Josep Maria Gavín, quan el col·leccionisme es porta a la sang

Hi ha aficions o oficis que es porten a la sang: era el cas de Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny de 1930 – Caldes de Montbui, 28 d’abril de 2023), col·leccionista, fotògraf i arxiver. El seu pare era empleat de banca i la seva mare mestressa de casa. Amb tan sols quatre anys ja va començar a col·leccionar estampes de Sant Josep (encara es conserva la capseta de fusta on hi guardava la primera dotzena), i gràcies a la seva perseverança actualment l’Arxiu Gavín-Centre de documentació de cultura popular i religiosa de Catalunya en guarda més de 54.000. El 1937, en plena Guerra Civil, la casa dels Gavín va ser registrada pels milicians, un dels quals volia llençar i cremar la seva incipient col·lecció d’estampes. El petit Josep Maria va protegir-les mossegant-li la mà, i les hi van retornar.

Després de treballar a les Camiseries Deulofeu de la plaça Sant Jaume de Barcelona (1945) i al despatx de la Fàbrica Batlló (1947), el 1949 va començar a treballar a La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, i combinava la feina amb les seves aficions de fotògraf i col·leccionista. Finalment va aconseguir un dels seus somnis: poder dedicar-se exclusivament al col·leccionisme i a l’arxivística, ja que l’abril de 1985 La Caixa el va deixar en una situació d’alliberat –cobrant el sou sense anar-hi– perquè es dediqués exclusivament a les tasques del seu arxiu (“Gavín, dedica’t a treballar per Catalunya”, li van dir els directius d’aleshores), un fet que es va produir gràcies a rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1984.

Josep Maria Gavín també tenia una gran afició que se sumava al col·leccionisme, i que era la fotografia. A partir de 1952 va fer la primera pesseta com a fotògraf mentre feia la mili, una afició que no abandonà mai i que es convertí, també, en ofici quan a partir de 1966 va decidir fotografiar totes les esglésies, parròquies, ermites, capelles, monestirs i qualsevol edifici religiós catòlic de tot Catalunya, Catalunya del Nord, Franja de Ponent i Andorra. Gràcies a ell, existeix l’Inventari d’Esglésies, de 30 volums (1978-1998), que comprèn més de 22.000 edificis religiosos i 4.000 oratoris. Un inventari que, segons la Biblioteca de Washington, és l’únic que existeix de tota una nació.

Jo el vaig conèixer que tenia uns 14 anys, quan el vam anar a visitar amb el meu pare Albert i la meva família a Valldoreix, on vivia. Era un home d’un tracte encantador. Com era d’esperar, els papers ja no li cabien a casa, però Gavín ja ho tenia tot previst: tenia un jardí força gran i allí hi havia fet col·locar un contenidor dels que s’utilitzen als ports marítims on hi guardava bona part del seu arxiu. Ho tenia tot perfectament ben ordenat i classificat, i en qüestió de pocs segons et portava les carpetes amb els temes que et podien interessar. Era un home metòdic i obligatòriament rutinari, ja que durant molts anys es va dedicar, cada dia de la setmana, a revisar tots els diaris catalans, nacionals i comarcals, i alguns dels espanyols que parlaven sobre Catalunya i el nostre àmbit lingüístic, i a retallar i classificar les notícies segons els temes que li interessaven per a l’arxiu. Tenia, tanmateix, diversos voluntaris que l’ajudaven, i el 1997 n’hi havia una quarantena. Rarament deixava de treballar: de tant en tant feia un viatge llarg que l’absentava tres setmanes, ja que Gavín també era un gran viatger.

Durant anys, i quan no existia Internet o aquest estava poc estès, l’Arxiu Gavín era un punt de referència i consulta ineludible per a molts investigadors, i encara ara. S’explica que una noia que estava fent una tesi sobre una temàtica concreta i sobre la qual era molt difícil trobar documentació, el va anar a veure: Gavín li va portar tres arxivadors plens de papers sobre el que buscava, i la noia es va posar a plorar d’alegria.

El seu sistema de classificació era tan perfecte que es va convertir en un punt de referència mundial. Per exemple, tècnics de l’Arxiu del Vaticà el van anar a veure per demanar-li com classificava les estampes de Sant Josep i les de la Mare de Déu. Recordo com ens ho explicava: Mares de Déu blanques, fosques, policromades; Mares de Déu amb el nen Jesús o sense el nen Jesús; Mares de Déu amb el nen Jesús al braç dret, al braç esquerra o assegut en el centre; etc. I des de fa molts anys que el Vaticà, quan classifica les seves estampes, hi posa “Sistema Gavín”.

El seu fons, cada vegada més imponent, demanava més espai, i el 2007 l’Arxiu Gavín va ser adquirit pels germans Maristes de Catalunya i va tenir una nova localització al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a Os de Balaguer (la Noguera). Des d’aleshores l’arxiu fa visites guiades i continua rebent donacions (arxiugavin@maristes.cat), entre les quals la de la nostra família des de fa força decennis.

Per sort, Gavín té un continuador tan eficaç com ell: es tracta de Josep Sansalvador (Barcelona, 1966), que va conèixer el seu mestre amb 17 anys (tenia la mateixa afició que ell de fotografiar les parròquies dels pobles); inicialment l’ajudà com a voluntari, i es convertí amb el seu més fidel col·laborador. Sansalvador gestiona les 150 donacions anuals i s’encarrega,

Acompanyat de voluntaris, de classificar-les a l’arxiu i d’atendre les visites d’estudiosos. Actualment l’arxiu, que se centra en el tema de la cultura popular i religiosa, té més de 4.500.000 documents i fotografies arxivades i és considerat un dels arxius personals més grans d’Europa.

Josep Maria Gavín també és coautor dels llibres ‘Les esglésies romàniques de planta circular i triangular a Catalunya’ (1974) i ‘Columbaris, colomers o palomeres’ (1976), ha publicat diversos catàlegs d’esglésies i ha participat en més de 300 llibres aportant-hi articles o fotografies. Gavín era un conferenciant assidu, i al llarg de la seva vida va arribar a fer més de

1.200 conferències: sobretot dissertava sobre el romànic, els arxius i Sant Josep. Entre els càrrecs que va ostentar hi ha el de fundador i president dels Amics de l’Art Romànic de

Barcelona, vicepresident de l’Ateneu de Sant Cugat del Vallès i president de l’Associació Catalana de Col·leccionistes.

Persones com Josep Maria Gavín, que té fins a quatre Rècord Guinness diferents, són l’exemple de fer la Catalunya gran, oberta i de servei als altres. A manca d’algunes infraestructures d’Estat, ell és l’exemple de la seva suplència. ¿Quants arxius i museus del nostre país, públics o privats, s’han fet gràcies a les iniciatives privades i a la constància de col·leccionistes com Gavín? La nòmina és llarga. El nostre agraïment i record a aquest gran arxiver i col·leccionista.