L’escriptor, l’home

“Volem explicar qui és l’escriptor, però sobretot qui és l’home”, diu la periodista Hortènsia Galí sobre l’exposició que han comissariat, amb el periodista musical Jordi Bianciotto, sobre Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947), a partir d’un projecte del Grup Enderrock. Sierra i Fabra és l’escriptor més prolífic de les lletres catalanes –ha publicat uns 540 títols, traduïts a més de 30 idiomes, i el catàleg va creixent: acaba de llançar La connexió maltesa–, però també va ser pioner del millor periodisme musical a l’Estat espanyol. De fet, l’exposició Jordi Sierra i Fabra. 50 anys creant històries, que es pot visitar fins al 30 d’octubre al Palau Robert de Barcelona, commemora dos aniversaris: els 75 anys de l’autor i els 50 de la publicació del seu primer llibre, el referencial Historia de la música pop 1962-72.

“És important mostrar la feina d’un senyor que fa 50 anys que publica llibres i molts més que n’escriu. Jordi Sierra i Fabra és un mestre de l’escriptura, molt treballador i amb un mètode molt especial”, afirma Galí. L’exposició mostra la passió de l’autor pel seu ofici ja des de l’entrada: una autèntica selva de paper rep el visitant: són les fulles dels seus llibres oberts i penjats a la paret, al costat de les portades, una imatge que impressiona. La informació sobre els llibres, però, es pot consultar en una pantalla tàctil que es troba al mig d’aquesta primera sala. “No ha escrit només llibres sobre música i narrativa juvenil. En la seva bibliografia hi ha de tot.”

Entrant cap a l’esquerra, hi trobem la sala dedicada a tot allò que el va marcar durant una infància i primera joventut gens idíl·liques, marcades pel seu tartamudeig, l’assetjament d’alguns companys, un greu accident, la falta de recursos econòmics i, sobretot, per la incomprensió dels adults, sobretot el seu pare i alguna mestra poc motivadora, respecte a la seva passió per escriure: va començar a fer-ho als 8 anys, i als 12 ja va fer un llibre de 500 pàgines. En aquesta sala dedicada als seus primers anys, hi trobem des del seu joc d’escacs i l’Scalextric fins a les seves primeres descobertes musicals, algunes de més evidents, com The Beatles, i d’altres de menys previsibles, com Stravinsky. L’exposició demostra dues coses sobre la personalitat de Sierra i Fabra: té molt bona memòria i, a més, ho guarda tot –“tocadiscos, màquines d’escriure, ordinadors, ulleres, rellotges...”– i conserva tot el que ha escrit i dibuixat des de molt petit, ben endreçat i datat, com es pot comprovar amb els seus primers textos i dibuixos exposats en la mostra. Ho fa des d’una visita escolar a un museu en què el mestre els va indicar que hi havia un text manuscrit d’un determinat autor. A partir de llavors va decidir guardar tot allò que tingués relació amb la seva vida i ara tot aquest material es troba a la seu barcelonina de la Fundació Jordi Sierra i Fabra , al barri de Sants, que té una “germana bessona” a Medellín (Colòmbia). A la tasca que porten a terme aquestes fundacions, per promoure la lectura i l’escriptura entre els joves, està dedicada una altra sala, El poder dels somnis, en la qual s’acaba el recorregut amb un vídeo en què Sierra i Fabra llegeix una carta al seu “ell” jove, recordant-li justament que “els somnis alimenten la vida d’una altra manera”. En la sala prèvia s’explica d’una manera molt visual el mètode “molt ben estructurat” de Sierra i Fabra, que li permet escriure llibres en poques setmanes –però preparats, en alguns casos, durant anys–, aprofitant llargs viatges en avió o qualsevol temps mort, que pot ser-ho per a la resta dels humans, no per a ell: “No soc nerviós, però sí hiperactiu, i he lluitat sempre contra el temps, que et devora”, diu aquest apassionat per l’escriptura, la música, el cinema i els viatges, que veu una pel·lícula i dorm nou hores cada dia, però no li agraden les sèries ni la televisió –“Agraeixo molt haver estat un dels últims nens espanyols sense televisor”–i creu que “els mòbils són una arma de destrucció massiva”.

Especialment significativa per a determinats visitants, que van descobrir el rock a través dels llargs i ben documentats articles de Sierra i Fabra en la mítica revista Disco Expres –també va participar en el naixement d’El Gran Musical i de Popular 1–, és la sala dedicada a la seva activitat com a “figura fundacional del periodisme de rock d’aquest país”, segons Bianciotto, presidida per una gran reproducció de l’arbre de família del rock català (1969-76) que el mateix Sierra i Fabra va fer amb Rotring per a Disco Expres i per al llibre Història i poder del rock català, del 1977.