Música
Palestina dins d’un llaüt
Le Trio Joubran, un grup palestí de reputació internacional, està format per tres germans de Natzaret que són la quarta generació de llaütistes a la família
L’èxit de la banda ha popularitzat l’instrument entre els joves
Palestina no és un país prou petit per traslladar-lo a dins d’un llaüt. En Samir, en Wissam i l’Adnan, els tres germans de Natzaret que formen Le Trio Joubran, tampoc tenen intenció de fer-ho. Ells són músics i giren pel món sense més propòsit que obsequiar els espectadors amb el so d’aquest instrument ancestral. Però els seus concerts, encara que sigui de manera involuntària, estableixen Palestina allà on van.
Le Trio Joubran és la quarta generació familiar de llaütistes palestins, i la seva història emociona els seus seguidors. Han dut més enllà el mestratge heretat i han revolucionat l’ús i la percepció d’aquest instrument, tan associat a la causa palestina. L’element central dels seus concerts són els seus tres llaüts, tímidament acompanyats per una bateria i un violoncel. Les composicions dels germans sotmeten l’audiència a un recorregut que transita per la dolçor i la tensió, mentre el joc de llums i ombres construeix un ambient oníric que els espectadors –sovint, palestins a la diàspora– viuen com un apropament a una terra perduda.
“Cal tenir present que aquest apropament potser mai existirà”, lamenta Samir Joubran en declaracions a El Punt Avui: “Quan acaba el concert, el públic torna a casa amb el seu somni incomplert, ja sigui viure a Palestina o simplement poder-la visitar.” El gran dels germans Joubran celebra l’atmosfera que es va crear ahir en el concert que van oferir a Tunis i en el que van fer al juny a Beirut. La del Líban, diu, va ser una ocasió especial.
L’organitzava l’Agència de l’ONU pels Refugiats Palestins per recaptar fons per als seus projectes al Líban. Els centenars de milers de palestins que resideixen al país queden en terra de ningú: el govern libanès els margina de manera proactiva perquè no s’estabilitzin al Líban, mentre que l’estat d’Israel els impedeix el retorn. Sovint, el desemparament els condemna a la pobresa i els fa malviure en guetos insalubres mancats de serveis bàsics, on els grups humanitaris són els únics que vetllen pels seus drets educatius o sanitaris. El concert a Beirut, on hi ha diversos camps de refugiats palestins, propiciava l’assistència d’espectadors que des que tenen ús de raó han anhelat el que encara anomenen “Palestina” malgrat tenir-la a una hora en cotxe. Natzaret, ubicat al nord d’Israel i origen de molts refugiats al Líban, era a dalt i a baix dels escenaris.
D’Elvis Presley a Golda Meir
Samir Joubran va créixer en un entorn carregat de referències musicals. L’egipciosirià Farid al-Atrash i l’iraquià Munir Bashir són alguns dels llaütistes que el van inspirar quan la maduresa li va picar a la porta: “Ara et sorprendràs, però abans de parar atenció a aquests artistes em vaig aprendre totes les cançons d’Elvis Presley; acostumava a ballar com ell.”
Samir acumula 35 anys de trajectòria musical i un llegat que premia el seu atreviment. A casa, l’ofici de llaütista era una opció evident. Al carrer, al jove que ballava com Presley li costava admetre que tocava un instrument amb 5.000 anys d’història. “Em feia vergonya dir-ho a les noies de la classe”, recorda somrient. “El que es portava eren les guitarres.” Avui, veu la seva carrera com una lluita victoriosa. “No et pots imaginar el munt de joves que estudien per aprendre a tocar el llaüt a Palestina i al Caire.”
L’aventura musical d’en Samir també ha canviat la percepció del llaüt, que era entès com un acompanyament. L’actitud “dictatorial” d’alguns cantants el va animar a prescindir-ne: “N’hi ha que imposen directrius sense tenir ni idea de música, així que vaig pensar: per què no puc ser jo mateix l’estrella de l’escenari amb el meu instrument?” Va ser el primer músic a fer un concert solo a Palestina, i creu que va fer el primer disc instrumental del món àrab. “Els meus amics es reien de mi”, explica burleta: “Em deien: «Què vols dir? Que hem de venir a un concert d’una hora a sentir sols instruments?»”
Le Trio Joubran són tres músics palestins disposats a carregar amb la militància que això implica. Després d’un concert que va fer el 1994 amb el poeta palestí Mahmoud Darwish, Samir va decidir apostar per presentar Palestina a l’exterior: “És la nostra resistència contra l’ocupació.” El grup va arribar després d’una època d’assimilació identitària. Artistes de tota la regió com ara Um Khultum i Asmahan solien viatjar a Jerusalem a enregistrar la seva obra o a aprendre la correcta pronunciació de l’àrab. “Però això era abans d’Israel”, diu Samir: “Després, Golda Meir [quarta primera ministra d’Israel] va fer que se’ns anomenés àrabs israelians. Ens treia així el nom de la nostra nació. Fins i tot han fet del falàfel el plat nacional d’Israel.”
La defensa del seu país no és incompatible amb la reivindicació de la seva normalitat. “Ens mereixem ser tractats com a músics, i no com a palestins que han de parlar de política”, argumenta. I continua: “No volem que se’ns aplaudeixi pel fet de ser víctimes ni pel fet de ser herois, sinó per la nostra música.” Mentrestant, encara que no ho pretenguin, els integrants de Le Trio Joubran continuaran traslladant Palestina arreu del món. I creant-la per a si mateixos: “Sigui el país que sigui, quan soc a l’escenari sento que aquest petit espai és la meva terra, una terra que construeixo amb la meva música i amb la meva identitat”, admet Samir. “Una terra que, per uns moments, és Palestina.”
