‘thriller’, dona diferent lectures d’un crim.
És més important que aquesta mort acaba sent un boc expiatori que fa replantejar moltes actituds en un petit poblat. Hi ha una part de culpa, de desig mal entès, que comporta un dolor compartit.
Hi ha més violència, avui?
Imagino que hi ha hagut sempre aquesta violència. Estem vivint uns temps d’incertesa que ho accentuen tot.
Fins a quin punt era important tenir la direcció de Xavier Albertí en la producció?
Ens coneixem de fa molts anys. Si no el millor, és un dels millors directors del país.Està en un moment molt important És un gran lector de textos com aquests. Com a actor de tant en tant haig d’entrar al taller mecànic de l’Albertí perquè em posi un motor nou.
Com s’explica, doncs, aquest ‘divorci’ de Miró i Albertí amb el públic a ‘Els homes i els dies’?
No he llegit el dietari i no sé quins eixos dramatúrgics han agafat del llibre de David Vilaseca. Sí que et puc dir que, com a espectador, em va atrapar.
‘El cos més bonic...’ forma part d’una trilogia de l’autor. Aquesta és la primera obra.
Sí, ja he llegit la segona peça.
També la hi han ofert?
No, aquella obra l’ha d’interpretar una dona. La meva, en canvi, la podia fer indistintament home o dona i de qualsevol edat. En el fons és un homenatge, un regal (potser enverinat) a l’actor. Retorna a la idea de l’origen del teatre.
Ara es parla molt de les platees buides, i es planteja un litigi entre fer el teatre que el públic demana o defensar el que vulgui l’artista.
És cert que ara en parlem molt, estem espantats davant d’una baixada d’assistència importantíssima. Jo defenso que hi ha d’haver teatre de tot tipus i per a tothom. Ara, hem de tornar a explicar històries, a partir de les metàfores.
Però sempre s’acaba explicant una història al teatre, no?
Sí, es pot explicar de moltes maneres. Jo tampoc tinc la vareta màgica. En el nostre art, la gent se’n va de pressa. Hem de tornar a allò purament teatral, la metàfora com a primera eina. Que això no ho pot servir des dels ordinadors, la pantalla o la televisió. Potser ho hem integrat massa a l’escena. Avui ens toca recuperar un teatre directe: que el públic sàpiga que ens veurà, als actors, explicar una història.
Se sent un privilegiat pel fet d’encadenar tantes produccions? Com a mediàtic, és un dels reclams per atraure el públic?
Tinc pànic igual. Sé que tenim una responsabilitat cap al públic i ens pertoca ser honestos. És una feina difícil, connectar amb la gent. Cal ser el més transparent possible.
La veu d’‘Apaguin els mòbils’ al Lliure, segueix sent la seva, oi?
Sí, els he demanat mil cops que la retirin. En tot cas, quan faig funció sí que la treuen. Fa estrany sentir una veu que desconnectin els mòbils i després sentir-lo de Ricard III de Shakespeare (riu).
Durant l’època Àlex Rigola al Lliure va formar part de la companyia estable. El model ha tornat, fa una dècada. Per militància o per precarietat?
Fa 38 anys, quan vam començar, a ningú ens va passar pel cap fer companyia: la promoció passava per un altre cantó. Està molt bé que tornin les companyies; ara s’han prodigat per la precarietat, és la forma d’espavilar-se dels més joves. Ha canviat molt el concepte, també: quan érem de la companyia Lliure, fèiem gires europees de 25 persones. Això és inviable, ara.
La seva filla pertany a la companyia La Bella Otero? La segueix?
Faig el que puc. Els seus tres primers espectacles els vaig repescar en bolos. Treballava mentre estrenaven. Puc dir que n’estic molt orgullós perquè l’he ajudat molt poc. Quan jo vaig començar, també m’ho vaig fer tot sol. No hi havia cap tradició familiar; en tot cas, venia del teatre amateur. Ho he portat amb la màxima naturalitat possible com Andreu Benito (Clàudia Benito) que també la seva filla fa carrera al teatre. Ara vaig intentant treballar menys (tot i que ara encavalcaré les funcions, pràcticament amb Paradís perdut, que s’estrena al Grec). Fer d’actor té el problema que ho pots fer tota la vida. Cada cop tens una motxilla més gran i cansa més; és molt intens però també és molt agraït. Hauríem de ser més intèrprets que en poguéssim viure, professionalment del teatre.
Ha tingut èpoques Lliure i altres TNC. Darrerament es mou a l’entorn del Romea de Focus.
Són dinàmiques que es donen. Ha anar sortint així; no hi ha cap voluntat pròpia. Els agraeixo que hagin apostat per produccions com Jerusalem. Sense ells no s’hauria pogut fer. També és cert que El cos més bonic potser correspondria a un teatre públic, però no hi ha hagut manera que l’agafessin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.