Música

Maria Jaume

CANTANT

“He volgut fugir d’aquell to ‘tallavenes’ del primer disc”

Picasso era un gran agressor i Dalí, un feixista. Estic una mica cansada que a la gent li faci por dir segons què

Gir argumental en el discurs de Maria Jaume. Si bé el seu primer disc, publicat l’any següent de proclamar-se guanyadora del Sona 9 el 2019, estava trufat de moments tristos, Voltes i voltes (Bankrobber) s’emparenta en el pop fresc de bandes com ara Da Souza i Renaldo & Clara. Maria Jaume presentarà Voltes i voltes, on canten Miquel Serra i Núria Graham, demà a l’antic Barts en el cicle Primavera a la Ciutat i, pròximament, a Calvià, Valls, Banyoles, Pollença i Sant Pere de Ribes.

Quina diferència hi ha entre la Maria Jaume d’aquell primer disc i la d’aquest segon?
Jo no crec que hagi canviat gaire, la veritat [riu], però sí que he anat aprenent coses i he fet un disc molt diferent. Vaig començar tocant sola pensant que serien només quatre concerts i en van acabar sent molts més, però estic fent ja una segona gira amb banda i no tenia cap sentit que el segon disc fos en acústic.
En el primer hi havia cançons, cito paraules seves, “depressives i «tallavenes»” que, ara, en canvi, s’han esfumat.
Sí, he volgut fugir d’aquell to tallavenes del primer disc, tot i que ara també he fet cançons, com per exemple Com te n’has anat?, amb intenció de fer plorar. Volia, però, fer un disc de pop irònic i simpàtic, més juganer, que és el terreny on actualment em sento més còmoda. Un punt de tristor està bé, però aquell primer disc potser era massa lacrimogen...
Hi marca distàncies, veig.
Me’n vaig cansar molt. De sentir-lo, de tocar-lo… Vaig fer, com deia, molts més concerts dels que m’esperava i, tot i que no n’estic descontenta, hi ha cançons que ja no suportava. Té cançons fetes quan tenia 17 o 18 anys que no tenien ni tornada perquè aleshores desconeixia l’estructura que ha de tenir una cançó.
Com són, les lletres d’aquest nou disc ?
Hi ha molta més ficció. En el primer tot eren històries personals i, si volia ser fidel a jo mateixa, no tenia gaire marge per inventar-me res. Les d’aquest disc, en canvi, les he fet amb la llibertat d’escriure el que em venia de gust en cada moment. Les lletres són una mica agredolces, però amb voluntat, també, de fer una mica de broma de les coses xungues. Jo soc la primera, quan escolto una cançó, que m’agrada que tinguin un punt divertit i no tot sigui tan visceral.
Hi una cançó anomenada ‘Ni Picassos ni Dalís’. Enigmàtic.
Picasso era un gran agressor i Dalí, un feixista. No tinc pèls a la llengua. Estic una mica cansada que a la gent li faci por dir segons què. Ja està bé de defensar gent que, per molt bona que fos la seva feina, eren uns misògins de merda. Aquestes coses haurien de poder-se dir. La cançó, però, és una història una mica boja en la qual em refugio dins d’un bar d’un agressor que m’està perseguint. I, allà, apareix un home que intenta vendre’m picassos i dalís. És una metàfora del fet que els agressors apareixen sempre en tots els àmbits encara que te n’estiguis amagant. Voltes i voltes és, sobretot, un disc sobre relacions, però ficant-hi temes com ara el feminisme. És el meu pa de cada dia i es feia inevitable que s’hi veiés reflectit.
Hi ha molt de masclisme, en el món de la música?
Com en qualsevol altre àmbit. La música no se’n salva. Jo m’he trobat molta condescendència, paternalisme i gent donant per suposat que, pel fet de ser dona i jove, no sabré fer coses que sé fer perfectament.
Pau Vallvé li va produir el primer disc i, ara, Lluís Cabot, de Da Souza , li produeix el segon. Què buscava?
Un so més fresc. Volia fer un disc que no sonés com una cosa antiga però que vigilés molt en agafar-se a modes d’ara que poden fer que, d’aquí a 10 anys, soni antiquat.
Quan vam entrevistar-la fa dos anys ens explicava que, de petita, s’havia fet un tip d’escoltar Antònia Font al cotxe dels seus pares i que té vídeos amb 3 anys ballant les seves cançons. El mes que ve obrirà el concert d’Antònia Font a València.
Sí, estic una mica en xoc, encara, amb aquest tema. Antònia Font van ser també els protagonistes del primer concert al qual vaig anar, a Porreres, quan tenia 7 o 8 anys. Prefereixo no pensar-hi gaire perquè, cada cop que ho faig, se’m posen a tremolar les cames [riu].


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona