Cinema

Cesc Gay

Director de cinema

“Hauríem de mentir molt més, és meravellós”

Jo escric les pel·lícules en català, després les tradueixo. Escric molt més en català

La carrera teatral de Cesc Gay (Barcelona, 1967) va prenent força, amb 53 diumenges seguint les passes de Veïns de dalt, i es fan diversos remakes dels seus èxits al cinema, inclòs un en anglès de Sentimental a càrrec dels responsables de Little Miss Sunshine, Jonathan Dayton i Valerie Faris. Però no deixa de costat la seva principal vocació: escriure i dirigir cinema. Mentre ja prepara un nou guió, avui s’estrena Historias para no contar , una pel·lícula amb cinc episodis protagonitzats, entre altres, per Anna Castillo, Chino Darín, Àlex Brendemühl, Nora Navas, Maribel Verdú, José Coronado, Antonio de la Torre, Verónica Echegui, Chino Darín... Relata històries d’amor amb situacions més aviat patètiques que ens poden passar a tots i preferiríem no explicar.

Què té el format d’episodis que li interessa?
Sempre m’han agradat molt les històries curtes. Als productors sempre els fa por, pensen que les pel·lícules episòdiques no funcionaran. La fas des d’un altre lloc i en tots els sentits saps que tindrà un altre tipus de repercussió, però en soc molt conscient. Però Una pistola en cada mano ens va funcionar bé. I ara està passant una cosa: que les plataformes estan canviant molt els hàbits de consum, i les coses curtes ara funcionen més. És més, crec que veure una pel·lícula a casa ja costa, i una sèrie no, veus episodis de 30 o 40 minuts. Hi ha alguna cosa que està canviant molt. Almenys a mi em passa com a espectador. Quan vaig començar a treballar aquest material tenia diverses històries curtes i pensava que podrien ser una sèrie. L’estructura d’episodis m’agrada, sobretot si vas a la comèdia. Des que he fet teatre, les meves pel·lícules Sentimental i Historias para no contar estan abordades més des de la comèdia, i fer-ho episòdic és com ho sé fer jo, m’agrada.
‘Historias para no contar’ parla de la distància entre el que som i el que voldríem ser?
Sí, totalment. Quan estic amb gent, no puc evitar veure el que ensenyem tots i el que hi ha darrere cadascú que no s’explica, és apassionant. De vegades prenem decisions i fem coses des d’un lloc raonat, però moltes vegades fem coses que no sabem per què les fem, per què diem el que diem, per què ens traïm a nosaltres mateixos, sobretot quan tenen a veure amb emocions i sentiments. Això és maco, divertit, patètic, lamentable... M’agrada mirar això, com de patètics arribem a ser. Hi ha humor negre, és una pel·lícula més negra, més àcida. Una pistola en cada mano era una pel·lícula més sentida.
Alguns personatges d’aquestes històries menteixen...
Constantment! I hi ha una cosa que passa: que mentir sembla que sigui una cosa negativa i ser hipòcrita també. Sort que ho som. Hauríem de mentir molt més, és meravellós. No sé per què té mala premsa. Mentir i la hipocresia, no dir el que penses, són una qüestió d’elegància i de respecte. És pensar que potser l’altre s’està equivocant i ho respectes. Forma part de la intel·ligència, és el que ens diferencia dels animals. M’agrada molt reivindicar-ho, posar en evidència que mentim i inventem coses. Conec una persona que es va inventar el mateix que Nora Navas a la pel·lícula. Tot això ens fa més humans, fa més maca la convivència. Jo ho retrato perquè trobo que hi ha una ironia, però som molt fràgils, expressats des d’aquest lloc.
Per què quan fa teatre l’escriu i estrena en català i el cinema més aviat ho fa en castellà, amb excepcions com ‘Ficció’?
El motiu principal és que el teatre es fa aquí, amb actors d’aquí, i m’agrada molt escriure en català. Jo escric les pel·lícules en català, després les tradueixo. En general escric molt més en català. El que passa en cinema és que te l’acaben doblant. Ara ja no tant, això està començant a canviar una mica, però quan vaig començar, si rodaves en català s’havia de doblar.
No té a veure també amb la possibilitat de treballar amb gent com Javier Cámara o Ricardo Darín?
Sí, per descomptat. El territori on he treballat i defensat les pel·lícules és l’Estat espanyol i en aquest sentit és el teu públic, encara que no m’hi hagi sentit còmode, que m’ha passat molts cops. En la ciudad és una pel·lícula que volia fer bilingüe. En una història amb bastants personatges que passa a Barcelona no té cap sentit que tots parlin castellà, sobretot quan tens actors com Eduard Fernández, Àlex Brendemühl, Mònica López... La vaig haver de rodar en castellà i quan va arribar el moment de fer la versió catalana, per no fer això tan lamentable de doblar tothom al català, com després em va passar amb Truman –jo és que amb el doblatge no puc–, vaig demanar a TV3 que em deixessin fer la versió catalana bilingüe. Això sí que va funcionar. Ara estic començant a veure sèries en què parlen molts idiomes i se subtitulen, i m’encanta. És veritat que generen un caos: ara has de llegir, ara no... Ara està canviant, això, la gent s’està habituant a llegir subtítols. Per això disfruto en el teatre, perquè puc sentir l’obra en la meva llengua. Em resulta molt més fàcil escriure el mateix diàleg en català, és molt més bo que en castellà.
Surt de manera natural aquesta combinació que fa d’actors catalans, madrilenys i argentins?
Sempre ho he fet, agafo actors de tot arreu. Els actors catalans els conec més, personalment també. Madrid sempre és un lloc on hi ha molta gent amb qui vols treballar i Argentina és la meva debilitat, pels escriptors, actors, directors... És un país que m’agrada molt, on hi tinc molts amics i que conec, precisament per això he pogut treballar amb ells. Tenim un vincle amb Argentina que és diferent, ens uneix alguna cosa, com als nord-americans amb els anglesos.
És un gran observador de la gent del seu entorn social o els seus guions s’alimenten més de llibres, pel·lícules, cançons...
És una mescla, una mica de tot. No estic sempre amb el radar posat, va per èpoques. Ara estic escrivint poso el radar i puc escoltar una cançó, llegir una entrevista, veure una pel·lícula, escoltar la teva veïna, el taxista... Quan estàs amb el radar arriba a tot arreu. La gent que em coneix ja em demana si posaré coses que han passat en una pel·lícula. Aquest cap de setmana m’ha passat una cosa en un dinar que és per a una escena d’una pel·lícula, és un d’aquells post-its de la paret [la paret de la sala de la productora on som n’està ple]. Quan ho agafo de pel·lícules dissimulo, ho disfresso [riu].


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona