Cinema

Pilar Palomero

Directora de cinema

“Tenim massa arrelat culpabilitzar les víctimes”

L’embaràs adolescent és el resultat de la falta d’educació sexual que patim

Pilar Palomero (Saragossa, 1980) va debutar amb força amb Las niñas (estrena en la Berlinale, triomfadora dels Gaudí i els Goya...) i acaba d’estrenar un segon llargmetratge que no desentona amb aquell èxit. La maternal relata un embaràs adolescent des d’una perspectiva realista, amb algunes intèrprets que l’han viscut, i transmetent molta emoció. Carla Quílez, la jove actriu catalana que protagonitza el film, va guanyar el premi d’interpretació en el passat Festival de Sant Sebastià.

Per què vivim en una societat que culpabilitza tant les víctimes?
Potser no soc la persona més adequada per respondre a això, hi ha gent que dedica la vida a estudiar-ho. Des de la meva opinió humil i personal, tenim massa arrelat en nosaltres culpabilitzar la víctima, la persona que, de fet, està patint les conseqüències d’alguna cosa, en aquest cas, un embaràs adolescent. Amb la pel·lícula m’agradaria evitar això, intentar no culpabilitzar-les ni victimitzar-les i fer entendre que qualsevol de nosaltres podria haver-ho viscut, les nostres filles i els nostres fills. Pensar que ens pot passar a tots serveix per evitar aquesta mirada que jutja.
Com va començar aquest projecte?
Valérie Delpierre, la productora, em va proposar aquest tema dels centres residencials per a mares adolescents. Com que no coneixia el tema, m’hi vaig acostar amb molta cautela i respecte. Vam tenir una reunió amb el director d’un d’aquests centres de Barcelona i vaig poder conèixer Càrol, que fa d’educadora a La maternal. Ella em va presentar noies que ja són majors d’edat, però que havien estat mares adolescents i havien passat pel centre. Arran de conèixer-les, parlar amb elles i veure l’entusiasme amb què acollien la meva proposta, i les seves ganes de parlar i que s’expliqués aquest tema, vaig decidir fer la pel·lícula. Cada un dels seus testimonis em va semblar brutal.
Qui del repartiment són intèrprets professionals i qui debuta en el cinema?
Els únics que són professionals en el sentit que tenen una carrera més o menys consolidada són Àngela Cervantes, la mare, i Rubén Martínez i Gal·la Sabaté, dos dels educadors. Per a la resta és la primera experiència davant la càmera, i han arribat de diferents maneres al projecte. Carla Quílez [la protagonista], a través d’un càsting, igual que Claudia Dalmao. La resta de noies, Sheila, Jamila, Estel i Claudia, igualment debuten davant de la càmera, però també han estat mares adolescents, han viscut en un centre d’acollida per a mares adolescents... Elles van ser la raó principal per voler fer la pel·lícula, i va arribar un moment que no me la imaginava sense elles. Volia que elles veiessin la pel·lícula i sentissin que així havia estat la seva experiència. Volia tenir-les a prop durant tot el procés. Sentia que em legitimaven per parlar d’aquest tema i fer la pel·lícula. I des del moment que van dipositar la seva confiança en mi, em semblava una manera de tornar-lis aquesta confiança, fent-les partíceps de tot el procés.
La maternitat ja no és fàcil i per a les mares adolescents, menys...
El tema que em va impactar i sobre el qual volia reflexionar és el fet que són dos moments molt contraris en la vida. L’adolescència és mirar cap endins, entendre qui ets, un moment d’introspecció, i la maternitat és el contrari: és donar, ser generosa, cuidar. Volia saber què passa quan s’ajunten aquests dos moments antagònics.
Com va sorgir la idea d’ambientar la pel·lícula als Monegres?
És un petit homenatge a Bigas Luna. El primer curs de cinema que vaig fer en la meva vida el va organitzar Bigas Luna a Saragossa, i va ser una oportunitat única. Triaven quinze aspirants a cineasta i vaig tenir la sort de ser una de les escollides. Per mi, Jamón, jamón és una fita del cine espanyol i es va rodar als Monegres. Ho conec molt, jo soc de Saragossa. Estic molt acostumada a aquest paisatge, em sembla hipnòtic. Los Monegros és un lloc complicat, té un clima dur, jo crec que forja el caràcter de la gent, i em sembla que està a Jamón, jamón. D’aquí surt la idea de fer aquest petit homenatge, que no és explícit, a aquesta pel·lícula, tot imaginant que Penélope, el personatge de la mare interpretada per Ángela Cervantes, hagués estat la filla que té el personatge de Silvia [Penélope Cruz] a Jamón, jamón. Ha estat com un joc per a mi.
Per què els embarassos adolescents continuen sent un tema tabú?
Més que l’embaràs adolescent, el que considero un tema tabú és el sexe. L’embaràs adolescent és una conseqüència d’aquesta falta d’educació sexual que patim tots, no només les adolescents. Més que un tabú, ens dol acceptar que existeix. Ho he notat en el procés de desenvolupament del projecte i ara a la promoció de la pel·lícula. És una realitat, segueix succeint i sembla que no ens en fem càrrec com a societat, sobretot a l’hora de donar eines per evitar que passi, que passen per l’educació sexual i emocional. I ens falta cuidar i acompanyar les noies un cop ha passat. La pel·lícula se situa en un centre que ja és per a noies amb risc d’exclusió social, i la maternitat precoç agreuja la vulnerabilitat. Hauríem de mirar el que passa cara a cara per posar-hi eines que ho evitin.
La decisió de tenir el nen o no queda fora d’aquesta història.
Pel que he vist, moltes noies s’assabenten que estan embarassades quan ja no poden avortar. Hi ha molt pocs casos en què hi ha una elecció de tenir-lo o no. I això era important reflectir-ho al guió, l’obligació d’enfrontar-se a ser mare. Aquí hi ha el veritable drama de la pel·lícula, no és decidir sinó veure’s obligades a fer alguna cosa. El judici social abans era obligar la noia a casar-se amb el pare, però ara té altres formes que són igual de doloroses, com patir el judici del seu entorn, culpabilitzar-les per la situació en què es troben. Elles ho tenien sempre molt present, sortia a totes les xerrades: les assenyalaven en el poble, van deixar d’anar a l’institut perquè se’n reien d’elles... En aquest sentit no ha millorat pràcticament res. Si a més de viure quelcom complex i dolorós, què injust és que s’agreugi per les nostres reaccions.
Li agrada veure el cinema com una manera dlitzar la gent invisible?
No m’ho plantejo en aquests termes. Donar adolescents que no n’han tingut no va ser el motor principal, però una de les grandeses que pot tenir el cinema pot ser aquesta: remoure consciències, fer reflexionar, retratar realitats que pensem que no existeixen o que no li donem la importància que es mereixen...
Sent la pel·lícula igual de personal que la, encara que aquesta no sigui autobiogràfica?
Sí, totalment. Si no, ni m’hauria planteja. Venia de fer Las niñas que es basava molt en els ords, i vaig veure La maternal com una oportunitat d’ene en una realitat que no era la meva. Però per poder fer-la, vaig convertir el projecte en quelcom molt personal.
La música de Los Héroes del Silencio era i a ‘Las niñas’ i ara ho és la d’‘Estopa’. Què li aporta la música de certs grups?
Emoció. Hi són perquè a mi m’emocionen espt i tant de bo emocionin el públic igual. M’agraden.
Per on vas començar el guió, un cop vas coot aquest món?
Primer vaig parlar molt amb els que havien viscut aquesta experiència, per entendre com funcionava el sistema de protecció del menor que s’activa en un cas així. Després, a poc a poc, vam anar fent el personatge de Carla, el de la seva mare... en base als testimonis de les noies que anava coneixent.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona