Art

L’heroi humà de l’art

Santos M. Mateos es capbussa en un llibre en el periple del gran ‘monument man’ de la Guerra Civil, Joaquim Folch i Torres, tot posant llum a les seves ombres

No es va separar mai de les obres. “Desconfiava de tothom, menys de les autoritats franceses”

“Com Noè a l’Arca, el gener de 1937, durant la nostra guerra, vam posar en grans camions el millor del nostre patrimoni artístic mobiliari; el millor exemplar de cada espècie, i els vam portar a París, on el Museu del Louvre ens va acollir hospitalari i ens els va guardar exposats, perquè ningú no s’atrevís a vendre’ls… ni a pensar que poguessin ser venuts.” Què va voler dir l’historiador de l’art i museòleg Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 1886 - Badalona 1963), l’heroi del salvament de l’art català durant la Guerra Civil, amb aquestes paraules que va escriure a la revista Destino dos anys abans de morir?

La resposta, amb proves, és a la publicació El Noè del patrimoni artístic català. Joaquim Folch i Torres durant la Guerra Civil (editorial Base), de l’historiador de l’art Santos M. Mateos Rusillo. Qui pensi la vida en la dualitat del blanc o negre pot estalviar-se de llegir-la. Qui sigui empàtic amb la complexitat del comportament de les persones en situacions tan extremes com un conflicte bèl·lic, aquí té el seu llibre. Abans de penetrar en els episodis més delicats i controvertits de la carrera d’aquest personatge, Mateos avisa: “Folch i Torres va prioritzar la salvaguarda de les obres d’art a tota la resta.” Ideologies incloses.

Director general dels Museus d’Art de Barcelona des del 1918, i durant la guerra, a més, cap de la secció de museus del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat, Folch i Torres va ser l’autor intel·lectual del trasllat massiu dels tresors artístics del país a l’església de Sant Esteve d’Olot (segons els seus propis càlculs, s’hi van concentrar un milió de peces), que més tard es van desplaçar a masos de Darnius, Agullana i Bescanó, amb el propòsit de protegir-los tant de les destruccions i els saquejos dels revolucionaris com dels bombardejos dels sollevats. També va ser l’ànima de les dues grans exposicions que amb la part més selecta d’aquest fons es van presentar a París el 1937, primer al museu Jeu de Paume i després al Château Maisons-Laffitte, amb les quals el govern legítim de la República va guanyar el pols cultural propagandístic que mantenia amb els feixistes a l’esfera internacional.

Però darrere d’aquest èxit “aclaparador: de públic, de crítica, de ressò mediàtic... a tots els nivells”, hi ha altres històries més ombrívoles que Mateos fa aflorar en el seu llibre, amb documentació que es conserva en diversos arxius, principalment el del mateix Folch i Torres que custodia la seva fundació ubicada a Palau-solità i Plegamans. No tota era desconeguda, però “s’hi passava de puntetes en les hagiografies o s’interpretava erròniament per enfosquir la seva tasca”, precisa Mateos. Vet aquí la paradoxa: “Des de París estant, Folch i Torres va mantenir contactes puntuals amb persones del govern de Burgos, o properes ideològicament al bàndol rebel, d’amagat dels seus superiors polítics de la Generalitat. Els va posar al corrent de la situació de les obres però mai els va transferir informació compromesa”, remarca Mateos.

Hi havia realment motius per preocupar-se? Doncs sembla que sí, segons revela l’investigador. Si més no quan es van presentar un grup de persones de nacionalitat turca i holandesa al Château Maisons-Laffitte amb una oferta de compra dels objectes artístics. “Si hi van anar vol dir que algú amb poder dels cercles republicans havia obert la possibilitat de la venda. Qui és aquest algú? No ho sé ni en tinc sospites, però dubto molt que fos de la Generalitat o del govern de la República”, afirma l’autor de la recerca. 

“Folch i Torres desconfiava de tothom, excepte de les autoritats franceses”, explica l’estudiós. Els recels eren per totes bandes. El bisbe de Girona, Josep Cartañà, estava tan preocupat pel que pogués passar amb les obres de la seva diòcesi que va arribar a organitzar una operació d’espionatge. D’esquena a Folch i Torres, tot i que hi tenia comunicació directa. Els altres enemics ideològics amb qui Folch i Torres va tractar van ser Felip Rodés, conseller de l’ambaixada dels nacionals a París; el pintor Josep Maria Sert, que seria designat delegat del ministre d’Afers Estrangers; Miquel Mateu, l’home fort de la Falange a Barcelona i primer alcalde franquista de la capital catalana, i l’escriptor Eugeni d’Ors, cap del servei nacional de Belles Arts. Tornem-hi: va ser Folch i Torres, catalanista conservador i catòlic, un col·laboracionista? “S’ha d’entendre que amb tots hi tenia una relació d’amistat d’abans de la guerra. I això no el fa un traïdor a la causa republicana, sinó humà”, raona Mateos.

Folch i Torres no es va separar mai de les obres. Un cop tancada l’exposició al Château Maisons-Laffitte, el 25 de novembre del 1937, van continuar a París, ell i tresors artístics, fins al final de la guerra. Dels seus, no tots van veure de bon ull aquesta decisió. El cas més vergonyós de deslleialtat va ser l’Ajuntament de Barcelona, que el va amenaçar de destituir-lo si no tornava. Folch i Torres va mirar de fer entrar en raó els polítics municipals, que no el van fer cessar però van deixar-li de pagar el sou mensual. Amb la Generalitat, tampoc tot havien estat flors i violes. Pere Coromines, el comissari general de Museus, mai hauria volgut que es fes la segona exposició a París (no va anar ni a la inauguració) i era partidari que el patrimoni artístic exiliat (unes 200 obres del bo i millor de l’art medieval català) tornés ràpidament a Catalunya.

Un sol home tenint cura del patrimoni artístic català? No va ser així. Mateos reivindica en el seu treball els altres monument men que li van fer costat en tot moment. Els seus col·laboradors més estrets van ser Joaquim Borralleras, Pere Bohigas i Deogràcies Civit, aquest darrer, el seu còmplice en el llarg periple parisenc, fins al darrer dia. Un darrer dia que seria el primer de molts mals. Perduda la guerra, els franquistes van encomanar a Folch i Torres la vigilància de les obres mentre es feien les gestions de la repatriació, que es va retardar mesos per diverses raons, una de clau, trobar els diners per pagar el trasllat, que es va fer en tren. El setembre del 1939 els béns artístics passaven la frontera, però no pas Folch i Torres. Els guanyadors de la guerra li ho van prohibir. Va ser la primera de moltes humiliacions.

Quan va poder entrar en territori català, va començar el seu descens als inferns. Els franquistes el van rebre amb la factura de les despeses de la seva estada a París de febrer a agost del 1939: 25.000 francs. Per ordre policial el van enviar tres mesos a Valladolid. I el van sotmetre a tres processos repressius que durarien cinc anys: el de la depuració com a funcionari municipal, el judici sumaríssim ordinari i l’expedient de responsabilitats polítiques.

Amb la primera plana dels polítics culturals a l’exili, Folch i Torres havia de ser qui rebria el major càstig. I el va rebre: “Va ser l’ase dels cops, però les penes haurien estat molt més severes si no hagués intercedit l’alcalde de Barcelona Miquel Mateu.” El van obligar a jubilar-se amb 55 anys (amb la pensió completa, Mateu fins i tot va aconseguir que cotitzés els tres anys de la guerra) i va haver de complir tres anys de presó al seu domicili (la primera intenció era que en complís dotze). El judici sumaríssim no va acabar en consell de guerra i el van eximir de les responsabilitats polítiques, per les quals s’hi jugava la pèrdua de les seves propietats. Si Mateu va ser el seu àngel de la guarda, qui va ser la seva bèstia negra? “Els germans José María i Pedro Muguruza.” Aquest darrer acabaria sent l’arquitecte de capçalera de Franco i el que projectaria el Valle de los Caídos.

Un infiltrat hauria estat tan durament represaliat? “Folch i Torres va quedar completament marginat de la vida pública, però el prestigi professional no el va perdre mai”, i la prova és que els marmessors de les col·leccions Cambó i Muntadas van recórrer al seu assessorament. Va escriure llibres, articles a la revista Destino (com el que encapçala aquest reportatge) i el 1959 va ingressar com a acadèmic numerari a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, curiosament en substitució del col·leccionista Lluís Plandiura, amb qui se les havien tingut en temps de la Mancomunitat per les pintures murals romàniques de les esglésies del Pirineu, l’un per treure’n benefici econòmic, l’altre, Folch i Torres, per preservar-les al Museu d’Art de Catalunya, un dels seus grans projectes, inaugurat el 1934. La biblioteca de l’actual MNAC du el seu nom. I si a més se l’hi posés a l’avinguda de la Reina Maria Cristina, com proposa l’historiador de l’art Alberto Velasco en el pròleg del llibre? I si, hi afegeix Velasco, el 2037 es commemorés el centenari de les exposicions de París amb un altre projecte d’art català d’impacte internacional al Louvre? “Folch i Torres s’ho mereix. Sense la seva acció de salvament qui sap si avui moltes obres del MNAC només les coneixeríem per fotografies en blanc i negre”, exclama Mateos.

Folch i Torres va morir el 1963 encara amb el signe de persona non grata gravat a foc. El món cultural barceloní havia planificat un comiat amb un homenatge públic. Algú del règim va moure fils i l’enterrament es va fer en la intimitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS