El ‘jutge’ que va posar-hi el nom

Vet aquí una de les llegendes més il·lustres dels començaments de la Nova Cançó explicada per un dels seus protagonistes, Quico Pi de la Serra, en conversa amb El Punt Avui: “Un molt bon amic meu que era cosí d’en Lluís Serrahima [autor, l’any 1959, del manifest Ens calen cançons d’ara] em va dir que n’hi havia uns que cantaven Brassens en català. Eren en Miquel Porter, la Remei Margarit i l’Espinàs. Vaig anar a veure’ls i els vaig dir que l’acompanyament amb la guitarra... no el feien gaire bé. I ells van dir-me: «Doncs fes-lo tu!».”

Autor, en paral·lel a la seva activitat literària, d’Espinàs canta Brassens (primera referència del segell Edigsa , l’any 1962), el que esdevindria poc temps després un dels fundadors dels Setze Jutges no va tenir mai com a objectiu fer carrera en la cançó, sinó preparar el terreny perquè altres, com Pi de la Serra, precisament, ho fessin en català, de manera professional i, efectivament, “més bé”. “El seu paper va ser fonamental”, valora Pi de la Serra. “Va ser ell qui va posar nom als Setze Jutges. I el que va fer amb Brassens, certament, té molt de mèrit. Brassens [a qui Espinàs ja havia traduït abans de cantar-lo] és un poeta que deia les coses pel seu nom, fossin les que fossin. I l’Espinàs sabia deixar entendre aquestes coses sense dir-les. No m’agradava gaire, a mi, que no les digués, però és innegable... que té un gran mèrit!”

Tots els discos d’Espinàs són en format de set polzades i publicats entre 1962 i 1970. L’esmentat Espinàs canta Brassens, amb cançons com L’oca d’en Roca, ha estat sovint assenyalat com el tret de sortida de tota la Nova Cançó. Espinàs Canta Les Seves Cançons (1962) li va valdre, un any més tard, el Premi del Disc Català. I, en moltes llars catalanes, és probable que en cara hi hagi, en un calaix, les Cançons per a encarrilar criatures o Cançons amb endevinalla que va fer amb Francesc Burrull o el Nadal a Casa (1963) que va gravar amb una Maria Cinta de només dotze anys. “Jo no el coneixia, era una idea de la discogràfica, però em va semblar algú molt amable, una molt bona persona. Vam gravar-lo a l’Aliança del Poblenou i després ens va convidar a sopar a casa seva amb tota la seva família! Va ser tota una experiència”, recordava ahir Maria Cinta en conversa amb El Punt Avui.

Ja a la rereguarda, Josep Maria Espinàs, en funcions de director artístic de la discogràfica Concèntric, s’ocupava que l’aspecte lingüístic dels discos que es publicaven fos impecable. “Ell mirava que no hi hagués faltes en les lletres i que s’entenguessin bé, i jo, per la meva part, canviava acords que no acabaven de funcionar o corregia melodies que no encaixaven amb les harmonies”, recordava Francesc Burrull l’any 2014 en una conversa amb aquest diari. “Tots dos ens definíem... com a homes de fer feines”.

Feines, però, que van servir per reconstruir la cultura d’un país.