Art

Un Borrassà mai vist

El MNAC reuneix en una exposició fragments de quatre retaules disseminats procedents de la catedral de Barcelona creats per aquest mestre del gòtic

El pintor gironí tenia un esclau al taller, Lluc, que el MNAC també reivindica com a coautor

A la cate­dral de Bar­ce­lona no hi ha avui ni una sola obra de Lluís Bor­rassà (Girona, cap a 1360-Bar­ce­lona, 1424/1425), però fa sis segles, quan s’estava cons­truint, lluïen a les seves parets qua­tre monu­men­tals retau­les d’aquesta figura de l’star sys­tem de l’art medi­e­val. És una història cone­guda que es va repe­tir arreu: el gust bar­roc va fer des­a­parèixer de les esglésies les pin­tu­res gòtiques, i les que amb sort no es des­truïren van aca­bar esmi­co­la­des en frag­ments que es dis­per­sa­ren (a preu d’or quan van entrar en el comerç de l’art). Una de les tas­ques més fas­ci­nants i alhora com­ple­xes dels his­to­ri­a­dors medi­e­va­lis­tes con­sis­teix a loca­lit­zar les parts i a tor­nar-les a mun­tar, encara que només pugui ser sobre el paper.

Malau­ra­da­ment poc cone­gut fora de l’àmbit dels espe­ci­a­lis­tes, a Bor­rassà el MNAC el tenia en el punt de mira feia temps per rever­tir la seva escassa repre­sen­tació en el museu. El 2020 va tenir una doble opor­tu­ni­tat que no va des­a­pro­fi­tar: va fer com­prar a la Gene­ra­li­tat dos com­par­ti­ments que van aparèixer al mer­cat, Ves­tició de sant Pere Màrtir i Deca­pi­tació dels fami­li­ars de sant Hipòlit, de dos retau­les dife­rents de la cate­dral bar­ce­lo­nina. I aquest va ser l’estímul per orga­nit­zar una expo­sició que no fos només la sim­ple pre­sen­tació de les peces adqui­ri­des, sinó un pro­jecte d’inves­ti­gació del tre­ball de Bor­rassà, el mem­bre més emi­nent d’una nis­saga de pin­tors giro­nins, al tem­ple de la capi­tal del país.

Lluís Bor­rassà. Els colors retro­bats de la cate­dral de Bar­ce­lona marca alhora l’inici de la pro­funda reno­vació de les sales gòtiques del museu del Palau Naci­o­nal, que s’anirà des­ple­gant per fases. L’espai que estrena Bor­rassà no és defi­ni­tiu per la sen­zi­lla raó que mol­tes de les obres que ara s’exhi­bei­xen tor­na­ran als seus pro­pi­e­ta­ris, públics i pri­vats, quan es clau­su­rarà l’expo­sició, el 2 de juliol. El que hi ha en aquests moments és un fes­ti­val bor­rassià sense pre­ce­dents. Amb l’empeny de Cèsar Favà, con­ser­va­dor d’art gòtic del MNAC i comis­sari de la mos­tra, s’han reu­nit frag­ments de tres retau­les ori­gi­na­ris de la seu bar­ce­lo­nina.

N’hi ha un quart de docu­men­tat, que deco­rava la cape­lla de Sant Antoni Abad, del qual no s’ha tro­bat cap ves­tigi. Sí que se sap que Bor­rassà va cobrar 70 lliu­res per rea­lit­zar-lo. La pape­rassa que per­met res­se­guir la car­rera de l’artista, actiu des del 1380 i durant més de 40 anys, és “ingent”, anota Favà, que amb bon ull ha sabut incor­po­rar-la a l’expo­sició. Hi ha aspec­tes de la vida de l’artista interes­santíssims. Un de molt deli­cat: que va tenir diver­sos esclaus, com la seva pròpia dona, i mare de la seva filla. A un altre, de raça negra, li va posar de nom Jordi. I encara en va tenir un ter­cer, que va fer tre­ba­llar al seu taller, situat davant de Santa Maria del Mar. El va com­prar a un fus­ter de Mallorca per 66 lliu­res. Es deia Lluc, era d’ori­gen tàrtar, va inten­tar fugir dos cops i, un cop mort Bor­rassà, el van alli­be­rar i va exer­cir de pin­tor lliu­re­ment a Pollença. “No és un cas únic. Altres artis­tes de l’època també van tenir esclaus, com Marc Safont, l’arqui­tecte del Palau de la Gene­ra­li­tat”, pre­cisa Favà.

Amb l’ajut de Lluc, i de nom­bro­sos col·labo­ra­dors i apre­nents que també tenia al seu obra­dor, Bor­rassà va aten­dre un munt d’encàrrecs (de cone­guts, una cin­quan­tena). Que no fos­sin per a la cate­dral de Bar­ce­lona, a la mos­tra del MNAC es pot veure una joia inèdita: un Sant Esteve, de pro­cedència des­co­ne­guda, que atre­sora la col·lecció Casa­cu­berta.

Hem començat l’arti­cle dient una veri­tat a mit­ges. Sí que queda un ras­tre de l’artista a la cate­dral, però ocult a la vista. És el tre­ball de poli­cro­mia que va fer per a la trona de fusta del cor. De nou, la docu­men­tació és una bona guia: allà hi ha un referència a l’ús que feu Bor­rassà del pig­ment blau més pre­uat, el lapislàtzuli, que venia d’Ori­ent. Unes anàlisis recents a les entra­nyes de la trona han con­fir­mat la seva presència.

Ni de lluny tan vis­tosa com els com­par­ti­ments super­vi­vents dels tres con­junts que s’han retro­bat al MNAC. El dedi­cat a Sant Andreu va ser redes­co­bert a prin­ci­pis del segle XX d’una manera rocam­bo­lesca: les tau­les s’havien rea­pro­fi­tat per l’altra cara per fer-hi un retaule bar­roc. “S’ha dit que era una de les obres cul­mi­nants de Bor­rassà”, apunta Favà.

Hi ha dos retau­les més en honor a tres sants cadas­cun, en els quals encai­xen les dues esce­nes que va ingres­sar el MNAC el 2020. El de sant Llo­renç, sant Hipòlit i sant Tomàs d’Aquino i el de santa Marta, sant Domènec i sant Pere Màrtir. D’aquest dar­rer, el Museu del Prado ha apor­tat una escena que ha adqui­rit recent­ment. “Abans d’expo­sar-la allà, ho fa pri­mer aquí”, diu Pepe Serra, el direc­tor del MNAC, insis­tint, com sem­pre fa, en les bones rela­ci­ons entre els dos museus. Una avi­nença que es mani­fes­tarà en una expo­sició de gran for­mat d’orga­nit­zació com­par­tida sobre la imatge dels jueus en el món medi­e­val. S’inau­gu­rarà aquest any a Madrid i l’any que ve s’ins­tal·larà al MNAC.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.