Cultura

Crítica

òpera

No sempre passa

Va ser el filòleg suís Peter von Matt (1937) qui va escriure que La flauta màgica de Mozart era, junt amb el Hamlet de Shakespeare i La Gioconda de Leonardo da Vinci, el tercer gran enigma de la cultura europea. Ha estat aquest enigma musical el que ha permès portar-nos una de les més lluïdes i esplèndides Zauberflöte de les representades al llarg de la història del Gran Teatre del Liceu . Cert és que l’aposta per la producció, ja històrica, de David McVicar era a cavall guanyador, però no és menys cert que hi havia dos elements que constituïen un important risc. El primer, el de l’esperat debut amb aquest famós i difícil Singspiel mozartià del director Gustavo Dudamel. Una vegada més, el veneçolà ha demostrat posseir una personalitat musical innegable amb què ha sabut imprimir al discurs mozartià un de propi i personal més enllà de qualsevol concessió a l’historicisme, malgrat adoptar alguns tempi característics de la interpretació històricament informada, que, en algun moment, van anar en detriment de la pròpia vocalitat i sentit textual. Resulta evident que l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu s’ha deixat contagiar per una alegria de viure desbordant que ha possibilitat allò que els fenomenòlegs anomenen la vertadera existència de l’obra musical. En efecte, aquesta Die Zauberflöte del Liceu ha existit de totes totes i ens ha portat als territoris del misteri que embolcalla sempre una de les darreres creacions del geni salzburguès.

No ha estat, però, només la saviesa concertant i orquestral de Dudamel la causant d’aquest èxit, sinó també unes presències vocals amb un segon elenc esquitxat d’excel·lents veus del nostre país i, per si fos poc, amb un nivell de prestació artística del qual haurien de prendre bona nota els nostres programadors musicals, massa avesats a la prescripció del que és forà i poc del que és local. Només ens va caldre escoltar l’aparició estel·lar del Trio de Dames (Berna Perles, Gemma Coma-Alabert i Marta Infante) per gaudir d’una homogeneïtat i espontaneïtat vocal admirables, acompanyades d’un sentit polifònic intrínsec. Si exemplar fou l’esmentat trio, no menys ho va ser l’extraordinari Papageno de Joan Martín-Royo o l’estratosfèrica aportació de Sara Blanch com a Reina de la Nit, que ens va mostrar una nova visió del personatge, més humana i terrenal, de la malèfica mare de Pamina encarnada per una interessantíssima Serena Sáenz a qui, ben segur, el pas del temps farà madurar la complexa psicologia del personatge. No menys destacades són les aportacions de Roger Padullés (Monostatos), Mercedes Gancedo (Papagena), els Tres Infants provinents de Veus-Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers com també d’Albert Casals i David Lagares en els papers de sacerdots i homes d’armes. Enmig de tanta excel·lència local, la veritat és que les aportacions foranes van quedar més aviat en un segon pla. Amb un cor que cada dia va creixent i madurant millor, durant tres hores en vam ser submergits en allò iniciàtic contingut en una obra que va existir de veritat. No sempre passa.

La flauta màgica
Direcció d’escena: David McVicar.
Direcció musical: Gustavo Dudamel.
Gran Teatre del Liceu. Dimarts, 21 de juny de 2022. Més funcions fins al 2 de juliol


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.