Carnestoltes macabre

La moli­nera i el pas­tor de la gra­lla. No és una ron­da­lla sobre un home soli­tari i rude, Joan Gal­ce­ran Viusà, que men­tre deixa pas­tu­rant el ramat ajuda el jove matri­moni del Molí Vell de l’Armen­tera, Jaume Tarrés Aubach i Mar­ga­rida Pineda Comas, a fer fari­nada per als porcs i, per enjo­gas­sar els tres fills, Jaume (de cinc anys), Enric (de tres) i Mercè (de setze mesos), toca la gra­lla. És un femi­ni­cidi comès el dimarts de car­na­val del 1894, un 6 de febrer.

Era un dia de festa a la casa del Molí Vell perquè un oncle de la Mar­ga­rida els havia visi­tat. Després de dinar, en Jaume, amb el fill gran, se’n va a escol­tar les sar­da­nes que es fan a plaça. Molt a prop del Molí Vell, en un tren­cant del car­rer del Mar, Joan Gal­ce­ran diu a Maria Quer Font, amb qui con­viu, i a la filla de la Maria que no l’espe­rin per anar a escol­tar les sar­da­nes, que abans anirà a fer una mica lle­nya. En Joan marxa amb una des­tra­leta i la gra­lla. Aca­bada l’última sar­dana, cap a quarts de sis de la tarda, el moli­ner i el fill tor­nen al Molí Vell i tro­ben la porta entre­o­berta; massa fos­cor i massa silenci. En Jaume crida la dona, que no res­pon. Encén un llum i veu la Mar­ga­rida i les cri­a­tu­res peti­tes en un toll de sang. “La dona estava sota la taula boca avall, amb el cap esber­lat per sis cops de des­tral i un de mar­tell, amb el cer­vell que en sor­tia. El nen Enric també tenia tres cops de des­tral al cap i la nena, Mercè, mal­fe­rida, però viva.” Amb aquesta pre­cisió ho deta­lla l’alcalde de l’Armen­tera, Àngel Caussà, en un ban publi­cat el 10 de febrer amb el qual va empa­pe­rar tota la comarca, i és que el crim de la moli­nera i els seus fills havia cau­sat un gran impacte. L’alcalde va ins­pec­ci­o­nar l’escena del crim i, a banda d’una troca de fil encar­nada i un moca­dor tacat de sang per dues pun­tes, hi va haver dues coses que li van cri­dar l’atenció: l’ampo­lla d’aiguar­dent mig buida damunt la taula i una taca de sang a la fines­tra que donava a la bassa del molí. Això li va fer pen­sar que l’assassí pot­ser hi havia llançat l’arma homi­cida per fer-la des­a­parèixer. Va donar ordres d’obrir les com­por­tes de la bassa per bui­dar-la. Seria un procés lent, que tri­ga­ria hores. Men­tres­tant, l’alcalde sabia el que calia fer: inter­ro­gar Joan Gal­ce­ran, cone­gut a l’Armen­tera com “el pas­tor de la gra­lla”. Era un home vidu que, des de feia temps, era sabut que “ron­dava” la moli­nera. És a dir, que asset­java sexu­al­ment Mar­ga­rida Pineda. Perquè, a banda del cap esber­lat, també hi havia sig­nes de vio­lació. “Ja podeu mirar-me, que no em tro­ba­reu ni una gota de sang”, va res­pon­dre, des­a­fi­a­dor, el pas­tor quan l’alcalde i un grup d’homes el van apres­sar a casa de Maria Quer. Amb aque­lla acti­tud els sem­blava clar que era el cul­pa­ble i el van tan­car. L’endemà al matí, la bassa del molí ja era buida i les supo­si­ci­ons de Caussà es van con­fir­mar. Al fons, enmig del llot, hi havia una des­tral que alguns veïns van iden­ti­fi­car de seguida. Era pro­pi­e­tat de la Maria, tal com ella va reconèixer. També va expli­car que en Joan l’hi havia aga­fat dient que li anava millor per fer este­lles. Quan van dir al pas­tor que havien tro­bat l’arma, va con­fes­sar: aquell dimarts de car­na­val, cap a quarts de cinc de la tarda, va mar­xar deci­dit a tenir rela­ci­ons amb la moli­nera, “costés el que costés”. I ho va pre­pa­rar a consciència. Va sor­tir de casa amb dos ves­tits posats i, quan va arri­bar al Molí Vell, es va des­calçar per no fer soroll. La Mar­ga­rida sar­gia roba amb la petita a la falda. Va col­pe­jar la moli­nera i la va vio­lar. Els nens cri­da­ven i també els va col­pe­jar. Quan estava a punt de mar­xar, va tor­nar a abu­sar de la moli­nera. Anant cap al poble, es va atu­rar al Rec Vell per aca­bar de nete­jar la sang i, final­ment, va cre­mar la roba i va eli­mi­nar les pro­ves incri­mi­natòries. Per asse­gu­rar-se la coar­tada davant del veïnat, va dei­xar-se veure a la plaça quan la cobla tocava l’última sar­dana. I, abans de tor­nar a casa de Maria Quer, es va atu­rar a com­prar boti­far­res per sopar.

La història, recu­pe­rada per l’Arxiu de l’Alt Empordà, forma part de la sèrie de pòdcasts Històries arxi­va­des de Patri­moni Cul­tu­ral de la Gene­ra­li­tat.