Triangle d’aparicions

Rocío Márquez és una artista polifacètica. La cantant de Huelva ha participat en bandes sonores de pel·lícules amb ressò comercial i acaba de publicar un disc amb cançons de Falla, Albéniz i Granados. Tanmateix, la seva irrupció a l’Auditori de Girona, dissabte passat, no seguia aquests barems, sinó una línia exploratòria de flamenc contemporani, en col·laboració amb Bronquio, àlies de Santiago Gonzalo, productor de música electrònica de Jerez de la Frontera. El duo andalús venia a presentar Tercer cielo , el disc que van llançar al maig. L’actuació va durar poc més d’una hora i estava dissenyada com un recital escenificat, i no com un concert: els músics no van parlar amb el públic en cap moment, i tampoc feien pauses entre els temes per aplaudiments, tot i que els espectadors van dispensar-ne molts.

L’espai escènic consistia en un triangle marcat a terra, emmarcat amb dos telons blancs. Propiciava jocs de clarobscurs i aparicions teatralitzades de la cantaora (i bailaora ocasional), qui va entrar arrossegant-se reptilianament amb el tema que obre l’àlbum, Paraíso. Cuántos cuerpos para venir, pautat per atmosferes denses i ominoses a l’estil de la israeliana Meira Asher. Tot seguit, l’artista de Huelva va ballar amb l’ombra projectada, fent moviments fantasmagòrics amb les cortines, i va aparèixer espectralment com si fos la verge de Guadalupe. Com altres propostes avantguardistes del postflamenc, com ara El Niño de Elche, el caràcter processional i ultraterrenal coronen l’estètica del duet.

Sempre amb un somriure joiós, Rocío aprofitava les sortides i entrades de l’escenari per canviar-se d’indumentària, cobrint-se la cara amb els propis cabells, tocant la pandereta i pujant a la taula de DJ del seu company Bronquio. Aquest domina tots els rangs de l’electrònica, del techno al jungle i al drum and bass, i era qui de tota la sala més gaudia de les seves programacions, ballant sempre que podia. El duet recorda, en certs moments, el trip hop britànic de Lamb i M.IA., sobretot per la calidesa de la veu, límpida i gràcil. El cel trilateral era també d’alliberament autocreatiu, com reivindica la cantant en Droga cara, quan crida que es parirà ella mateixa. Per això, la cloenda va ser amb càntics a la llibertat com La Marca, repetida a cappella com a propina per al públic extasiat. Va ser un viatge místic a l’atemporalitat, però han quedat, això sí, les ganes de ballar.