Cultura

Mikel Gurrea

Director de cinema

“Hi ha una tensió entre els teus ideals i allò que fas”

La contradicció és inherent al simple fet d’estar vius i segurament és el que ens fa humans

Molt lligat a Catalunya des que va venir a estudiar comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra, als 18 anys, Mikel Gurrea (Sant Sebastià, 1985) ha rodat en català el seu primer llargmetratge, Suro . Està protagonitzat per una parella (Vicky Luengo, nominada al Goya pel paper, i Pol López) que deixa la ciutat per començar una nova vida en una masia de l’Empordà amb boscos d’alzines sureres. El film va competir a la secció oficial del passat Festival de Sant Sebastià i va guanyar els premis de la Crítica i del Cinema Basc. Mikel Gurrea, que acaba de ser nominat a millor director novell per Suro, ens atén en un català impecable.

Presentar el seu llargmetratge a Donostia, la seva ciutat, devia ser molt especial...
Sí, és de les coses emocionants que he viscut en la meva vida; hi interactuaven moltes capes: la professional, del món del cinema; la gent de Catalunya que havia fet la pel·lícula va viatjar a Donostia i va poder compartir l’estrena allà, i hi havia la capa personal, els familiars i amics d’infància, la gent del meu barri... Tot això junt amb la meva pel·lícula al Kursaal [seu principal del Festival de Sant Sebastià] va ser molt emocionant.
Com va arribar a aquest tema de la lleva del suro?
L’any 2010, en un estiu d’impasse abans de rebre una beca, vaig acceptar la proposta dels familiars de la meva xicota d’aleshores per treballar de temporer, en la lleva del suro als boscos de l’Alt Empordà. Jo estava acostumat a fer coses molt mentals i aquesta era una feina molt física, en contacte amb la natura. Durant un estiu vaig estar treballant-hi i vaig descobrir aquest univers que desconeixia totalment. Em va semblar molt ric en textures i sons, intuïa que podia ser molt cinematogràfic i no ho havia vist mai filmat. Vaig pensar que era un bon univers per escriure’n una pel·lícula, però han passat força anys fins que l’he feta.
Ha dit que ‘Suro’ és una pel·lícula de sensacions, més que d’idees. Quines sensacions hi havia a l’origen?
La primera experiència meva va ser descobrir aquest univers i tenir jo, personalment, unes sensacions contradictòries quan vaig treballar-hi. Vaig pensar que un dia n’escriuria una pel·lícula. Quan va arribar el moment de posar-m’hi, tenia 32 anys, estava en una relació de parella llarga i ens estàvem qüestionant a nosaltres mateixos: si volíem viure a la ciutat o més en contacte amb la natura, tenir fills o no, si podíem viure més d’acord amb la imatge que teníem de nosaltres mateixos. D’aquí surt la història de l’Helena i l’Ivan, els protagonistes.
Vicky Luengo diu que ‘Suro’ parla del que som, però també del que volem ser i mostrar.
Exacte, vam crear tota la pel·lícula a partir d’aquí, hi ha una tensió entre les idees, fins i tot els ideals, i allò que fas quan estàs en contacte amb els elements. Hi ha una tensió entre el que projecta de si mateixa aquesta parella, que vol una nova vida en una masia, i què és el que fan realment un cop han de navegar per les situacions. La pel·lícula està feta des d’aquí. M’agrada la idea de la tensió latent, la latència, que primer no saps si hi és i després va creixent i creixent, fins que en un moment de la pel·lícula esclata.
Les situacions complicades, com les que viuen Helena i Ivan, ens fan conèixer-nos millor?
La contradicció és inherent al simple fet d’estar vius i segurament és el que ens fa humans. Cadascú és un món i navega a la seva manera en aquestes contradiccions. Segurament els personatges de la pel·lícula prenen decisions equivocades o, si més no, no els fan cap bé a si mateixos ni a la gent que tenen al seu voltant. Com a guionista, m’agrada encarar la feina des dels personatges, entenent-los molt, fins i tot estimant-los molt, precisament amb les seves contradiccions i errors. Ens hem de mirar més a nosaltres mateixos. Ivan i Helena estan constantment projectant cap al futur, no s’aturen i es miren l’un a l’altre, per veure com estan, i tampoc escolten gaire l’entorn i la gent que l’habita. Tenen una actitud molt valenta, però també molt obstinada de voler fer un projecte. Si s’escoltessin una mica més a ells mateixos i al voltant no els passaria el que els passa a la pel·lícula, que al cap i a la fi és una ficció.
El fet de viure al camp posa a prova la parella...
Han d’afrontar de cop ser propietaris, terratinents, voler treure un rendiment de les seves terres, tenir treballadors al seu càrrec... Tot allò que quan vivien a la ciutat eren idees de com ho farien, ara de cop és real i ho han de gestionar. A més, allò que hauria de ser un punt de vista comú d’ells dos com a parella, en arribar es converteix en dos punts de vista. La pel·lícula està narrada des d’aquí, no des del d’una parella, sinó des de dos punts de vista que constantment estan en conflicte, en tensió i fins i tot en oposició.
Parla d’una parella al camp, però aborda problemes actuals.
Per mi el centre és el conflicte íntim d’ells dos, en essència és una pel·lícula sobre una parella. No deixen de ser una parella un home i una dona, heterosexuals, de ciutat, amb un background universitari... que se’n van de cop al camp i han d’afrontar totes aquestes situacions i conflictes. Només de posar-los en aquesta situació, el treball, les classes socials, els conflictes entre diferents orígens, el conflicte de gènere... són coses que s’activen sense que necessàriament les hagi de forçar jo en la pel·lícula.No posar-les hauria estat d’alguna forma no escoltar la pel·lícula. Has de donar-los un espai sense necessàriament voler dir una cosa, fer un discurs didàctic, sinó reflexionar sobre tot això. La pel·lícula pretén ser una proposta. Si genera als espectadors una mica d’efecte mirall, o no, o algun tipus de judici, o no, benvinguts siguin.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Gonzàlez Fabra publica un exhaustiu estudi sobre l’òpera

Barcelona

Beyoncé actuarà a l’Estadi Olímpic el 8 de juny

barcelona
MÈXIC

Un museu mexicà exhibeix una escultura feta amb radiografies de malalts

MONTERREY
Llibres

Quentin Tarantino presentarà el seu nou llibre a Barcelona

Barcelona

Bíblia ‘vs.’ porc senglar

Barcelona

Strenes es treu la mascareta i mostrarà la millor cara

girona

Eva Piquer continua

Barcelona
girona

Neu! Festival clou la seva millor edició

Jazz des del corredor de la mort, a la Mercè

GIRONA