Cultura

Aquell dia que no va passar res

Joyce va publicar l’‘Ulisses’ fa cent anys com una odissea tediosa i procaç que el Bloomsday honora cada 16 de juny

Milers de lectors volenterosos de tot el món se l’imposen encara avui com un repte

Els treballs d’Odisseu per tornar a Ítaca inauguren la narració d’aventures i institueixen el retorn a casa com un dels grans motius de la literatura occidental, amb la seva successió d’entrebancs i meravelles. Però el que fa James Joyce (Dublín, 1882-Zuric, 1941) al cap quasi tres mil anys al seu Ulisses és transformar un sol dia en la vida d’unes criatures vulgars en l’única epopeia possible de la modernitat. Després de portar la llengua a l’extenuació per narrar en més de set-centes pàgines com Leopold Bloom menja ronyons a la brasa per esmorzar, com defeca mentre llegeix una revista, com es masturba veient unes noietes a la platja o com al vespre, finalment, es fica al llit conjugal amb una petita erecció mentre la seva dona, al costat, repassa mentalment la seva intensa vida eròtica, a Joyce només li quedava l’opció d’embogir o d’acabar de rebentar els marges del llenguatge que encara s’aguantaven tentinejant a Ulisses. La postrema caiguda a l’abisme seria Finnegans Wake (1939), potser l’obra més enigmàtica i intraduïble del segle XX, a la qual devem almenys que Joyce no acabés en un psiquiàtric.

Si els esports alimenten els seus mites a base de rècords imbatibles, el de la literatura contemporània continua sent, al cap de cent anys de la seva publicació, el 2 de febrer de 1922, el de l’Ulisses de Joyce. Milers de lectors volenterosos de tot el món se l’imposen encara avui com un repte a superar per procedir al seu bateig de maduresa. Pocs superen la prova, però insistir en la idea que és la novel·la més citada i la menys llegida dels clàssics moderns, més que engrandir la seva llegenda, estreny la soga al coll de l’avantguarda per continuar presentant-la com un disbarat endimoniadament indigerible. El gran inconvenient de l’Ulisses, quan es va publicar per primera vegada coincidint amb el quarantè aniversari de Joyce, va ser la seva suposada obscenitat i irreverència; avui, aquest podria ser el seu principal atractiu (qui no ha fullejat almenys el provocatiu monòleg final de Molly Bloom?) i més aviat s’arrufa el nas per l’extensió, que ja només es tolera als supervendes gargotejats de genolls per afalagar la concurrència.

Joyce no tenia la vana pretensió de fer feliç ningú amb la seva escriptura; en feia prou de vaticinar-se com a geni assegurant que la seva novel·la tindria ocupada la crítica els cent anys següents. No es va equivocar. Però tampoc és recomanable acostar-s’hi com a l’obra d’un presumptuós: Ulisses és la culminació de tota una vida, encara que no comencés a treballar-hi fins al 1914, just quan acabava d’enllestir Dublinesos, que conté una de les més extraordinàries evocacions del desig com a epifania del temps, ‘Els morts’, d’una sensibilitat que serà abolida a la seva obra magna. El professor de la Universitat Rovira i Virgili Joaquim Mallafrè (nascut a Reus el mateix any que Joyce moria a Zuric), el primer que va veure publicada la seva traducció de l’Ulisses al català, el 1981 (n’existeix una altra de 1966, deguda a Joan F. Vidal i Jové, que va quedar inèdita, i el 2018 Carles Llorach-Freixes en va afrontar una altra d’anotada per a l’editorial Funambulista), veu una continuïtat en el projecte literari joyceà, fins al punt que reconeix l’artista adolescent Stephen Dedalus, traslladat a l’edat madura, en el Gabriel Conroy d’‘Els morts’, que observa com cau la neu sobre Irlanda després que la seva dona, Gretta, li hagi confessat que mai s’ha pogut treure del cap el seu primer i desgraciat amor. A Ulisses, les revelacions són de naturalesa més críptica (la història d’Irlanda, el pòsit religiós per l’educació jesuïta del mateix autor, l’assimilació de la tradició literària dels últims cinc o sis segles pel cap baix), excepte la data escollida per posar en dansa els personatges, el 16 de juny de 1904, que era el dia que es va conèixer amb la seva dona, Nora Barnacle, i el diàleg explícit des del títol mateix que sosté amb l’Odissea d’Homer: Leopold Bloom seria, doncs, un Ulisses sense glòria, tan anodí com qualsevol de nosaltres; Stephen Dedalus, la contrafigura torturada del jove Telèmac (i del mateix Joyce), i Molly Bloom encarnaria una Penèlope esplèndidament emancipada.

Joyce va escriure el llibre en una situació de gran precarietat durant set anys, entre Trieste, Zuric i París, ciutat on va arribar el 1920 precedit d’una certa celebritat (i una certa mala fama d’home tallant i esquiu) però sense ni cinc a la butxaca. Per agençar el seu petit apartament va haver de demanar ajuda als amics (Ezra Pound, entre els més constants), que a pesar de tot només van aconseguir-li uns quants mobles que, segons la seva filla, Lucia Joyce, “semblaven armats amb saliva”. En aquestes condicions, va seguir un programa ferri d’escriptura que el judici per obscenitat obert als Estats Units pels capítols que havia anat lliurant a la revista Little Review no va fer sinó encoratjar. Els editors, en canvi, es van arronsar: un a un van anar desfent el compromís d’editar-li aquella novel·la que havia d’inaugurar el nou segle amb vint anys de retard, fins que Sylvia Beach, la llibretera de Shakespeare & Co, va assumir l’envit. La resta és part del mite, com el greix de la cansalada. Borges, que el 1925 va assajar la traducció d’alguns fragments de la novel·la, deia que “més que l’obra d’un sol home, l’Ulisses semblava la labor de moltes generacions”. En canvi, a Virginia Woolf, que va rebutjar el manuscrit quan va tenir-lo damunt la taula de la seva editorial, Hogarth Press, li va semblar “el llibre d’un analfabet amb poca educació”. Al cap d’un segle, el debat, com preveia Joyce, segueix obert.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.