Ferida basca a escena

Abans de l’èxit de Pàtria i de Mai­xa­bel, la dra­ma­turga i actriu María San Miguel (Valla­do­lid, 1985) va obrir el camí de por­tar a escena les feri­des del con­flicte basc al cap­da­vant de Proyecto 43-2, una com­pa­nyia que es va estre­nar el 2012 i que és pio­nera en tea­tre docu­men­tal. El llen­guatge de Proyecto 43-2 és únic perquè el text i els diàlegs nei­xen de la docu­men­tació i de les entre­vis­tes pròpies que San Miguel i el seu equip han fet sobre el ter­reny amb els pro­ta­go­nis­tes del con­flicte i de la pau abans d’encar­nar el ressò de les seves veus sobre les tau­les del tea­tre. Després de tas­tar l’èxit de la seva tri­lo­gia Res­col­dos de paz y vio­len­cia al Tea­tro de La Abadía de Madrid, el LAVA de Valla­do­lid o el Prin­ci­pal de Sant Sebastià, San Miguel porta a esce­na­ris de Bar­ce­lona i en fun­ci­ons ober­tes a col·legis l’obra cen­tral, La mirada del otro (2015), en la qual tres actors (l’autora, Pablo Rodríguez i Patri­cia Estre­mera) recreen la història d’una tro­bada a la presó entre una víctima d’ETA i un mili­tant de l’orga­nit­zació, des de la pre­pa­ració fins al moment en què té lloc la crua mirada als ulls entre víctima i vic­ti­mari.

La mirada del otro es podrà veure de moment al Tea­tre Joven­tut de l’Hos­pi­ta­let el dimarts 18 de octu­bre (amb doble funció: una funció mati­nal a les deu i una de ves­per­tina a les set de la tarda) i el dime­cres 19 d’octu­bre (en una funció mati­nal a les deu), i al Tea­tre Atrium de Vila­de­cans el dijous 20 d’octu­bre (amb doble funció mati­nal: a les deu i a un quart d’una). La com­pa­nyia Proyecto 43-2, però, té con­ver­ses ober­tes amb més ajun­ta­ments que hi han mos­trat interès.

L’embrió del que San Miguel porta a l’esce­nari arrenca a finals del 2010, quan apa­reix una carta a la presó de Nan­cla­res de la Oca (Àlaba) en la qual un grup de dis­si­dents d’ETA mos­tren la seva dis­po­sició per entre­vis­tar-se amb les famílies de les seves vícti­mes. “Vam deci­dir expli­car un fet extra­or­di­nari: que dues per­so­nes uni­des per sem­pre pel que és irre­pa­ra­ble, l’assas­si­nat d’un ésser esti­mat, es pogues­sin asseure a par­lar”, relata la dra­ma­turga i actriu sobre la pri­mera peça de ficció que posava el focus en la dimensió emo­ci­o­nal de la justícia res­tau­ra­tiva. La sen­si­bi­li­tat espe­cial que des­plega San Miguel en aquesta obra i en la pre­ce­dent Proyecto 43-2 (2012) –en la qual la com­me­mo­ració en un txoko fami­liar del desè ani­ver­sari de l’assas­si­nat del pare sac­seja una família basca men­tre es cuina un mar­mi­tako en temps real que al final el públic degusta)– i la poste­rior Viaje al fin de la noche (2017) no és casual: després de lli­cen­ciar-se en peri­o­disme, el 2009 va cul­mi­nar el màster d’huma­ni­tats amb la tesina El tea­tre com a eina pedagògica i de memòria. Un cas pràctic: el con­flicte basc i, mar­cada pel conei­xe­ment d’Edu­ardo Madina, “puja a Euskadi” a entre­vis­tar pro­ta­go­nis­tes sobre la vida quo­ti­di­ana després de la violència i com viuen en pre­sent el procés de pau.

Davant una rea­li­tat ofe­gada pel mani­que­isme, San Miguel té pre­di­lecció per la dimensió humana dels per­so­nat­ges dis­si­dents de cada grup i sobre ells situa el focus. És així com enal­teix figu­res com la de Rafa­ela Romero, una pro­ta­go­nista de la con­questa de la pau (“no hi hau­ria Jesús Egui­gu­ren sense Rafa­ela Romero”) que els títols de crèdit de la política del Madrid ofi­cial deixa als mar­ges del reco­nei­xe­ment. “És a par­tir d’aques­tes parau­les que es cons­tru­eix el text dramàtic i la posada en escena”, exposa San Miguel sobre una tri­lo­gia en què les parau­les pesen i les fra­ses per­se­guei­xen l’espec­ta­dor més enllà de la butaca.