CULTURA
Martin Amis, membre titular d’un potent equip generacional d’autors britànics
Mor als 73 anys el novel·lista i assagista, sovint controvertit, que va destacar en les dècades dels 80 i els 90
Nascut a la localitat gal·lesa de Swansea el 25 d’agost del 1949, Martin Amis ha mort a Florida, Estats Units, on vivia des del 2006, afectat d’un càncer d’esòfag. Tenia 73 anys i una carrera literària per moments brillant, tot i que els darrers anys havia passat força desapercebut. La seva última novel·la, La zona de interés, ja fa vuit anys que la va publicar, editada en castellà per Anagrama, com pràcticament tota la resta de la seva obra, narrativa i assagística.
Era fill de Kingsley Amis (Londres, 1922, 1995), novel·lista satíric, poeta, crític, professor, guionista i tot un personatge efervescent de la societat cultural britànica. Martin Amis, com tants altres fills de personatge il·lustre, va haver de fer front a l’ombra que projectava el seu pare mostrant-se rebel, una mica salvatge, sovint polèmic, allunyat superficialment de l’elegància del seu pare, tot i que amb força punts en comú més subcutanis, com ara un cert jamesbondisme lúdic, una visió humorística i de vegades cínica de la vida (en el cas de Martin més en les primeres obres) i algun conflicte amb l’antisemitisme. A Alemanya i França no es va publicar la darrera novel·la de Martin Amis perquè es va considerar que es burlava de l’Holocaust.
Com el seu pare, va estudiar a la universitat d’Oxford. Va debutar el 1973, quan tenia només 24 anys, i va guanyar el premi Somerset Maugham amb El libro de Rachel. Després vindrien novel·les com ara Niños muertos (1975), Éxito (1978), Dinero (1984), Campos de Londres (1989), La flecha del tiempo o la naturaleza de la ofensa (1991), La información (1995), Tren nocturno (1997), Perro callejero (2003), La casa de los encuentros (2006), La viuda embarazada (2010)...
De mica en mica va anar passant de la frescor de les primeres obres a un pessimisme fosc, a una mena de descoberta del mal. Com el seu pare, que en l’època universitària va estar afiliat al partit comunista, Martin va ser un home d’esquerres fins que va arribar el descontentament que narra a l’assaig Experiencia (2000).
En aquest viatge en què va aflorar la rebel·lia d’una certa intel·lectualitat britànica posterior a la Segona Guerra Mundial, Martin va anar acompanyat, de fet formant equip, amb autors de la seva generació com ara Ian McEwan, Hanif Kureishi, Kazuo Ishiguro, Graham Swift, Vikram Seth, Julian Barnes... L’esposa de Barnes era la seva agent, fins que els dos autors, coses que passen, es van enemistar.
Com a curiositat, va tenir problemes dentals (com tants compatriotes seus) i va dedicar diners i esforços a reconstruïr-se la dentadura, tema que va omplir no poques pàgines a la premsa.
La pèrdua de força literària i mediàtica dels darrers temps no enterboleix la brillantor que van tenir en algunes de les seves obres. El temps dirà on queda situat en un suposat rànquing de l’equip d’autors del qual va formar part. Fins i tot si quedarà davant o darrere del seu pare.
