Cinema

Jaume Figueras

Cronista cinematogràfic, premi Gaudí d'Honor

“El cinema encara ens pot ensenyar coses”

Les entrevistes de les quals tinc més bon record són Gregory Peck, Joan Fontaine, Shirley MacLaine... No sé si d’aquí a 30 anys sabrem com era la Catalunya del 2022 pel cinema

Cronista cinematogràfic, com prefereix anomenar-se, més que crític o periodista, Jaume Figueras (Barcelona, 1940) pujarà aquest diumenge a l’escenari de la sala Oval del MNAC per recollir el premi Gaudí d’Honor - Miquel Porter 2023. La seva brillant i documentada mirada al cinema a través de diaris, revistes, ràdio i televisió, i la seva “visió lliure i apassionada com a programador”, com subratlla l’Acadèmia del Cinema Català, han estats arguments suficients perquè Jaume Figueras es converteixi en la primera persona que rep aquest guardó que no fa cinema, com els catorze anteriors, sinó que en parla. Els 26 anys que va presentar Cinema 3 a TVC, els anys presentant els Oscar per Canal+ i els 50 anys com escrivint a Fotogramas sota el pseudònim de Mr. Belvedere són només algunes de les seves feines més conegudes al llarg de més de sis dècades de carrera. Ens rep “molt refredat i una mica afònic”, però amable, com sempre, i amb la seva mirada lúcida sobre el cinema i la vida.

Va néixer l’any de ‘Rebeca’, va fer la comunió el de ‘Gilda’... En quin any rep el Gaudí d’Honor?
Sí, això ho vaig posar al meu llibre. Home, és inevitable, és l’any que Alcarràs va marcar un abans i un després del cinema català amb l’Os d’Or de Berlín. És l’any d’Alcarràs.
L’hem d’anomenar cronista, crític, divulgador o periodista?
Cronista, cronista! Això ja ho va recalcar José Luis Guarner, deia que no era un crític, era un cronista. Guillermo Cabrera Infante també. Crític resulta una mica pejoratiu. I jo no he fet mai crítiques estrictament, he fet cròniques i comentaris, he estat comentarista de coses. Per explicar el que passa en el món del cinema i intentar treure del director el que hi ha al darrere.
Ens pot avançar alguna cosa del discurs d’agraïment?
No! Ja ho veureu diumenge.
Li agraden les gales de premis?
No m’agraden gens. Tant de bo la gala de diumenge sigui diferent, però hi ha massa barreja de coses, es perd molt el temps... Les gales dels Oscar de fa vint o vint-i-cinc anys eren estupendes, tenien espectacle. Últimament ja és una mena de desfilada de models i gent que no coneixes pràcticament de res, ha degenerat molt. L’últim any ha estat espantós, premiant la pel·lícula Coda, que és un telefilm de sobretaula. A veure si aquest any ho revifen una mica. No té remei, siguin els premis Forqué, els Feroz... Tot és una mica fer la gracieta i deixar els premis per allà al mig.
Els anys que va seguir els Oscar en viu per a Canal+ tampoc el van entusiasmar?
Déu n’hi do! Als anys que vaig cobrir els Oscar amb Ana García-Siñeriz van ser enriquidors per poder veure l’assaig general, la premsa hi podíem anar. Era del més estimulant que hi havia, veure allà els presentadors en xandall, fent bromes, barrejant-se amb la premsa... I els anys que hi havia presentadors com Billy Crystal o Whoopi Goldberg, l’espectacle estava garantit.
Es diu que és un gran any del cinema català: ‘Alcarràs’, ‘Un año, una noche’, ‘Pacifiction’, ‘Suro’... Com ho veu el cronista Jaume Figueras?
A part dels mèrits indiscutibles d’Alcarràs, ha demostrat que del local es podia fer una pel·lícula universal, que l’entenguessin a Turquia, Berlín, els Estats Units... És un any de collita bastant heterodoxa. Pacifiction és una pel·lícula que m’agrada, però crec que no és una pel·lícula per a tothom, i penso que potser quedarà una mica marginada en aquesta edició. Crec que s’emportaran premis Alcarràs, Suro i Un año, una noche.
Creu que és simptomàtic? El cinema català va a millor o és un any excepcional?
Pel que estic veient, hi ha uns projectes de cinema català per al 2023 molt estimulants, com en els últims anys. El que sí trobo a faltar és un reflex de la vida quotidiana de Catalunya. En aquest sentit, les trames urbanes de Cesc Gay són un exemple, especialment En la ciudad, que pot quedar com a paradigma sobre com era la burgesia d’una determinada època. Es continua fent bon cinema de gènere, però no sé si d’aquí a trenta anys sabrem com era Catalunya el 2022 a través del cinema. Amb el cinema espanyol passa igual, es fan coses molt importants i interessants, però completament atemporals.
Diu que el cinema li ha ensenyat la vida. Per què?
És veritat, és que no ens explicaven res, ni al col·legi ni a casa. I encara menys del tema del sexe, que ho havies de saber a través dels amics. Anaves al cinema i preguntaves a la mare com és que una senyora podia tenir una criatura sense estar casada. Aprenies coses d’aquest tipus. El cine nord-americà d’una determinada època, que parlava de famílies, divorcis..., et donava una mica la pauta de com era la vida. Si no, no te n’assabentaves.
Avui dia, encara li ensenya coses el cinema?
Ensenyar-me no ho sé, però em sorprèn darrerament que hi hagi algunes pel·lícules que m’han copsat. Et poso alguns exemples: Close, la pel·lícula sobre els nens belgues; Mantícora, de Carlos Vermut, de qui no havia estat gens fan, i aquesta pel·lícula em commociona bastant; Aftersun, que és una pel·lícula d’aquestes que funciona pel boca-orella; Tori y Lokita, dels germans Dardenne... El cinema encara ens pot ensenyar coses.
Com a espectador o com a periodista, crida i xiula? És apassionat?
En algun Festival de Canes he escridassat. En una pel·lícula de Carlos Reygadas vaig cridar “Viva Buñuel!”, perquè volia ser un Buñuel de segona. De tota manera, penso que s’està perdent l’hàbit. Fa molts anys al teatre es picava de peus, i ara tothom aplaudeix. Explicaven que Fernando Fernán Gómez en un teatre de Madrid, crec que el teatre Maravillas, feia un vodevil d’estar per casa i algú es va aixecar i va cridar: “Això és una merda!” I ell va contestar: “Sí, senyor, té tota la raó!” Mario Gas explicava que hi havia gent que aplaudia per quedar bé i alhora picava de peus.
Me l’he trobat en espectacles de teatre, dansa, musicals... També anava a Londres a veure musicals.
Des d’abans de la pandèmia que no vaig a Londres, però he fet maratons autèntiques de musicals, dos dissabte i dos diumenge. I moltes vegades en surto molt satisfet.
Barcelona té una bona oferta cultural?
Si hagués de quedar a viure en una ciutat triaria Londres. A la primavera, que a l’hivern fa molt de fred. A Barcelona, segons com no dones a l’abast, perquè hi ha poca informació. Els diaris estan traient la cartellera. T’assabentes de coses que hi ha al teatre una setmana després que s’han estrenat, o per un petit reportatge a TV3 de dos minuts. Estàs poc informat, se t’escapen coses. Crec que hi ha més coses interessants independents, els últims grans espectacles musicals que han fet a Barcelona són justets.
TV3 és el que li va donar la popularitat?
Al principi pensava que la gent em pararia pel carrer, i algú et saludava, sí. Cinema 3 era un programa que tenia molts addictes. No tenia audiències fabuloses, però tenia seguidors i creava un clima de simpatia. Em fa gràcia que ara, amb motiu del premi, em pari molta gent i em diu que em troba a faltar amb Cinema 3. Però jo els dic que ja tinc una edat i no estic per a aquestes coses.
Li va saber greu que no tingués continuïtat el programa quan el va deixar?
Sí. Tingues en compte que quan vaig plegar el programa ja estava morint-se. Cinema 3 va passar de TV3 al Canal 33, va tenir canvis d’horari impossibles, va acabar fent-se els dissabtes al matí... Va arribar un moment en què veies que a la casa no li interessava. Jo em jubilava i la cosa es va morir sola. Hi hauria d’haver un programa dedicat a cinema, teatre..., i que sàpigues que dilluns a tal hora te’l trobaràs... El Días de cine de TVE continua sent un programa exemplar, i segueix igualment a la corda fluixa amb els horaris. Em sembla interessant que continuï havent-hi un programa de divulgació cinematogràfica.
Destacaria algunes entrevistes, dels centenars o milers que va fer?
De gent internacional, l’entrevista de la qual tinc més bon record és la de Gregory Peck quan va estar a Madrid, ja molt gran, presentant Gringo viejo [1989]. I de més enrere, la Shirley MacLaine, Joan Fontaine... Són aquestes entrevistes que feies en una època en què no tenies limitació de temps, portaves mitja hora i si l’entrevistat volia continua, continuaves. I si a una persona que admires, com Joan Fontaine, li trobes el punt... Era una meravella. Una conversa d’un aficionat amb una persona que estima el cinema que ha fet és fantàstica.
Li agraden els crítics joves i com ha evolucionat la crítica cinematogràfica?
Jo em miro revistes de cinema: Caimán, Dirigido por..., segueixo mirant Fotogramas, que ha canviat molt, però manté col·laboradors de sempre... I em refio molt de les crítiques de Fausto Fernández, Manu Yáñez... Hi ha gent molt jove que si li parles de l’època daurada, de George Cukor o Martin Ritt, queden una miqueta in albis. I també hi ha gent que es passa una mica amb el seu llenguatge intel·lectual, has de buscar paraules al diccionari. Però hi ha gent que escriu molt bé i la cosa continua viva.
Ja sé que això no se li pot preguntar a algú que ha vist milers de pel·lícules, però digui’n algunes que l’han marcat.
Sempre dic Rocco i els seus germans, de Visconti, em sembla la pel·lícula perfecta de Neorealisme italià. Els quatre-cents cops, de Truffaut, em sembla una pel·lícula generacional esplèndida. Hi ha un musical que em té el cor robat que és Pennies from Heaven (Diners caiguts del cel), que és tristíssim. I si hi ha un director de qui poses una pel·lícula i t’hi enganxes és Hitchcock. L’altre dia em va passar amb un cicle del Canal 33 del qual no van avisar i em vaig trobar Crim perfecte i em vaig enganxar. Et quedaries tota la vida mirant Hitchcock.
L’Acadèmia del Cinema Català destaca com a motiu del Gaudí d’Honor la seva feina com a divulgador del cinema d’art i assaig. N’està orgullós?
Sí. Va ser una feina col·lectiva d’Antoni Kirchner, Pere Fages, que en pau descansi, i jo. Ells van començar a moure això del cinema d’art i assaig i em van demanar si volia portar el tema de promoció i publicitat. M’ho passava bomba fent la promoció, sempre he estat molt de fer eslògans i titulars. Vam començar amb Repulsión [Roman Polanski, 1965]. Una de les que estem més orgullosos és d’El marit de la perruquera [Patrice Leconte, 1990], en què vam portar una perruquera que tallava els cabells gratuïtament als espectadors al vestíbul de l’Alexandra. Anàvem tenint idees així sobre la marxa. Per a Lola [Jacques Demy, 1961] vam fer una promoció enviant unes invitacions amb un perfum de prostituta barata, amb el remitent de Lola, i vam crear problemes a alguna casa, amb la senyora tenia la mosca darrera el nas. En algun cas vam provocar algun problema conjugal. Ens divertíem!
Diu que és un home d’eslògans i titulars. Quin li posa al Gaudí d’Honor que rebrà diumenge?
“Hola, Gaudí, encantat de conèixer-te!”

Ve de la plana anterior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona