Quan tot se subratlla

‘Manon’, òpera de Jules Massenet basada en la novel·la moralitzant Manon Lescaut de l’abat Prévost, sobre una dona a qui es fa pagar el desig d’una vida plaent i luxosa, s’ha representat aquests últims dies al Liceu amb una direcció orquestral vibrant i contrastada de Marc Minovski, capaç d’extreure a través de l’orquestra del teatre tant l’exquisidesa com la intensitat de la partitura, i una direcció escènica d’Olivier Py que cau en aquest vici contemporani del subratllat fins al mal gust.

No és una producció nova. Provinent de l’Opéra-Comique de París i el Gran Teatre de Ginebra, on va estrenar-se fa set anys, vol evidenciar una doble moral (el lliurament a la luxúria i el puritanisme que la castiga, sobretot en el cas de les dones) que travessa els temps, de manera que l’escenografia és més o menys intemporal, però amb neons que volen acostar-la al present. És així que, durant bona part del muntatge, l’escenari sembla un bordell on diverses dones (no pas homes) es passegen despullades, a vegades realitzant coreografies poc afortunades. En aquest mon es mou Manon després d’abandonar l’home que l’estima, el cavaller Des Grieux, i un cop el recupera, sentint renéixer el desig en veure’l convertit en un religiós: totes les accions de Manon responen a un arquetip femení (la dona que du a la perdició els homes, perdent-se ella mateixa) passant per alt tota coherència dramàtica.

Una escena exemplifica el subratllat de la posada en escena. En el moment en què, a l’església de Saint-Sulpice, l’aleshores abat Des Grieux canta “Ah, fuyez, douce image”, demanant que la flama divina esvaeixi l’ombra que encara pesa al seu cor, al fons de l’escenari hi ha una tela transparent on es mou sinuosament (de fet, vulgarment) una silueta femenina. Mon Dieu! No ho havíem pogut entendre? Encara bo que, en la representació a què vaig assistir, Amina Edris i Pene Pati (la parella protagonista, que també ho és en la vida real) van encarnar amb sensibilitat i emoció els personatges respectius. El tenor va guanyar-se el públic aviat amb En fermant les yeux, una de les àries més inspirades de Massenet. I la soprano, passant per una delicada interpretació d’Adieu, notre petite table, se’l va anar guanyant fins arribar a la mort per defalliment de Manon, empresonada per venjança d’un llibertí (Guillot) que la cobeja, i concloure amb “Et c’est là l’histoire de Manon Lescaut”.

Una vella història d’una dona fatal.