“No hi ha millor escola que la traducció”

No, gràcies a Déu. La meva relació amb el periodisme és nefasta. Vaig tenir una època de crític literari, de molt jove al Babelia, també a El Periódico, La Vanguardia... De periodista de carrer no n’he fet mai.

El 1996 o 1997, vaig demanar feina al fundador de la revista Lateral, Mihály Dés, i em va passar dos telèfons, el de Claudio López –que acabava d’entrar a Mondadori– i el de Jorge Herralde, editor d’Anagrama. Vaig trucar a Herralde perquè el coneixia una mica, però estava ocupat. Claudio López de seguida em va donar feina de traductor. El més curiós és que he treballat per a totes les editorials menys per a Anagrama, perquè quan Herralde em va tornar la trucada li vaig dir “Gràcies, ja tinc feina” [riu]. No s’ho va prendre gens bé.

És al contrari. Si tinc la capacitat de viure de la traducció, que és el que també em permet escriure, és perquè mai no dic que no a res. La sort és que em donen bons llibres. Però, encara que sigui una editorial nova i un autor que no conec, sempre dic que sí. Conec pocs traductors, tant en català com en castellà, que puguin triar el que fan. Hi ha autors que m’encanta traduir, però traduint autors que no m’interessen, fins i tot que no m’agraden, també m’ho passo bé. Després de tants anys, em continua agradant molt traduir. És la meva passió. És malaltís, em llevo al matí amb ganes de treballar.

Quan vaig començar, sí. Els meus primers dos títols són de persona jove que no ha pogut digerir certes influències. Evito mirar els meus llibres antics perquè els odio. Ara ja no m’influeixen igual: he traduït uns tres-cents llibres i em tornaria boig!

No hi ha millor escola d’escriptura que la traducció. Si vols aprendre a resoldre els conflictes que es troba un escriptor, com ara l’estructura, la trama, els personatges..., no et gastis els diners anant a una escola d’escriptura, tradueix llibres i n’aprendràs molt més.

No, no, ja havia escrit molts llibres, abans. I tant de bo no hagués publicat aquest. És normal, hi ha llibres que t’agraden i n’hi ha que no.

Els tres que he fet per a Seix Barral: El jardín colgante, El fantasma en el libro i Piel de plata, i també Corona de flores, que és quan vaig descobrir la novel·la criminal, que m’agrada molt d’escriure. A més, em va permetre entrar en aquest món de festivals del gènere i m’ho vaig passar molt bé. Fa deu anys que, entre feina i família, escric molt poc. I em vindria de gust fer una novel·la criminal d’aquelles contundents.

En el cas de la novel·la criminal, va ser un descobriment, perquè jo estava una mica insatisfet amb el que havia escrit. Venia de Mundo maravilloso, que era un intent de fer una obra de lladres i estafadors que no em va funcionar. Ho volia perquè el gènere negre et dona un patró, una estructura, un llenguatge que et permet dir tot el que vulguis. És un gènere completament versàtil, és poderós, és una màquina que avança... És fascinant.

Amb el temps, m’he adonat que tots els meus llibres expliquen la història d’una gent que comença molt malament i va empitjorant i empitjorant: tothom comença a prendre drogues, practiquen sexe molt xungo, i acaben fatal, la gent mor... [Riu] Aquesta història bàsica l’he feta moltes vegades, sí.

Soc més fan que escriptor. La representació més genuïna del que jo soc com a escriptor és Piel de plata, en què hi ha un nen que comença a llegir Michael Moorcock i acaba boig. Soc d’una manera una mica exagerada, i d’aquesta manera, les circumstàncies de la vida, el que ens influeix, els nostres pensaments, venen d’autors, llibres, pel·lícules, música...

No, mai havia escrit en català, em costa molt. He rebut ajuda, però tinc la intenció de reincidir i prometo que en la pròxima ho faré sol. Soc molt conscient que no em puc presentar com a escriptor català perquè m’estaria posant al mateix nivell de gent que en sap mil vegades més que jo, que porta tota la vida fent-ho, i aquest és un món en què ni puc ni vull competir.

La història d’aquest llibre és molt absurda. Feia molt de temps que volia publicar un llibre amb Males Herbes perquè soc molt fan de l’editorial. I d’algunes altres, de les que ho vull tenir tot i veig que darrere hi ha una mentalitat, un projecte que es tradueix en un catàleg que em resulta molt interessant, com la londinenca Strange Attractor i La Felguera, de Madrid. Jo els deia al Ramon Mas i al Ricard Planas [editors de Males Herbes] que volia fer un llibre amb ells, però no em prenien seriosament. I vaig fer servir el subterfugi d’utilitzar un pseudònim, Héctor Rivadeneyra Moll, per a un concurs literari de relats, sense dir-los que era jo. I el van seleccionar. Jo m’havia creat un perfil fals, amb Gmail fals, amb foto falsa, i els tenia molt convençuts. Fins que va arribar el moment que em van enviar el contracte per signar i hi havia de posar el DNI, l’adreça real... Els vaig trucar per dir-los que era jo. No s’ho van prendre del tot bé, al principi.

Llavors els vaig proposar escriure uns quants contes més i fer un llibre. Els va semblar bé però, durant la pandèmia, editors independents com Males Herbes van passar moments greus d’incertesa i tot va perillar... Quan finalment ho van poder llegir, els va agradar. Perquè vaig fer un llibre a la seva mida, de ciència-ficció satírica [riu]. Ara ja tinc..., bé, l’Héctor Rivadeneyra Moll té una novel·la curta molt avançada per publicar més endavant.

Quan vaig escriure els relats tampoc els veia com del meu altre pseudònim, Javier Calvo. Si no hagués estat per aquest joc, jo mai no hauria escrit un llibre de ciència-ficció. Quan va sortir Piel de plata, en relacionar-ho amb Moorcock, em van preguntar molts cops “Quan faràs una novel·la de ciència-ficció?” I jo sempre responia “Mai”. I ho continuo pensant, mai no escriuria un llibre de ciència-ficció, però m’agraden i vull escriure’n més. Penso, però, que ho mantindré per separat... Se’m fa molt interessant mirar de ser un autor diferent depenent del gènere. A més, l’Hèctor és un escriptor novell i se sent molt feliç amb el seu llibre de relats...

Vaig començar amb un relat, que no crec que sigui tan bo com els altres, però va servir per crear aquest univers. És essencial crear un escenari, però em vaig haver de limitar perquè el concurs tenia un límit de pàgines. Quan vaig pensar fer-ne més sí que vaig poder-los fer tan llargs com volgués i vaig poder desenvolupar diferents aspectes de l’escenari.

En molts casos he fet bromes, directament. Era al metro de Nova York i vaig veure una exposició sobre el meravellós món de Richard Scarry [1919-1994, autor i il·lustrador nord-americà de més de 300 contes infantils] i li vaig comentar a la meva dona que de petit l’odiava, que em provocava malsons, penso que ja intuïa la distopia feixista que hi havia darrere, i ella em va dir que li encantava. Doncs vaig decidir fer un conte de terror sobre Richard Scarry. També vaig voler escriure un relat titulat Shirley Jackson a l’espai, sense tenir ni idea de què aniria, però em sonava molt bé, aquest títol. Un altre volia que acabés igual que L’horror de Dunwich, de Lovecraft, amb els germans bessons i tal... He jugat molt amb bromes privades, la veritat.

M’agrada molt la ciència-ficció dels anys seixanta perquè és molt antiheroica, mostra el desastre, i vaig voler que cada relat, d’alguna manera, ho mostrés. D’aquí a una mica més d’un segle haurem conquerit el Sistema Solar, sí, però tot continuarà sent un desastre i la gent continuarà sent igual d’inútil.

El títol el vam canviar una mica. Era Homo mensura, de Protàgores, en què l’home és la mesura de totes les coses de l’Univers, que és una idea molt heroica i va inspirar Leonardo Da Vinci per dibuixar l’Home de Vitruvi. Jo volia mostrar això, però que com que l’home és un desastre, tot anirà pitjor... [riu] Un cop publicat em vaig adonar que l’home del títol és anacrònic. No el volia fer servir com a individu del gènere masculí, el volia com en l’antiga ciència-ficció, home com a aventura civilitzadora de l’ésser humà a l’Univers. L’últim relat és això, una senyora que arriba a Venus amb un projecte completament sensat i humanista, afavorir la igualtat entre homes i dones, i topa amb la natura més extrema. La natura extraterrestre és com la natura terrestre en el Romanticisme, una metàfora de la pròpia natura.

No sabria com escriure ciència-ficció que no tingués reflexions i visions sobre el present.