Cultura

ANTONI BERNAD

FOTÒGRAF

“A tothom li arrencava la màscara”

M’horroritzava tant estereotip perquè jo tenia una altra mentalitat, volia coses reals i autèntiques. Sempre buscava la veritat

Els cito per dinar en un restaurant del Born. A ell, el fotògraf Antoni Bernad (Barcelona, 1944), el protagonista d’aquesta entrevista, i a l’artista Antoni Llena, sempre al seu costat, la veu del qual s’escola per voluntat de l’entrevistadora en la conversa que publiquem, amb apunts meravellosos que fan de fil subtil que cus records i experiències. Bernad és tendresa, simpatia, timidesa, amor, passió i entrega a un mitjà, el fotogràfic, al qual ha deixat una petjada profunda de talent propi des del respecte a tothom que ha posat davant de la seva càmera, models, personatges il·lustres i amistats, fràgils o forts, dubtosos o segurs. Persones.

Ha estat feliç fent de fotògraf?
El primer que em surt dir-te és que sí, que vaig ser-ne molt, de feliç. Però no ha sigut gens fàcil.
(A. Ll.): No dormia el dia abans de cada sessió de fotos.
(A. B.): M’he passat la vida sense dormir, perquè cada dia en tenia una, de sessió de fotos. El sentit de la responsabilitat, la por al fracàs... Afortunadament, crec que me’n sortia bé, però el terror a fallar el sentia sempre. Fos qui fos, podia ser la filla de la portera i patia igual.
Parla en passat.
És clar, estic retirat. Vaig portar una carrera estressadíssima. Em vaig posar a treballar als 15 anys de grafista en agències de publicitat. M’avorria perquè trobava horrible el que feien. Jo ja estava en contacte amb la cosa europea i americana perquè a casa teníem revistes bones. M’obsessionava la modernitat, fer les coses fora d’allò típic. Vaig estar en diverses empreses i tothom era molt carca. Al final vaig deixar-ho i em vaig posar a fotografiar pel meu compte.
Té present el primer dia que va agafar la càmera? Cap a on dirigia la seva mirada?
Tinc quatre germanes i les fotografiava del dret i del revés. Intentava arribar al nivell de l’estètica de les revistes franceses. És que la diferència amb el que es feia aquí era brutal. De molt jovenet m’imaginava la meva vida fora, tenia el projecte d’anar algun dia a França de forma secreta. I realment ho vaig fer.
Quan va marxar?
Vaig viure el Maig francès!
Quin record en té?
L’amor entre la gent. La liaison que es va formar entre tota la gent jove. I la gent gran, encantada que allò hagués passat. Havíem aconseguit una cosa que semblava impossible d’aconseguir.
Va fer fotos d’aquell moment?
No gaires. Estava acostumat que a Barcelona hi tenia els reveladors. I anava just de diners. No menjava, feia esses pel carrer de tan marejat que estava. Jo havia sigut un nen mimat. A París vaig passar molta gana, sí. Però em compensava. Vaig trobar el grupet dels artistes catalans, l’Àngels Ribé, el Francesc Torres, l’Antoni Miralda... i ens divertíem. Era tan diferent Barcelona de París... El fet de respirar ja era fantàstic.
I professionalment què va poder fer?
Tenia l’ambició de ser ajudant d’un gran fotògraf, del Helmut Newton, que m’entusiasmava perquè va ser un trencador total en la moda. El vaig anar a veure, li vaig ensenyar el meu treball i em va tirar escales avall. Tenia molt mal geni.
(A. Ll.): El que va passar és que el Helmut Newton es va pensar que el Toni, que era molt maco, hi anava com a model! D’assistent no en volia cap, perquè no el copiessin.
(A. B.): És que eren genis que ho controlaven tot. Cosa que jo no: podia tenir bon gust per fer una foto, però la tècnica em faltava perquè no havia estudiat mai. La tècnica sempre m’ha fet por.
Què més li va passar a París?
Vaig vendre fotos a revistes, i per mi ja va ser un èxit. El problema és que em van dir que anirien amb els seus equips a fer les fotografies a les mateixes locations –com en deien– de Barcelona, per millorar-les tècnicament, però que de totes maneres les signarien com si les hagués fet jo.
(A. Ll.): El Toni es va sentir humiliat i no va voler renunciar a la seva dignitat.
(A. B.): Em vaig sentir estafat pels meus ídols.
(A. Ll.): No es creien que per camins de carro arribava a llocs on ells arribaven amb autopistes.
Torna a Barcelona.
Sí, perquè m’enyorava. Un empresari, de l’Opus per cert, em va cridar per fer espots publicitaris. Em va posar a prova i li va encantar la meva manera de fer revolucionària. Per mi fer anuncis a la televisió aquella època va ser el màxim. El cinema sempre m’ha agradat molt; de fet, on sempre vaig voler arribar era al cinema. M’ho vaig passar bomba. Vaig fer coses molt poc correctes. Mai agafava una model professional, perquè totes eren sueques, alemanyes o franceses, és a dir, l’estàndard. Jo preferia una amiga, una germana, gent del meu entorn, per fer coses fresques, no contaminades. Crec que aquesta va ser la meva astúcia: agafar gent que coneixia i que podia dominar.
Però amb models hi va treballar moltíssim. I amb ‘top models’.
Una de les tortures de la meva vida va ser treballar amb la Claudia Schiffer. Auxili! Aquestes noies tenien uns tics que jo no suportava. La gent esperava que fes de Claudia Schiffer i ella feia de Claudia Schiffer. M’horroritzava tant estereotip perquè jo tenia una altra mentalitat, volia coses reals i autèntiques. Sempre buscava la veritat. La falta d’humanitat en la fotografia de moda era tremenda. Bé, el cas és que quan acabava les sessions amb aquestes models, elles se m’abraçaven i es quedaven un quart d’hora plorant als meus braços. La Schiffer, l’ídol del món, m’ho va fer. Se’t posava la pell de gallina.
Als anys setanta suma una altra capa a la seva vida de fotògraf: la sèrie de retrats de la intel·lectualitat catalana. Què es va proposar?
Estava cansat de veure als diaris aquelles imatges tan insulses d’una gent que tenia tanta entitat. Veies els intel·lectuals anglesos en unes fotos fetes pels millors fotògrafs i pensaves: “I per què aquí no ho podem fer, això?”
Va ser fàcil amb tots?
Els dirigia igual que si fossin models. I em sembla que estaven contents, perquè veien que hi havia amor.
Tots contents?
Deixa’m pensar qui em va renyar...
(A. Ll.): La Mercè Rodoreda.
(A. B.): Ah, sí. Ja no volia que li fessin fotos. Hi vaig contactar a través del Josep Maria Castellet. Em va dir que sobretot la tractés bé, que la cuidés molt, perquè estava una mica espantada. Per trencar el gel, li vaig dir només començar: “Vinga, anem a fer una foto com si fossis la Joan Crawford.” No sé si vaig dir “la Joan Crawford” o “la Marilyn Monroe” o... No em va contestar res, però després va escriure al Castellet enfurismada: “Si m’aprecies, digues que ara mateix cremin aquestes fotos.” Quina esbroncada. Què vol dir això? Que els fotògrafs la tenien molt mal acostumada: arribaven, feien clic i ciao. Potser no tenien vocació, potser tampoc tenien calés i procuraven no gastar massa pel·lícula, no ho sé. No van entrar en la vida d’aquestes personalitats. I això és el que jo vaig voler fer, des de l’admiració que sentia per elles. Jo a la Rodoreda la tenia en un altar!
No només no les va cremar sinó que...
Són les fotografies que la Rodoreda va utilitzar fins que va morir.
Que diferent que va ser amb Dalí, oi?
Ens vam fer amics a l’acte. Ja a París n’érem. “Bernad, vine’m a veure a l’hotel Le Meurice.” Hi anava i ens ho passàvem teta. M’estimava molt, i no sé per què. Potser perquè no em volia fer el graciós... Com que era català tampoc m’impressionava molt. Veies gent que es quedava paralitzada davant seu. El fet de poder parlar en català ho feia tot més natural. Dalí era una persona increïblement simpàtica. Disfrutava molt de la vida. Estava obert a tot. El seu entusiasme era encomanadís. La Gala ja era una altra cosa.
Com?
Dolenta, dura i agressiva, molt agressiva. Em pegava. Suposo que era gelosia. Si veia que Dalí xalava amb un xitxarel·lo com jo, li feia ràbia. Ell sempre procurava que la vedet fos ella. “El Bernad diu que estàs tan guapa”, li deia, per afalagar-la i per calmar-la. Un dia la Gala em va acorralar en un racó de la casa de Portlligat...
Deixem-ho aquí, que és horari infantil. Antoni Llena a part, l’artista que ha retratat més és Tàpies, potser?
Podria ser... Es divertia molt amb mi. Perquè, és clar, ell estava acostumat a sortir a les fotografies com si fos el dimoni. I jo en canvi el feia riure amb les bestieses que li deia. A tothom, no només a ell, li arrencava la màscara. A Tàpies li agradaven molt les fotos que li feia. Exagerava els seus estats per arribar a un punt que fos humà, no pallasso, però sí que anés més enllà d’aquella cara que sempre posava [n’imita les faccions d’emprenyat].
(A. Ll.): La sessió amb la Montserrat Caballé també va ser... [riu] Explica-li-ho.
(A. B.): I tant! Era un encàrrec per a la portada de la revista Vivir en Barcelona. Li vaig dir que vingués a l’estudi amb el vestit dels Jocs Olímpics, que pesava una barbaritat. Quan va arribar, va col·lapsar el carrer. Cinc o sis persones la van haver d’ajudar a sortir del cotxe i, després, quan va veure que a la finca no hi havia ascensor... Va entrar per la porta feta una fura. Jo havia comprat un ram de flors perquè l’agafés a la fotografia. El va esclafar amb ràbia. Però vaig acabar reconduint la situació: “Cabrona, ets l’hòstia!” Li va encantar i es va entregar totalment a la sessió. S’hauria despullat i tot. Va al·lucinar amb les fotografies, perquè, és clar, per primera vegada algú no la retratava amb el rotllo de sempre [imita un posat amb la mà sota la barbeta i una cara de càndida]. Vam ser amics per sempre més. Em trucava cada dia a les vuit del matí en punt.
L’obsessionava, com diu, retratar l’ànima de la persona. De qui creu que ho va aconseguir totalment?
(A. Ll.): La foto del Miró és una meravella. És transparent.
(A. B.): Miró em va ensenyar una llista de tots els que li havien sol·licitat fer-li una fotografia. Eren els millors fotògrafs del món. “L’he triat a vostè perquè és català”, em va dir. Imposava molt. Veies aquella figureta que semblava que s’hagués de trencar... I tan humil. Ja em podia retirar.
Per què va deixar la fotografia de moda?
Doncs perquè tot d’una qualsevol que mirava la pantalla de l’ordinador, la perruquera o el primer que passava per allà, et feia senyals que ja podies acabar la sessió. “Ja tens la foto!” Com a fotògraf t’havien perdut el respecte. El meu estil, el meu mètode, la meva lluita per creuar la frontera quan ja la tens, s’havia acabat.
(A. Ll.): Pensa que ho va regalar tot: les càmeres als ajudants, els paraigües a l’escola de fotografia...
(A. B.): Em vaig oferir per donar-hi classes. No em van dir mai més res. Ho vaig trobar desagradable.
I el seu arxiu el va donar a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Cada dia hi vaig. El vaig revisant. Intento llençar coses que no són interessants. Quan feia moda, els primers rotlles mai ho eren, d’interessants, perquè la model estava freda, jo també, la llum no era la correcta... Eren nenes de setze, disset, divuit anys i el que tu no podies fer era espantar-les [imita la cara d’algú apàtic i autoritari que amb gestos els diu què han de fer], perquè les enfonsaves de terror. Jo el que volia era fer-les sentir bé: “Mona, moníssima!” A la meva època la majoria eren de l’est, d’un origen molt pobre, i no entenien res del que els deies, però jo sabia que arribaria el moment que es deixarien anar. Acabàvem tots amics.
No em puc creure que ja no en faci, de fotografies.
En faig amb el mòbil. Contínuament. Al metro, d’amagat, perquè si algú m’enxampa i s’empipa pot ser un escàndol. Hi ha coses que són superiors, que no pots evitar. Em surt l’ànima de fotògraf.
Quin és el secret d’una bona foto?
L’ull és molt més perfecte que la càmera, perquè està connectat al cervell. La càmera és ximple i és molt difícil fer-li fer exactament el que vols. Si no ordenes bé el requadre, si no aconsegueixes que tot encaixi, la foto mai serà bona. Hi ha qui diu: “Faig la foto i després ja l’arreglaré.” És absurd, perquè no s’arreglarà mai. L’has d’arreglar fent-la. És tot un procés en què hi juguen l’ull, la llum sobretot, i la composició, que és importantíssima. Molta gent es pensa que fer una fotografia és fàcil. I no, tot va molt més enllà del clic.
L’interessa la fotografia actual?
La veritat és que no sé com és.
Catalunya és un país de grans fotògrafs?
Jo crec que sí, amb molta personalitat pròpia.
Quins han estat els seus referents?
Em sembla que cap, perquè he buscat el meu camí. Però estimo les fotografies del Xavier Miserachs, de l’Oriol Maspons i del Francesc Català-Roca perquè hem respirat la mateixa llum.

Imatges vives

Format com a artista, Antoni Bernad en té l’ull, d’artista. Conegut sobretot pel seu treball en el camp de la moda, l’han adorat els tòtems del sector (Chanel, Cartier, Vogue, Elle, Vanity Fair...). Com a retratista, el 1984 va publicar un llibre de referència, Catalans. Retrats, reeditat el 2015. El Palau Robert li va organitzar una retrospectiva vibrant el 2018. El comissari Antoni Llena hi va imprimir “un ritme cinematogràfic” per reivindicar el caràcter viu i dinàmic de les seves imatges.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

art

Mor l’única dona que va deixar Picasso

Literatura

La biografia de Tom Sharpe revela el terror rere l'humor

Llafranc
Mirador

Fotografia revolucionària

Música

Mor Astrud Gilberto, la “noia” d’Ipanema

Sònia Casas s’endú el Premi Nèstor Luján amb una novel·la sobre Gaudí

barcelona

La 28a Fira de Circ al Carrer de la Bisbal reforça l’aposta pel circ contemporani

LA BISBAL D’EMPORDÀ
patrimoni

Cultura elimina després de 40 anys la passera provisional de la seva seu a la Casa Solterra

girona
Música

Una dotzena de propostes de música en viu als parcs i barris de Girona, a la setena edició de Notes al Parc

Girona

Dos concerts gratuïts de música clàssica al Bogatell

Barcelona