Cultura

Normalitzar allò normal

Laura Gonzalvo debuta amb ‘La llista de les coses impossibles’, novel·la amb què va guanyar el premi Carlemany

“Havia d’explicar la història com una novel·la i passar-la per mi, no centrada en el cas del Pau”

La sinopsis de La llista de les coses impossibles (Columna) pot tirar enrere algun lector: una història d’amor entre una noia i un noi de 16 i 17 anys que es trenca perquè volen viure més, cadascun al seu aire. Ell té un accident de moto i queda tetraplègic. La relació d’amistat es manté uns anys, amb alts i, sobretot, baixos. Tots dos fan la seva vida, la d’ell dedicada a recuperar l’autonomia quotidiana. Fins que s’adonen i accepten que volen estar junts, perquè s’estimen.

Laura Gonzalvo (Mataró, 1978) ha debutat amb aquesta novel·la i amb un premi, el Carlemany de foment de la lectura, en què el jurat són joves d’entre 14 i 16 anys. Per tant, és una novel·la juvenil? Sí, de les que parla amb franquesa als lectors, sense edulcoraments ni adoctrinaments políticament correctes. Però també és una obra per a lectors adults, perquè funciona, no perquè ho dicti el tòpic. En tot cas, és una obra amb la força de la naturalitat, ben escrita i gens carrinclona, ni lacrimògena, ni amb un fons d’autoajuda.

Gonzalvo se suma a uns debuts recents –Agnès Marquès, Irene Pujadas, Glòria de Castro, Leticia Asenjo, Pilar Codony...– en què algunes autores ofereixen un to i una estructura personals i efectius per narrar unes històries originals que van molt més enllà del que la contracoberta vaticina.

“A la novel·la hi ha força contingut real [la seva parella és tetraplègic], però també personatges i situacions inventades en favor de la narració, per mantenir la coherència i el sentit com a història”, comenta Gonzalvo.

“La novel·la té tres potes: la història d’amor, la de creixement personal dels dos personatges, perquè al principi són dos joves que, com tots, busquen el seu lloc al món, i la història d’una persona que experimenta un procés disruptiu, perquè m’agrada definir-ho més així que a través del concepte superació”, descriu l’autora.

“No m’agrada dir-ne superació perquè és bastant habitual que persones amb lesions medul·lars o amb càncer o amb altres malalties greus entomin les coses així, anant pas a pas i avançant per un camí que és més complicat, però comparable al de tothom”, afirma, defugint un tracte d’excepcionalitat que, tot i les bones intencions, aïlla socialment. “He volgut normalitzar el que, d’alguna manera, és normal”, assegura.

Afegit al pas dels anys i les experiències i els retrobaments dels dos protagonistes, l’autora descriu sense carregar les tintes amb tecnicismes ni amb emocions les circumstàncies que envolten la quotidianitat d’un tetraplègic.

Pel que fa als motius d’escriure, Laura Gonzalvo parteix d’un univers habitual. “Sempre m’ha agradat escriure, però fins fa poc no he tingut temps; a més, fa anys vaig fer alguns cursos d’escriptura.” “La guspira va ser que un dia, a la Guttman, perquè havien acabat d’operar el Pau, vaig llegir Rut sense Hac, de Muriel Villanueva, que també va guanyar el premi Carlemany, i em van encaixar les peces: havia d’explicar la història com una novel·la i passar-la per mi, no centrada en el cas del Pau”, comenta.

L’obra, amb un ritme àgil gràcies a l’estructura d’històries alternades i capítols breus, sense ser gaire explícita, inclou força relacions sexuals, borratxeres, consum d’estupefaents, saltar-se classes..., però Laura Gonzalvo assegura que a l’editorial no l’han censurat gens.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.