‘La ballena’, mirada al fons de l’ànima
Viatjar fins a les profunditats del dolor del protagonista i acompanyar-lo en la seva lluita per la redempció. El dramaturg Samuel D. Hunter es va proposar aquest objectiu a La ballena (The whale) , protagonitzada per un personatge amb obesitat mòrbida que amb prou feines es pot aixecar del sofà. Aquesta obra d’inspiració autobiogràfica el despulla emocionalment: parla d’un amor perdut, d’abandonament, paternitat i redempció.
Darren Aronofsky i l’actor Brendan Fraser han fet seu el difícil repte de veure la humanitat que s’amaga darrere aquesta aparença física i portar l’espectador per un carrusel d’emocions, algunes contradictòries: llàstima, aversió, afecte, desesperació, empatia, redempció...
Brendan Fraser s’ha entregat en cos i ànima a fer un personatge amb qui té algun punt en comú: ell també s’ha redimit com a actor, després d’esdevenir una estrella amb films com La momia (1999), passar més d’una dècada sense fer cap paper rellevant i ser ara el favorit a guanyar l’Oscar al millor actor. Interpreta Charlie, un professor d’escriptura que fa classes telemàtiques sense moure’s del sofà. Al llarg d’una setmana, intenta refer la seva relació amb la seva filla Ellie (Sadie Sink) i rep visites periòdiques d’una amiga i d’un predicador.Aronofsky es retroba amb la seva millor versió, la que el va portar a guanyar el Lleó d’Or de Venècia amb El lluitador, una altra història de redempció interpretada per un actor en hores baixes (Mickey Rourke), o a dirigir altres cintes notables com Rèquiem per un somni o El Cigne Negre.
