Cinema
Agnès Jaoui
Guionista, directora i actriu
“La teràpia és una gran escola d’escriptura”
Un animal o un nen poden fer cinema. Actuar al teatre és un veritable ofici, un treball d’artesà
La vam començar a conèixer sobretot a partir del 2000 amb l’èxit internacional de Para todos los gustos, però Agnès Jaoui (Antony, Alts del Sena, 1964) va triomfar abans al teatre amb obres com Un aire de família, vista a Barcelona. Guionista, directora de cinema, teatre i òpera, actriu i cantant, encara s’emociona quan recorda Jean-Pierre Bacri, marit i company de mil aventures creatives, que va morir el gener de l’any passat. La Filmoteca de Catalunya li dedica una retrospectiva centrada sobretot en els films que ha dirigit: l’esmentat Para todos los gustos, Como una imagen (premiat a Canes), Un cuento francés...
Ser homenatjada en una filmoteca vol dir que ja és història?
[Riu] És tan chic, que a París no vaig dir que venia a Barcelona per una retrospectiva. Em va costar uns anys acceptar que m’estava fent gran i m’hi he fet. En part en sento com si formés part del passat, i això és una mica estrany, però és veritat.
La retrospectiva s’ha retardat dos cops per la covid. La pandèmia l’ha afectada en tots els sentits?
Respondré en castellà per no plorar, perquè va coincidir amb la malaltia de Jean-Pierre [Bacri, la seva parella sentimental i professional, que va morir el gener del 2021]. Durant tot aquest període he estat sense fer espectacles, gairebé sense treballar, tot i que encara escrivia, sense l’energia de la gent, que crec que és el que més em va mancar, compartir amb el públic la meva feina. Ha estat una etapa molt estranya, per a tothom, especialment per a la gent de les ciutats, més que la del camp. Per a molts ha estat traumàtic, i ara ha vingut la calor, el canvi climàtic. Hem passat per coses molt estranyes.
Actua, canta, dirigeix, escriu... Quina de totes aquestes vocacions va ser la primera?
Del primer que vaig sentir necessitat va ser de cridar, expressar-me, voler existir i que se sabés que existia. Això últim potser és quelcom que tothom desitja.
De què es nodreixen els seus guions i obres de teatre?
Intento expressar algunes idees i opinions, i intento treure a la llum personatges que no es comprenen fàcilment, que no són corrents. Vull parlar de coses que no estan de moda.
Quina relació ha mantingut amb el teatre, on va començar?
No faig moltes coses, però hi vaig treballant. Dirigeixo obres, i he fet la posada en escena d’una òpera, Tosca [de Puccini].
És més difícil fer d’actor en el teatre, amb la mateixa intensitat cada nit, que en el cinema?
Un animal o un nen poden fer cinema. Sí que pot costar fer-hi una gran carrera, amb diferents papers... Hi ha actors de cinema que adoro, però la seva feina no té res a veure amb la dels actors de teatre. Pots trobar-te’n un pel carrer i fer-lo actuar demà mateix. Amb un actor de cinema no és possible. El teatre és un veritable ofici, l’actor ha de pujar a l’escenari cada nit i fer un veritable treball d’artesà.
La seva mare era psicoterapeuta i sovint diu que ha après molt d’ella. Per què?
La teràpia és una gran escola d’escriptura, sobretot si parles d’alguna cosa massa propera, d’un dolor sobre el qual encara no has reflexionat prou i no has fet el dol. Però el que realment és terapèutic per mi és el meu diari íntim.
Pensa que les seves pel·lícules són més un retrat psicològic dels personatges que un retrat social?
Les dues coses. M’agrada molt la sociologia, observar. La sociologia té una importància enorme sobre la nostra psicologia. Estem completament condicionats pel nostre medi social, la nostra època, la nostra gent...
Hi ha qui compara el cinema amb una finestra des d’on observes la vida dels altres, i qui diu que la pantalla és un mirall que ens reflecteix. Com ho veu?
Jo crec que és les dues coses. Quan el cinema és alhora una finestra i un mirall és meravellós. Quan es pot veure la vida dels altres i esdevenir un voyeur és molt agradable, i quan et reconeixes en alguna cosa que ha estat escrita està molt bé també.
Fa uns anys parlava del que a França s’anomena ‘Tunnel de la Comédienne de 50 Ans’. Segueixen faltant papers de dones de la seva edat?
Malauradament sí. Les coses han canviat una mica. El que sí han canviat són la paraula, el guanyar confiança... Però no s’ha arribat al veritable canvi. Per exemple, a France Télévisions ha decidit posar quotes del 30% de films dirigits per dones. Però el camí és llarg perquè la gent pensi diferent. Hi ha homes que se senten amenaçats pel que passa. Canvia lentament. Com més poder tinguin les dones en general a la societat, més dones hi haurà al cinema, i a tot arreu, ministres, a la policia...
Com veu ara amb la perspectiva l’èxit de ‘Para todos los gustos’? Li va canviar la vida?
El veritable èxit em va arribar amb les dues primeres obres de teatre que vaig fer, Cuisine et dépendances i Un air de famille. Això és el que em va canviar la vida. Va ser quan van arribar els diners, molts, i la nostra independència. Ningú ens coneixia i això va canviar. Para todos los gustos ja va ser, amb perdó, el setè èxit. Em va servir per adonar-me que podia dirigir jo mateixa, va iniciar una nova etapa. Però en termes d’èxit, no va ser el més xocant per a mi.
Però fora de França, va ser la pel·lícula amb què el món la va conèixer.
Exactament, la gran alegria que vaig tenir va ser poder viatjar, fer amics i adonar-me que la meva pel·lícula havia tocat molta altra gent.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
