Música per ajornar la mort

Una set­mana després de repren­dre al Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla la seva inter­pre­tació frag­men­tada de la inte­gral dels quar­tets de corda de Dmi­tri Xos­takòvitx, ence­tada a l’edició de l’any pas­sat, el Quar­tet Ger­hard va abor­dar dijous tres peces amb una nume­ració seguida (el 10, l’11 i el 12) que el com­po­si­tor rus va acon­se­guir crear en un període, entre el 1964 i el 1968, en què va tenir nom­bro­ses malal­ties (poli­o­mi­e­li­tis, escle­rosi late­ral ami­otròfica, pro­ble­mes al cor, difi­cul­tats de movi­ment a la mà dreta en un pia­nista) a més de les con­seqüències, sobre­tot a les seves cames, de diver­ses cai­gu­des. Com demos­tra l’existència mateixa d’aques­tes peces, i d’altres, Xos­takòvitx va per­se­ve­rar en la com­po­sició (com si d’aquesta manera ajornés la mort) i va expres­sar-hi el seu ànim oscil·lant entre els efec­tes devas­ta­dors de la malal­tia i les espe­ran­ces i fins les exal­ta­ci­ons dels moments de recu­pe­ració. És pot­ser per això que una obra com Quar­tet de corda número 12 en re bemoll menor consta de només dos movi­ments, però al seu inte­rior hi ha el des­ple­ga­ment de tota mena d’emo­ci­ons a través d’alle­gret­tos, ada­gios i mode­ra­tos. Amb un efecte sem­blant, el Quar­tet de corda número 11, en canvi, s’arti­cula en set movi­ments breus i enca­de­nats. També s’hi des­ple­guen una diver­si­tat d’estats d’ànims, però, abans d’un finale mode­rato, s’imposa una ele­gia mar­cada com un ada­gio. No és per res. Xos­takòvitx, que va com­pon­dre aques­tes peces com una auto­bi­o­gra­fia musi­cal, sen­tia la pro­xi­mi­tat de la mort (que no li va arri­bar fins al 1975 ) men­tre el col­pia el traspàs de les per­so­nes esti­ma­des, com ara el del vio­li­nista Vasili Pio­tro­vix, a qui està dedi­cat aquest quar­tet. A Miexzys­law Wein­ber, li va dedi­car el desè: com­po­si­tor i pia­nista, amb el qual tocava a qua­tre mans, era jueu. Una obra tensa i a vega­des vio­lenta que és una resistència a l’anti­ju­da­isme impe­rant a la URSS i una consciència de la mort que alhora, esmen­tant Vinyoli, fa un joc per ajor­nar-la.

Con­cen­trats i pre­ci­sos, els mem­bres del Quar­tet Ger­hard (els vio­li­nis­tes Lluís Castán i Judit Bar­do­let, el vio­lista Miquel Jordà i el vio­lon­cel·lista Jesús Mira­lles) trans­me­ten en tot moment, amb un rigor en què pal­pita l’amor pel que fan, la música com­plexa, inqui­eta i audaç amb les seves expe­ri­men­ta­ci­ons, de Xos­takòvitx. Al Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla (com a la Quin­cena Musi­cal Donos­ti­arra, copro­duc­tora) se’ls espera l’estiu vinent perquè hi com­ple­tin la inte­gral dels quar­tets. Si no m’equi­voco, man­quen el 3, el 7, el 14 i el 15. Els dos últims com­pos­tos amb la mort defi­ni­ti­va­ment a prop.