“A l’escola no ens van arribar a dir mai res de la Guerra Civil”

Veig que és el que més està cridant l’atenció d’aquest disc. Es complien deu anys del meu primer treball i volia donar les gràcies i mostrar respecte a la gent de territoris que, en aquest temps, m’han fet sentir com a casa. Em semblava, doncs, una cosa natural, i qui sap si un acte força més important del que em pensava. Espero, en tot cas, haver pogut demostrar que algú d’Albacete pot cantar en diferents llengües de l’Estat i obtenir un resultat bonic. La pronúncia pot ser que no sigui perfectíssima, però t’asseguro que m’hi he escarrassat molt!

La meva oïda hi està acostumada, perquè part de la meva família va emigrar a Terrassa, on fins i tot hi ha un carrer que porta el nom del meu poble, Letur. Molts deuen haver mort, és clar, però, tot i així, posaria la mà al foc que hi ha més descendents de Letur a Catalunya... que no pas a Letur! N’hi ha a Esplugues, a Sant Cugat… Això fa que, a l’agost, a Letur se senti parlar moltíssim en català.

Somiava cantar algun dia amb ella, ja que és una de les artistes més brutals i sensibles que tenim. Al febrer va morir el meu pare i vaig establir amb ella una gran connexió. La Sílvia, que també va perdre el seu fa uns anys, entenia el meu dolor i jo notava que em volia cuidar. Vaig atrevir-me a demanar-li que cantés amb mi en català. Al principi li vaig dir de musicar, potser, lletres antigues, però la vaig anar a veure a la Zarzuela, a Madrid, i a la sortida em va dir: “Ai, quasi me n’oblidava... He compost una havanera per als nostres pares!” El seu pare cantava havaneres, i per la Sílvia aquesta era la primera havanera que componia. Quan vam rodar el videoclip , vaig posar-me a plorar de tal manera que em vaig arribar a marejar i tot. És molt forta, aquesta cançó...

Sí, hi ha Xalbadorren Heriotzea de Xabier Lete, que canto en euskara i que vaig conèixer gràcies a la pel·lícula Maixabel. O A Virxe do Portobello, que faig amb Tanxugueiras . De tota manera, no ho buscava, que hi hagués tantes cançons de dol. A vegades, en l’art, passen coses tan fortes que et fan creure en el destí. I en aquest disc tinc la sensació que n’hi ha unes quantes.

De créixer, de madurar, que és el que et fa mirar cada vegada més enrere. Penses que la vida és tot infància. Jo vaig criar-me en un poble, i això et fa entendre el sacrifici que hi ha al darrere de cada mos que et poses a la boca. De nena vaig envoltar-me de gent molt gran, i recordo ple de bons moments entre avis i àvies. La mirada al passat, en molts sentits, és la més sostenible, progressista i moderna. Les meves amigues, per exemple, em diuen que tinc una energia inexplicable. Se’n riuen una mica, de fet. “Com és que mai no et poses malalta?”, pregunten. I jo els dic que a casa no teníem calefacció! O que, quan se’m tallaven els llavis, m’hi posaven llard de porc! I vinagre als cabells perquè brillessin, o oli d’oliva… Amb el temps m’he adonat que totes aquestes experiències eren realment bones.

Pel fet, potser, que finalment ens estiguem adonant que escoltar la gent gran, que ens porten tot l’avantatge del món, és una de les accions més sàvies que pot fer la nostra generació. Les gallegues Tanxugueiras, això, ho han mamat des de cries, i si veiessis on viu Rodrigo Cuevas, en un poblet d’Astúries, amb cuina de llenya, entendries moltes coses. Tot això està molt relacionat amb les coses realment essencials de la vida. Quan els vaig conèixer vam connectar de seguida, ja que compartim els mateixos valors.

Canto des del dia que vaig començar a parlar! [Riu] Amb set anys vaig començar a tocar la bandúrria i, a Matriz, de fet, hi ha moltes cançons que canto des de ben petita amb la meva família. Jo era la típica nena a qui feien cantar quan teníem visita. I cantava molt al camp, també. En ple hivern em feien aixecar a les cinc per anar a collir olives, però érem feliços, i en part és perquè ens passàvem les hores cantant. Són coses, encara que pugui semblar mentida, que trobo a faltar.

Sí, en un avió cap a l’Amèrica Llatina. Em vaig sentir identificada en moltes coses que s’expliquen, em va fer molta pena.

Em sé mil cançons de guerra que podrien representar-lo. Aquesta la canta des de sempre La Ronda de Motilleja, que són d’un poble d’Albacete i que venen sovint a tocar a Leturalma, un festival que organitzo. És una cançó que em costa sentir-la perquè se m’obre l’aixeta i començo a plorar. Jo, al meu avi, no el vaig conèixer, però tinc un diari seu plastificat que em va donar el meu pare.

He entès millor la situació d’Espanya veient-la des de fora, però. Vaig visitar el Museu de Drets Humans de Xile, per exemple, i no podia deixar de preguntar-me com és possible que a Espanya no existeixi una cosa així: un museu on entres i el primer que et diuen és que està fet perquè la història no es torni a repetir. A l’escola no ens van arribar a dir mai res de la Guerra Civil; encara espero que ens arribi aquell temari. Jo, almenys, vaig tenir la sort de parlar molt amb la meva àvia, que durant els seus últims anys va poder treure’s del damunt el filtre del silenci.