Cantar i ballar contra la desesperança

El car­tell d’Il sol dell’avve­nire ( El sol del futuro en la seva dis­tri­bució comer­cial a l’Estat espa­nyol) remet al de Caro dia­rio, pel·lícula que Nanni Moretti va rea­lit­zar fa quasi trenta anys: el cine­asta dibui­xat cir­cu­lant de cara en un pati­net elèctric replica la imatge d’ell mateix, també dibui­xada mos­trant-lo d’esquena, con­duint una Vespa. Pas­sat el temps, mal­grat que algu­nes de les seves pel·lícules han adop­tat una estruc­tura més clàssica que les pri­me­res, Moretti manté el seu espe­rit lliure en movi­ment: un cine­asta que inventa les pròpies regles ali­e­nes a les impo­sa­des per la indústria que, com es diu a Il sol dell’avve­nire, ara són les de les pla­ta­for­mes digi­tals. De manera sig­ni­fi­ca­tiva, el cine­asta italià renova la crítica expres­sada a Caro dia­rio con­tra la bana­lit­zació de la violència com a entre­te­ni­ment men­tre en una seqüència memo­ra­ble explica que Kies­lowski mos­tra , a No mataràs que matar una per­sona és una cosa tan difícil com ter­ri­ble.

El cas és que tots els àlter egos de Moretti inter­pre­tats per ell mateix, des de l’autàrquic Mic­hele Api­ce­lla dels pri­mers films fins al cine­asta ano­me­nat Gio­vanni de l’últim, són vari­a­ci­ons d’una figura de consciència crítica, d’un mora­lista punyent i, cer­ta­ment, d’un egocèntric sotmès a una mirada cada cop més impla­ca­ble: no és per res que aquest Gio­vanni (tam­poc ho és que Nanni sigui una abre­vi­ació de tal nom) s’hagi fet defi­ni­ti­va­ment insu­por­ta­ble a la seva esposa (una pro­duc­tora inter­pre­tada per la sem­pre magnífica Marg­he­rita Buy) en un moment que, aleatòria­ment, coin­ci­deix amb el rodatge d’un film en què ima­gina que la ciu­ta­da­nia comu­nista de Roma va soli­da­rit­zar-se amb els mem­bres d’un circ hon­garès men­tre els tancs soviètics ocu­pa­ven el seu país. A través d’una pel·lícula dins d’una pel·lícula, Moretti, que sem­pre ha exer­cit una crítica a l’esquerra des de dins i alhora des de fora, vol repa­rar a la ficció un error històric: com és que els par­tits comu­nis­tes occi­den­tals van per­dre l’ocasió d’alli­be­rar-se de la URSS?

Tan­ma­teix, Il sol dell’avve­nire és una pel·lícula ins­crita en el pre­sent per con­tra­riar el pes­si­misme en uns temps en què Itàlia, on els joves igno­ren que hi va haver dos mili­ons d’afi­li­ats al PCI, és gover­nada per Gior­gia Meloni després que ja fos devas­tada pel ber­lus­co­nisme. Moretti hi oposa l’espe­rança, la vin­di­cació d’un espe­rit col·lec­tiu, una joia, amb tot, de viure amb ganes de ballar. De fet, sem­pre es canta i es balla en les pel·lícules de Moretti, a vega­des en moments d’espe­cial ple­ni­tud: amb aquest nou film n’arriba un sota la ins­pi­ració de Voglio vederti dan­zare, de Franco Bat­ti­ato, men­tre one­gen ban­de­res roges en una des­fi­lada anàrquica i vital.