El do de la perfecció

L’Auditori de Girona estava pràcticament ple, aquest diumenge 5 de febrer, per celebrar el retorn de Maria João Pires, novament en un concert programat dins el cicle Ibercamera. Nascuda a Lisboa el 1944, és incontestablement una de les millors pianistes de la seva generació i ho va deixar palès en aquest brillant recital, acompanyada de l’Orquestra del Mozarteum de Salzburg, a ordres del prestigiat mestre britànic Trevor Pinnock, que debutava a la ciutat, afegint interès a la cita.

L’inici de l’actuació es va retardar uns minuts, fins que una veu en off va elucidar que Pires havia decidit procedir al concert, malgrat una lesió en una cama que li dificultava caminar. Després de la dramàtica Obertura Coriolà, en do menor, de Beethoven, la pianista va entrar a l’escenari ajudada pel director anglès, amic de molts anys i company de múltiples aventures musicals. El públic va victorejar la concertista amb una tronant ovació, encara abans de començar el Concert n. 3, també en do menor, de Beethoven.

Amb una interpretació compassada, sempre amb les miraculoses mans arran del teclat, i sense cap moviment brusc o superflu, Pires va decididament convidar la platea a l’ataràxia i la pau interior. La portuguesa exhalava un port de delicadesa i serenor, com un pinacle de puresa i perfecció. En resposta als crits de brava, i enmig de les mirades de complicitat entre la solista i el director, el primer bis de la nit va ser el cèlebre Largo del Concert n. 5 de Bach. Tractant-se d’una orquestra que porta el nom del geni de Salzburg i de la pròpia ciutat, no podia faltar Mozart: la segona part es va ocupar amb la seva darrera Simfonia, la 41, en do major, anomenada Júpiter, pel seu caire olímpic, triomfant i lluminós. Pinnock en va extraure una execució altisonant i envoltant, amb els músics en joia, i va regalar de propina extrets de la Simfonia 23, també de Mozart.

Totes les obres en programa havien estat en la tonalitat de do, sent lliurades amb el do de la perfecció. La vesprada havia, per tant, estat rodona, com el pleniluni que ens enllumenava a la sortida de l’Auditori.