Llibres
Oriol Pi de Cabanyes
Escriptor
“La felicitat és un estat d’esperit”
Sense esperit, sense ànima, què és una llengua, què és una cultura, què és una nació?
Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) publica el dietari L’au de Minerva (Editorial Afers), una escriptura que s’allunya del jo. L’au de la deessa grega simbolitza el saber i el llibre està nodrit de referències culturals, literàries i descripcions de la natura. Ha publicat nombrosos llibres, tot i que va sobresortir, de ben jove, amb la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973, premi Prudenci Bertrana i premi Crítica Serra d’Or). Va ser el primer director de la Institució de les Lletres Catalanes (1988-1996). Fa pocs mesos va presentar La cultura que ens salva, publicat per l’Abadia de Montserrat, dins la col·lecció dirigida per Francesc Marc Àlvaro.
Considera que la literatura és un fenomen de l’esperit?
Compte amb aquesta paraula! Et diran de seguida antimodern! Esperit, ànima, transcendència... són mots, i conceptes, avui mal considerats. Però sense esperit, sense ànima, sense transcendència, què és una llengua, què és una cultura, que és una nació?
També fa descripcions lluminoses de la seva infància.
Sí, però la memòria conscient només permet que n’aflorin algunes impressions, algunes sensacions. Com ara les que jo de nen experimentava al bosc perdut davant del casal familiar, una mitja selva que ja es devia plantar amb intenció perquè s’ hi trobessin tota mena de fruits silvestres: cireres de pastor, lledons, atzeroles, serves... I gínjols!, que explico que són el que mengen els lotòfags de l’Odissea.
En fa un retrat bucòlic.
Allò era veritablement el nostre paradís... La infància és un lloc en el record de quan érem innocents. L’espai sense temps de la felicitat.
En un dels capítols del nou llibre reivindica la felicitat com un fet, com un estat que pot arribar per atzar.
La felicitat és un estat d’esperit. Abans que un benestar és un benésser. Buscar desesperadament la felicitat és sovint causa d’ infelicitat. No es pot ser feliç. Només es pot estar feliç.
Apunta que som a l’era de la postparaula, que el llibre està en fase terminal.
Vols dir? Em sembla que el llibre en paper està resistint prou bé. Subsistirà als seus il·lusos enterradors. El que em pregunto, amb Steiner, és si no estem en una cultura que tendeix a ser un epíleg, un postfaci. La cultura de l’humanisme clàssic, vull dir la cultura i les arts amb propòsit de coneixement, no només d’entreteniment.
Com ho explicaria a algú que no participa en el debat cultural, per a la gent del carrer?
De vegades tinc la sensació que som a la fi d’ una època que va començar fa cinc-cents anys, amb la impremta, a la fi d’un temps marcat per la primacia del llibre. O més encara: a la fi d’un cicle de més de dos mil anys on la paraula, el logos, ha anat orientant l’exploració de la realitat. I això per al sintagma cultura catalana, tal com l’hem construït fins ara, pot ser una tragèdia. Hi ha massa indicis per témer que la traducció del nostre petit món que fins ara s’ha expressat en català està en perill d’extinció.
En aquesta línia, a l’hora de transmetre el vostre llegat generacional, considera que molts d’aquells escriptors dels setanta us heu quedat muts?
Dic això? La nostra generació va demostrar que havia fracassat l’operació del franquisme per interrompre la continuïtat en l’ús literari de la llengua catalana. Vam crear l’Associació d’Escriptors i vam refundar el PEN català.
Vostè va ser protagonista de moltes d’aquelles iniciatives, com tantes coses al nostre país, poc recordades.
Soc un dels vuit o deu supervivents d’aquella assemblea fundacional de quaranta-dos escriptors dalt d’un autocar... Els que començàvem sentíem un gran respecte, i un gran agraïment, pels més grans...
Cita en diverses ocasions dos gegants de la literatura catalana del segle XX, Joan Fuster i Josep Pla.
Josep Pla i Joan Fuster són dues aus nocturnes. Sí, com l’òliba de Minerva, que deia Hegel que s’alçava al crepuscle, quan avança la fosca. En perspectiva, encara ens adonem més que van posar molta llum a la foscor.
Com definiria aquesta llum en la foscor?
Tots dos sentien l’ànsia de fixar el temps en l’espai i l’espai en el temps. Estimaven el país, la llengua, i patien per la seva continuïtat.
L’actitud sovint era força esquerpa...
Eren uns grans sentimentals, però se n’avergonyien i feien el cor fort.
S’ha interessat per la Reial Acadèmia Sueca que atorga els Nobel. Àngel Guimerà i Salvador Espriu van estar a un pas d’obtenir-lo.
Ja sabem què va passar amb el cas d’Àngel Guimerà. Modestament, quan era responsable dela Institució, vaig intentar establir ponts de contacte amb els suecs, sí. Al llibre en parlo a bastament. Però una diplomàcia cultural sense Estat té poc a fer. Ara ja sabem de sobres que el premi Nobel té molt de polític, de geopolítica.
Qui creu que podria haver accedit al guardó, si hagués estat possible?
En les coordenades clàssiques del premi, de tots els escriptors catalans de postguerra, Salvador Espriu és qui més encaixa en el premi.
Per què? Què el diferencia dels altres? Per què creu que no va obtenir els suports?
La seva és una literatura sapiencial. Però va tenir en contra l’hispanisme, que no volia sentir ni parlar d’Espanya com a Sepharad.
Al nou llibre que acaba de publicar a l’editorial Afers, ‘L’au de Minerva’, ens parla també del mite d’Ícar, de les limitacions dels humans, del fracàs, en definitiva, com una metàfora de l’home.
El mite d’Ícar m’ha fascinat sempre. Vol fugir del laberint del món amb unes ales de fusta, ja em diràs... És la pura utopia. El noi no fa cas del consell que no s’acosti gaire al foc, al coneixement. És un rebel que fracassa.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
