Serrat i una guitarra

Són les 23.17 h al Palau Sant Jordi de Montjuïc, muntanya a la falda de la qual Joan Manuel Serrat va néixer dimarts vinent farà 79 anys. Impossible, però, en qualsevol cas, vertiginós imaginar què li deu passar pel cap, a Serrat, en un moment com aquest, quan falten pocs segons perquè baixi per últim cop les escales d’un escenari i, sol al tamboret, després d’agrair-li-ho tot a la família i recordar, amb la veu trencada, tres grans amics –Salvador Escamilla, Quico Sabaté i Joan Ollé–, es disposa a tocar un vell tema del 1965: Una guitarra. La guitarra no acaba de sonar i ho torna a intentar. Les emocions ho inunden tot. I Serrat ho torna a provar. “Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home; ella es va anar espatllant al meu costat. Ara que jo la veig bruta i trencada, m’adono del molt que l’he estimat”, canta. “Ara sé d’un company que mai no enganya, que quan m’ompli de goig cantarà amb mi; ja tinc un amic fidel, pobra guitarra: canta quan canto jo i plora sempre amb mi.” 23.24 h. S’ajup per tocar l’escenari i es besa les mans. I Serrat se’n va.

Joan Manuel Serrat va debutar als escenaris el maig del 1965 al centre cultural L’Avenç d’Esplugues de Llobregat i se’n va acomiadar ahir així, 57 anys i mig després i davant de 15.000 espectadors conscients del privilegi històric que va representar veure Serrat, davant d’un teló de vellut vermell, cantar per últim cop en públic Cançó de bressol, Pare, La tieta o Mediterráneo. Entremig, dècades de cançons que han format el pilar, com sol dir-se, de la banda sonora d’unes quantes generacions (quants records, quants enyors, devien remoure’s tant a dalt com a baix de l’escenari!) i que, ahir, 23 de desembre del 2022, van escoltar-se per últim cop en concert amb la veu –fràgil, en alguns moments, però desbordada encara de vida– del seu autor, que d’ençà que va anunciar aquest comiat fa poc més d’un any ha deixat la porta oberta a continuar component i gravant discos però no pas a defensar-les més en públic.

El concert havia començat dues hores abans amb Serrat invocant temps de postguerra a Temps era temps i Cançó de bressol, els dos mateixos temes amb què, dimarts i dijous, van començar els dos altres recitals al Sant Jordi d’aquest llarg comiat –74 concerts en vuit mesos i dos salts transoceànics– que ha representat la gira El vici de cantar. Feia només uns segons que el públic havia rebut Serrat amb una forta ovació dempeus i Pedro Sánchez, president del govern d’Espanya, s’havia assegut, amb tants xiulets com aplaudiments, en una llotja on, ahir, entre moltes altres personalitats, també hi havia la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el ministre Miquel Iceta. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, havia anat a veure –i saludar– el cantant dijous. “Tal com va dir Tarradellas… ja soc aquí”, va dir entre les dues cançons Serrat, que va admetre tenir “sentiments una mica contradictoris” davant el que li queia al damunt però tanmateix va advocar per un comiat “amb alegria”. “Serà el darrer concert... però m’ho vull passar molt bé”, va proposar-se abans de proclamar, “solemnement”, un “acomiadament per voluntat pròpia”. “Mantingueu, sisplau, la compostura”, va fer broma, fins i tot. “No us eixugueu les llàgrimes... amb la màniga del veí.”

Amb Ricard Miralles, fidel escuder seu des del 1968, al piano a la seva dreta, i Josep Mas Kitflus, als teclats a la seva esquerra, Serrat va anar recobrant, potser, de mica en mica la serenor per brindar al públic del Sant Jordi algunes de les cançons que han format part de les seves vides: El carrusel del Furo, Pueblo blanco, Seria fantàstic, una molt ben rebuda Me’n vaig a peu...

“Diria que els enyoraré molt, però no serà així perquè penso veure’ls molt sovint”, va dir Serrat quan va presentar els altres músics que un dia explicaran als seus nets que van tocar amb el Noi del Poble-sec en el seu últim concert: Vicente Climent (bateria), David Palau (guitarra), Rai Ferrer (baix i contrabaix), José Miguel Pérez Sagaste (saxo, clarinet i acordió) i Úrsula Amargós, filla de Joan Albert Amargós (viola), que, minuts després, va fer també la veu que anys enrere feia Noa a Es caprichoso el azar. Serrat va cantar, amb un plus d’energia, No hago otra cosa que pensar en ti i Algo personal, i, després d’una proclama a favor de la lluita contra el canvi climàtic, un dels temes més brutalment colpidors de la nit: Pare, amb les llums dels mòbils del públic encesos per primer cop a les grades i, a la pantalla, la fotografia feta per Emilio Morenatti d’un pare acomiadant-se de la seva filla de 5 anys en un tren al març a Kíiv.

Moments, a continuació, per viatjar de nou al 1967 amb Cançó de matinada, reivindicar “l’estima a la llibertat i la vida” de Miguel Hernández amb Las nanas de la cebolla i Para la libertad i homenatjar, amb El meu carrer, la “gent d’arreu que penca i beu, que sua i menja, i es lleven amb el primer sol, i van al futbol cada diumenge”, molta de la qual havia volgut acompanyar el seu amic d’infància en l’adeu d’ahir. Torn, després, de Barcelona i jo, Hoy puede ser un gran día, La tieta i, altra vegada amb els mòbils encesos, Mediterráneo, que va tornar a fer posar el públic dempeus en una ovació davant la qual, a Serrat, ara sí, li va ser complicat dissimular les emocions.

Al final, amb Plany al mar i Cantares, després de la qual Serrat va portar Miralles i Kitflus al mig de l’escenari per fondre’s en una abraçada, era impossible no palpar el que es removia en l’interior del cantant. “És inevitable que les coses que comencen... acabin, i que acabin bé”, va dir abans de Paraules d’amor, amb milers de persones cantant-les “senzilles i tendres”. Amb Fiesta, l’última cançó abans d’Una guitarra, va intentar recordar que els finals han de ser també una festa. Però ahir, més que una festa, va tancar-se un capítol colossal de la història musical d’aquest país.