Cinema

Woody Allen

Cineasta i músic

“Faig una pel·lícula i, una vegada acabada, adeu!”

Declara que si tornés a viure la seva vida, probablement es dedicaria a una altra cosa, però, alhora, es considera una persona molt afortunada

Per al seu film número 50 s’ha autoregalat “ser un cineasta europeu” rodant en francès a París i que serà la seva última obra si no ve algú per a finança-li unes idees que té per rodar a Nova York

Als seus 87 anys, Woody Allen con­ti­nua ben actiu. Musi­cal­ment, és aquests dies a Bar­ce­lona per ofe­rir els dos con­certs inau­gu­rals del Voll-Damm Fes­ti­val de Jazz al Tea­tre Tívoli, un ahir i l’altre avui. I cine­ma­togràfica­ment, ha apro­fi­tat la gira per pre­sen­tar Coup de chance (Golpe de suerte), una nova comèdia negra, molt entre­tin­guda, que forma el quin­tet del crim amb Match point, El somni de Cas­san­dra, Delic­tes i fal­tes i Irra­ti­o­nal man, rodada a París i en francès. El film, que s’estrena el 29 de setem­bre, és el cin­quantè que ha rodat. L’últim? Ell ens res­pon a aquesta i altres pre­gun­tes en una entre­vista con­junta amb altres mit­jans.

La pro­ta­go­nista del film desitja tenir una altra mena de vida. A vostè també li passa?
Sem­pre estic insa­tis­fet allà on estic i sem­pre vol­dria viure una altra vida. Però si tingués una altra vida, en vol­dria una altra. És en la meva natu­ra­lesa estar insa­tis­fet i des­con­tent a tota hora. Si hagués de tor­nar a viure la meva vida, pro­ba­ble­ment em dedi­ca­ria a una altra cosa.
En aquesta pel·lícula torna a con­fron­tar els qui cre­uen en la sort amb els que pre­fe­rei­xen el con­trol. Vostè en quin bàndol se situa?
Ningú es crea la seva sort. En depe­nem. En el meu cas, sem­pre he estat molt afor­tu­nat. He tin­gut una gran família, no m’he posat mai malalt, els meus pares han vis­cut molts anys, sem­pre he estat al lloc cor­recte en el moment ade­quat. He tin­gut molta sort sem­pre. Sí que pots inten­tar pro­vo­car en certa manera la sort, però mai serà sufi­ci­ent ni com t’agra­da­ria.
En aquesta lote­ria còsmica de què parla, creu que ja s’ha res­post a totes les pre­gun­tes sobre els mis­te­ris de la vida o sim­ple­ment que no cal que ens fem tan­tes pre­gun­tes?
Està bé fer-se sem­pre pre­gun­tes, però no ens espe­rem obte­nir sem­pre res­pos­tes. Fer-se pre­gun­tes és diver­tit, dona peu a grans con­ver­ses, podem inter­can­viar idees, però al final mai obte­nim res­pos­tes defi­ni­ti­ves a pre­gun­tes fona­men­tals.
Adul­teri, desig, mort... i com a ele­ment des­ta­cat en el film, el mas­clisme tòxic. Un tema polèmic i molt can­dent actu­al­ment.
La gent sem­pre em diu que escric bé els per­so­nat­ges feme­nins. No és inten­ci­o­nat. Quan vaig començar a fer pel·lícules jo hi sor­tia com a actor, per això escri­via per a mi, no per a altres homes. I quan vaig començar a escriure quan jo no apa­rei­xia a la pan­ta­lla i escri­via papers per a altres, sem­pre feia per­so­nat­ges feme­nins per a grans actrius i pocs homes. Mai vaig pen­sar les meves pel·lícules amb una pers­pec­tiva mas­cu­lina. Els homes en els meus films són majo­ritària­ment dèbils, idi­o­tes o des­ho­nes­tos, això fa interes­sants les històries. Si escrius sobre per­so­nes no tòxiques el públic s’ador­mirà. S’ha de par­lar de dolents, neuròtics, psicòpates i exa­ge­rar aques­tes carac­terísti­ques perquè el relat sigui emo­ci­o­nant.
És la seva pri­mera pel·lícula rodada en francès. Repe­ti­ria?
La veri­tat és que sem­pre havia vol­gut ser un cine­asta euro­peu. Aquesta és la meva pel·lícula número 50 i em volia fer un regal a mi mateix. Sé que la veu­ran menys per­so­nes fora de França, perquè al públic gene­ral­ment no li agra­den els subtítols, però no m’importa. Va ser molt fàcil fer-ho en una altra llen­gua: els actors par­len anglès i, a més, només obser­vant com inter­pre­ten ja veus si actuen bé. Quan vaig rodar Vicky Cris­tina Bar­ce­lona vaig dei­xar que Penélope Cruz i Javier Bar­dem impro­vi­ses­sin tot sovint. Ni tan sols avui dia sé què coi deien, però sí que veia com posa­ven les emo­ci­ons en cada escena. I va ser fàcil, i em va agra­dar l’experiència.
Diu que pot­ser aquesta és la seva última pel·lícula?
Aquesta és la meva cin­quan­tena obra i és un número bonic per parar. El cinema va cap a una altra direcció i les pel·lícules no es pro­jec­ten a les sales durant gaire temps, van de seguida a les tele­vi­si­ons i a l’stre­a­ming. No és tan emo­ci­o­nant per als direc­tors. També és una molèstia tro­bar finançament per fil­mar una nova pel·lícula. Crec que no tor­naré a pas­sar per aquí. Només si algú surt de les ombres, em ve, em dona els diners i em tempta per fer-ne una altra. Si no és així, no seré jo qui per­se­gueixi això amb el mateix vigor que fins ara.
I si s’aco­mi­ada, no li fa pena no fer-ho com un direc­tor nova­iorquès? O ja li va bé fer-ho ara com a ‘cine­asta euro­peu’?
No sig­ni­fica res per mi. No soc pas sen­ti­men­tal. No tinc còpies dels meus films, no lle­geixo res sobre mi, no guardo cap memoràndum ni sou­ve­nirs de cap mena... Faig una pel·lícula, la dis­fruto fent-la i, una vegada aca­bada, adeu, ja no la torno a veure mai més. I passo a la següent.
Ja sabem que diu que no en farà més, de pel·lícules, però si té algun guió que no rodarà, de què tracta?
Un guió, no, idees. Tam­poc t’ho expli­caré [som­riu]. Són idees bones per a una pel·lícula pen­sada per a Nova York. Però cal­dria que algú vingués amb els diners per fer-la, hi insis­teixo. Hi ha països que em diuen que vin­gui a rodar i que me la paguen; és temp­ta­dor, perquè hi ha finançament. Però en aquest cas, el guió seria només per a Nova York. Per exem­ple, Coup de chance la podria haver rodat a Nova York, però era més fàcil fer-ho a París i em va encan­tar fer-la allà, és una ciu­tat que adoro. O Match point, que estava pen­sada per rodar a Nova York, però em va sor­gir la pos­si­bi­li­tat de fer-ho a Lon­dres, on em faci­li­ta­ven tot el pres­su­post, així que ràpida­ment vaig can­viar les referències a Angla­terra. No ho pots fer amb totes, però n’hi ha que sí, com en aquests casos.
Del quin­tet de films sobre el crim, quin és el seu pre­fe­rit?
Match point. Perquè vaig tenir la millor de les sorts. Pocs dies abans de fil­mar, ho teníem tot llest i va i la pro­ta­go­nista, que ales­ho­res era la Kate Wins­let, i em diu que no podia perquè havia de cui­dar els seus fills. I, per sort, la Scar­lett Johans­son estava lliure i dis­po­ni­ble, i al cap de dos dies va venir i va rodar el film. Com això, tota la resta també va fun­ci­o­nar a la per­fecció. No conei­xia als actors secun­da­ris i van tre­ba­llar de manera extra­or­dinària, van millo­rar el guió. Per tot ple­gat, tinc un gran afecte per aque­lla pel·lícula.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia